Blogia
L'ombra de les llums

RACÓ MITOLÒGIC

Día das letras galegas

Día das letras galegas Tots els que em coneixeu sabeu de la meva predilecció per la cultura, la llengua i la nació gallega (sobretot després d'haver conviscut dos mesos rodejada de gallecs interessantíssims).Confio en què aquesta gent gallega no em menteixi i realment entri a la meva pàgina web, per aquesta raó aquest article l'escriuré en castellà, així ells també ho poden entendre.
CARLOS!!! Jastas pista ou queres tralla? jajajajajajaja!!!! Va por ti, niño! y por todos los demás, está claro!!! (Jorge, gracias por la información, muuuuuuuuuaks!!!! -of course, of course...jajajajaja-)

Dia das letras

Hoy, 17 de mayo, es festivo en Galicia con motivo del día Das letras; desde hace ya más de veinte años este día se lo dedican a un autor galego. Este año le toca a Lorenzo Varela. La fiesta se celebra poco: en las escuelas se hace alguna actividad que otra un día antes, los periódicos regalan libros del autor del año y en algún rincón de la nación se hacen concierto. El único problema que ven algunos galegos es que los autores poco a poco se van acabando. Yo también quiero celebrar este día porque aunque no sea gallega, Galicia me vuelve loca. Qué mejor manera que escribiendo una leyenda que me gustó mucho cuando la leí y que ahora quiero compartir con todos vosotros.

La agoreira

Es una criatura inquietante y, en cierto modo, perversa. Un error, por suerte infrecuente, es la causa de su actual condición. Cuando un sacerdote bautiza a un recién nacido y en vez de signarle con los óleos de la entrada en la vida cristiana, lo hace con los destinados a los moribundos, la criatura quedará marcada para siempre. Durante la fiesta del bautizo nadie notará esa importante diferencia. Es un fatal error, nunca imputable a mala voluntad, pero error, al fin.
La criatura irá creciendo y pronto acusará alguna señal en su carácter que la hace extraña o diferente al común de los mortales. Desarrola enseguida su inteligencia, es sutil y razona un tanto sibilinamente. Sin que ella misma sepa por qué, podrá detallar el contenido de un arcón, de un armario, de cualquier recipiente cerrado y opaco, a través del cual nada se puede ver.
Así, a medida que avanza el tiempo, sus facultades adivinadoras irán intensificándose y llegan a ser espectaculares. Llegará un día en que pueda pronosticar el futuro, inmediato o lejano, sobre aquel que acuse aspectos negativos. Quienes la rodean hab´ran de aceptar que sus vaticinios se cumplen, inexorablemente.
Poco se sabe de agoreiros. Este ser tan inquietante es siempre femenino. Todos cuantos se han conocido en Galicia, y no son pocos, eran mujeres, que envejecen prematuramente, aunque luego vivan muchos, muchísimos años. Con su longevidad convive la extraña maldición de conocer todo lo malo que va a ocurrir. Su aspecto es de mendiga aseada, flaca, huesuda, de mirar perdido, que camina apoyándose en nudoso bastón con el que tantea el suelo, como si fuera ciega. Pero ve lo presente y lo que todavía no ha sucedido...pero fatalmente sucederá.

Si queréis saber más información sobre Lorenzo Varela:
AQUÍ!: Esta es una página escrita en gallego.

AQUÍ: Éste es un blog que habla sobre Lorenzo Varela exclusivamente. Está muy bien!!!!
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Orfeu i Eurídice

Orfeu i Eurídice Orfeu, la música, el romanticisme, la sensibilitat, l'amor incondicional -fins al punt de ser capaç de descendir als Hades a buscar la dona que estima-, el dubte, la desesperació, la desconfiança... la humanitat?
Eurídice, l'ideal de romanticisme, la fragilitat, el vapor, l'alè, el gust... la utopia?
La llegenda d'Orfeu i Eurídice em va aparèixer quan anava a primer d'E.S.O. Recordo que vam haver de canviar de classe perquè ens van envaïr i que vam haver d'anar a la classe dels de tercer. Tocava començar tema i la lectura tractava d'aquest mite. Em va encantar. Siguem o no siguem creients, descriu tan bé la realitat humana, descriu tan bé la impaciència, el neguit, l'angoixa, la desconfiança... i les seves conseqüències. Ja sigui el designi d'un déu o no, Orfeu, en girar-se veu com amb l'ànima d'Eurídice es fonen totes les seves esperances, veu com ho podria haver recuperat tot i com per un dubte tot s'esfuma, com per curiositat tot se'n va.
Tot i això, vist fredament, la llegenda d'Orfeu proposa una fe cega en les divinitats, és a dir en les forces superiors. Si t'ordenen que no et giris fins que no travessis les portes dels inferns, no ho facis, si ho fas, tot volarà. És un bon exemple perquè la gent no es plantegi si el que està fent realment li convé.
D'altra banda, l'amor que senten Orfeu i Eurídice és l'amor al què aspiro. Qui de vosaltres seria capaç de baixar als inferns per retrobar un amor? Quants desafarieu la fatalitat del destí? I encara més, realment ho farieu, provarieu de canviar el vostre passat, la vostra providència, per allò que realment desitgeu? Desafiarieu els "déus"?

Si us agrada l'òpera, us recomano la "Dansa dels Esperits" o "Orfeo ed Euridice" de Gluck.

Orfeu i Eurídice

Orfeu és fill del rei Traci Ègar. El més freqüent és atribuïr la seva maternitat a Calíope, una de les Muses, encara que també es cita a Polimnia i Urània. També ell va ser rei de Tràcia, i va ser el músic i poeta més famós. Tocava la Lira, regal d'Apol·lo i va ser l'inventor de la cítara o, almenys, qui li va afegir, en honor a les Muses, dues cordes més a les set que ja tenia.
Amb els seus dolços cants calmava les feres i feia que els arbres i les roques s'inclinéssin davant seu, fins i tot dolcificava el caràcter dels homes.
Al tornar d'un viatge amb els Argonautes, calmar tempestes, provocar el suïcidi de les Sirenes perquè els cants d'ell éren més sensuals, i salvant la tripulació de diferents agressions, Orfeu es casà amb Eurídice. El dia del casament Aristeu va provar de raptar-la. Mentre fugia, a ella li va picar una serp que la va matar. Desesperat, Orfeu va decidir baixar als Inferns encantant amb la seva lira a Caront, al ca Cèrber, als Tres Jutges i fins i tot als déus infernals. Conten els poetes que fins i tot va aconseguir paralitzar durant un moment la tortura dels condemnats.
Hades, impressionat, accedí a concedir-li el que anhelava amb una condició: que Orfeu no es girés per veure com Eurídice el seguia, que no la mirés fins que no arribéssin els dos a ser tocats per la llum del dia, que no comprovés que la tenia darrera mentre seguien la llum. Orfeu va acceptar. Però, no podent resistir la temptació, inquiet per si havia esta víctima de l'engany del déu, Orfeu es va girar, tenint temps de veure només com un baf de fum estenia els braços cap a ell i s'allunyava per sempre.

Al voltant de la figura d'Orfeu s'ha teixit la teologia òrfica, afavorida per l'abundant literatura de ric contingut atribuïda a Orfeu. Se suposa que aquest, al tornar dels Inferns, hauria aconsellat sobre la millor manera que té l'ànima de sortejar les dificultats després de la mort del cos. Les creences òrfiques van tenir una gran vigència. Fins i tot van influenciar en les creences primitives cristianes éssent fins i tot testimoniada la baixada d'Orfeu als Inferns per la iconografia cristiana. Si en el fons tot va relacionat... la humanitat és la mateixa.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Eros i Psique

Eros i Psique Aquesta llegenda és una d'aquelles històries que se't van rebel·lant a trossets. Una d'aquelles tantes coses que es van apareixent davant nostre i que proclamen a crits que les has de conèixer. A crits muts, està clar... sóm uns individus massa tancats com per, molts cops, reconèixer el missatge que duen amagat els aconteixements en la seva ombra.
El primer d'aquests missatges el vaig descobrir a classe d'Història de l'Art, fa dos anys, a primer de Batxillerat. Estavem fent classes sobre l'art romànic que, tot i ser molt interessant, no és que m'estimulés gaire. En aquella classe, també em vaig adormir, amb tanta bona sort que em va caure el llibre de la taula (un llibre que s'hagués pogut confondre amb una totxana...¬¬) El cas és que el llibre va quedar obert per una pàgina on hi havia una escultura finíssima, dolcíssma, molt tendra... una noia intentava abraçar un àngel que se li oferia sense témer res. No s'arribaven a tocar i el desig estava escrit en els seus llavis, els ulls, el gest de les mans, la tensió dels cossos a tot arreu menys a les puntes dels dits i a l'escalfor de la mirada. Atònita, em vaig posar a llegir sobre aquella escultura: Eros y Psique (Psyché). Tot i la lectura, la història dels dos amants se'm va oblidar.
Va ser fa poc, en un viatge que vaig fer a París, quan van tornar a aparèixer. Vaig tenir l'honor de veure l'escultura al Louvre, de tenir-la a tres mil.límetres i de sentir -tot i que no es pogués tocar- el seu tacte tebi... Eros y psyche... amants que segueixen desitjant-se sense arribar a tocar-se mai, congelats en la tortura més dolça que existeix.
M'encantaria que expliquéssiu què en penseu.

EROS I PSYCHE
Apulei explica en les seves "Metamorfosis" la llegenda d'aquesta jove, Psique, l'ànima. Un rei tenia tres filles, la més jove de les quals, Psique, era tan bella que fou adorada com si fos la mateixa Afrodita.
La deessa, gelosa, li envià a Eros per què la fes enamorar-se d'algun home,però, caient ell mateix enamorat de la jove va aconseguir que el seu pare, que desesperava ja de poder casar-la perquè els homes s'espantaven davant la seva bellesa, l'abandonés al cim d'un turó.
D'aquell cim el vent Cèfir, per manament d'Eros, la portà a un palau on la servien nombroses criades. Ja de nit va arribar el seu marit, que la va fer feliç amb el seu amor, imposant-li, però, la condició de que mai provés de veure el seu rostre, ja que si ho feia, el perdria.
Tots els matins ell desapareixia amb l'alba. Un dia, Psique sentí enyor del seu pare i les seves germanes, ja casades, i va tornar a casa seva, tot i els consells del seu marit. Aleshores, les germanes, geloses de la seva felicitat, li van insinuar que potser el seu marit no es deixava veure perquè era monstruós.
Al tornar a palau, Psique va amagar una llàntia sota el llit i, a la nit, mentre ell dormia, va il·luminar el rostre del seu marit que va resultar ser un hermosíssim jove. Però Psique va deixar caure una gota d'oli sobre Eros, que es va despertar i va desaparèixer en l'acte, per no haver obeït ella els seus consells.
La noia vagava, desesperada, per tota la terra, perseguida, a més, per Afrodita, que la va sotmetre a dures feines: omplir un atuell amb l'aigua d'una font que estava defensada per dos dracs, ajuntar piles de llavors diferents per després classificar-les, fer-li comptar els grans de sorra que hi havia en una petita duna... per últim, la va fer baixar als inferns a demanar-li a Persèfone un flascó, però no va poder resistir la temptació i el va obrir, quedant sotmesa a un somni etern.
Eros, encara enamorat d'ella, després de buscar-la llargament, la va trobar i la va despertar amb una fletxa i, volant a l'Olimp li va demanar permís a Zeus per casar-se amb una mortal. El permís li va estar concedit. Zeus va obligar a Afrodita a reconciliar-se amb Psique que va aconseguir la immortalitat.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres