Blogia
L'ombra de les llums

El petó de Doisneau

El petó de Doisneau L'original de la immortalització del petó més famós del segle XX, "El Petó" de Doisneau, ha estat sotmès a subhasta i venuda a un col·leccionista suïs per 155 mil euros (200.000 dòlars). La xifra supera la més gran cotització assolida per una peça d'autor.

La subhasta va ser convocada per la propietària de la fotografia que a més és l'actriu que hi apareix. El seu nom és Francoise Bornet i es va fer la fotografia amb el seu xicot d'aleshroes Jacques Carteaud. Ella era estudiant de teatre. Tot i que la seva història d'amor fos efímera, el seu sentiment va quedar tatuat dins un petit bocí d'eternitat.

"El Petó" s'engendrà quan la revista americana America's Life va encarregar un reportatge sobre els enamorats de París al fotògraf Robert Doisneau. Haurien de passar anys perquè el secret de la foto quedés descobert: la foto no era espontània, sinó que l'artista havia demanat als joves que posessin... de totes maneres i, personalment, opino que això poc importa.

Francoise Bornet de 75 anys va conservar la fotografia firmada per l'autor -que va morir l'any 1994-. Totes les identitats havien quedat en l'anonimat, cosa que va provocar l'aparició de molts aprofitats que en demanaren els drets d'imatge. L'autor va haver de rebel·lar qui eren els joves per evitar confusions.
La venda de la instantània de 18 x 24,6 cm li servirà a Francoise Bornet per muntar, segons diuen, una productora de documentals.

Sobre la fotografia
Personalment opino que la fotografia és d'una elegància i d'una finor exquisides... L'esbeltesa dels cossos, la seva quietud enmig d'un boulevard parisí que respira atrafegat, tota la passió que es desprèn de la dolçor del petó... amb raó és una de les fotografies més famoses del segle XX.
M'agradaria destacar una frase que vaig sentir que deia Francoise Bornet i que comparteixo totalment sobre per què vendre la fotografia. No recordo les paraules exactes, però va venir a dir que a ella desprendre's de la fotografia no li suposava un trauma; ella podria seguir veient la foto, a més, el record estava intacte. Podia vendre la fotografia física, però el 'click' de l'objectiu, el tacte dels llavis d'aquell noi que aleshores estimava, el rebombori de París aquella primavera, la calor del sol a la pell, la carícia de la mà de l'amant... això ja no li prenen, això ja no li compren, això ja no li roben.
No hi ha cap valor material que pugui equiparar-se al valor del record. Si ho preferiu, de la nostàlgia. Cap. Les coses no duen impregnats els records, som nosaltres que omplim els records de coses... som una societat fetitxista, potser no eròticament, però sí emocionalment. El gest de Francoise Bornet em sembla intel·ligent i sincer, sí, però sobretot madur, molt madur.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

7 comentarios

homguiguecike -

Hey I am new here. I have found something very interesting. Can you save $500+ by Christmas? You can try and here's how.
Stop paying for things you don't use. If you have not set foot in the gym since your New Year's resolution, ditch it. Cancel the subscriptions for magazines and papers you don't read. You can also raise your deductibles for home and auto insurance. Conservatively, that's $50 a month.

la lluna, la pruna -

Creieu ke la passió no pot ser dolça? Probablement la postura dels cossos o, com deia el Guillem, el gest quasi possessiu d'ell, no siguin la millor senyal de dolçor, però una miqueta més enllà potser trobem els ulls, la manera de tenir-los tancats, o els mateixos llavis, que s'estan fonent i no s'estan fonent d'una manera violenta o... com dir-ho... aferrissada, anhelant, assedegada...? Jo almenys no ho veig així. A més, la dolçor també és tímida... potser la noia se sent cohibida no per la violència d'ell sinó per la seva pròpia dolçor. Evidentment que a un parisenc no li semblarà tan fascinant París, però personalment penso que tant se val la ciutat on hagi estat tirada la foto i més si parlem del petó en si. El fet que la foto fos a París és un detall circumstancial, un quelcom més que saps quan busques una mica sobre la foto, però que no té cap mena de rellevància. El per què va estar tirada la foto, personalment, crec que no té importància. Simples catalans :) ... pot ser. Personalment passo de mitificar el context, em centro en mitificar el petó. M'ha encantat la teva descripció de dolçor, matthew, la dolçor també és consol i calma, també és deixar-se portar. També pot ser un petó apassionat.

matthew -

La qual cosa no treu que la foto sigui meravellosa i que, en el seu conjunt, evoqui la sensació descrita. I és que el sol fet de viatjar a París amb la persona a qui estimes, passajar-hi i fer-li un petó a la vora del Sena ja té un significat d'exotisme i de viatge fabulós per a nosaltres, simples ¿catalans?

Nosaltres no podem evitar tenir de París una idea com de "paradís de l'amor", pero segurament a un parisenc no li sembla tan fascinant.

matthew -

La fotografia sens dubte és preciosa, una d'auqelles que agradaria tenir al menjador de casa. Transmet moltes sensacions i totes molt profundes, però si un es fixa exclusivament en el petó...aquest petó és moltes coses, però NO és dolç.

París -la ciutat de l'amor-, un home i una dona besant-se, dues persones vivint el moment i evadint-se de les absurdes exigències del món, el Sena corrent per allà....tot contribueix a que l'espectador es crei precisament la imatge que s'ha creat, la d'un petó gairebé paradigmàtic, la de dues persones que amb el seu exemple et diuen: "això és la vida, això és l'amor. Deixa el que estiguis fent, no perdis un moment més i corre a viure-la i viure'l", i està molt bé, però quan s'abandona el marc general de la imatge i es fixa la vista en els dos protagonistes no es pot seguir mantenint aquest conjunt d'idíliques sensacions:
El petó pot ser apassionat, impulsiu, gloriós o moltes altres coses, pero la dolçor és el contrari del que mou a l'home de la foto. La dolçor és tranquila, acaramelada, com temorosa de autodestruirse si actua massa depressa, és respectuosa, acarona a l'altre; és compartida pels dos enamorats o no és res. I en canvi, aquí tenim un home que planta un petó impressionant a una noia que segur que en aquell moment li agradava molt, però tota la posse d'ell desmenteix absolutament qualsevol rastre de dolçor.

´ -

Guillem -

Jo, sempre que la he vist, he mirat les expressions dels protagonistes, i pensava que tenien moltes coses a dir. No se si volien representar alguna cosa així com "la manera que dona un petó l'estereotip masculí i com el rep el femení". Pel que fa al noi, té una manera d'actuar fins i tot possessiva, agafant la noia i envaïnt el seu terreny fent que retrocedeixi una mica. Tot aixó que trenca totalment amb la resta de gent del fons de la foto que passa encantada amb les seves preocupacions rutianries. Mentre que la noia es queda pasmada arrepenjada en el braç que la conté, i rebent pero no sabria dir si rep perque no té més remei o simplement está tant extasiada que no sap si ho podria resistir.

Anabel -

"El beso".... qué decir de esta foto??Hay alguien que no haya sentido nostalgia al verla? Yo si... Pasear por París, pararte y plantarle un beso al chico al que quieres...o al que crees querer en ese momento. Qué más da!!Lo importante es poder disfrutar cada uno de esos momentos.No?
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres