L\'ombra de les llums

Ningú sap qui és. Se'l van trobar vagant per una carretera de la ciutat de Sheernes al sud d'Anglaterra el passat set d'abril. Roba bona,empapada, mirada perduda i boca muda. El van ingressar en un hospital psiquiàtric on ell demostrava tenir por de tothom, on s'ocultava en les ombres i on només responia a l'estímul que li oferia el tacte gèlid de les tecles d'un piano. La seva imatge ha donat la volta al món per provar de saber qui és aquest misteriós personatge amo d'un do per la música frapant. I és que realment la gent necessita històries com aquesta. Siguem realistes. Quantes persones s'han trobat perdudes? Bastantes. De quantes n'hem sabut la història? De cap o de ben poques. Però és que, quantes han estat envoltades d'aquest ocultisme romàntic, d'aquesta por, d'aquesta història que inspira compassió i admiració a tothom qui la llegeix? La gent està assedegada de històries que en principi semblen fantàstiques o inversemblants, la gent vol creure que en aquest món encara hi ha espai per la sensibilitat. Tothom seguirà amb atenció la història d'aquest noi que mira amb ulls atemorits i posició tímida a una càmera que el sorpren mentre passeja les seves partitures sota un dia assoleiat. Tothom vol conèixer la clau del misteri ara que aquest s'ha fet de domini públic, ara que es té un petit "culebró" mundial entre les mans. Jo la primera. Però afirmo rotundament que si aquest tipus no dominés el piano, si aquest tipus no hagués destacat en això, si no hagués estat un geni, la notícia no hagués tingut la més mínima rellevància i ell hagués estat ingressat fins que recuperés la memòria o fins que el donéssin per impossible. Evidentment sense voler depreuar la figura de l'artista misteriós, deixeu-me dir que no hi ha ànimes caritatives. Tot respon a un interès o un altre...tristament. M'agradaria molt saber què en penseu.

Indignació. Suposo que aquest és el sentiment que s'escau millor a allò que hem sentit tots els que hem llegit la contraportada de 'El País' aquest matí, o hem sintonitzat qualsevol emissora de ràdio... Enric Marco, president de l'Associació Amical de Mauthausen, ha declarat que realment mai va ser un deportat, que en realitat, mai va estar al camp de concentració, tal i com porta més de trenta anys afirmant en programes de televisió, de ràdio, en conferències a escoles, en articles, en entrevistes, fins i tot en un llibre de memòries...Un heroi ben col·locat en el nostre rànquing d'admiració. Algú que havia desafiat als grans, algú que havia sobreviscut a les hienes, algú que, avui, és un ídol caigut.
Parlant amb uns companys de classe, però, hem arribat a la conclusió que, realment, allò que defensava i la manera en que ho defensava sí que era per treure's el barret. Amb les seves conferències, Enric Marco aconseguia transmetre per via quasi intravenosa els valors contra l'holocaust, ell era el dolor de la repressió fet realitat, ell algú a qui quasi bé venerar... i ara reconeix que s'ho havia inventat... tot i l'ajuda a la lluita contra l'oblit... realment és ètic el mentir sobre una cosa tan traumàticament seriosa com la deportació?
"La deportació està molt per sobre de l'engany d'una persona, però és evident que el mal que pot fer és enorme. Això és carnada pels negacionistes" afirma, Jesús Ruiz, tresorer de l'associació i fins ara amic de Marco. I és que, com s'han de sentir totes aquelles víctimes que tenien aquella amistat còmplice amb ell? I encara que no tinguessin amistat... un deportat real, com s'ha de sentir? Com ens hem sentit tots els que l'haviem escoltat parlar i l'haviem admirat parlant, i li haviem parlat amb aquell idealisme tatuat als ulls... el fet que hi hagi una mentida implicada ja trenca tota la màgia, ja ha trencat el mite... realment calia mentir? Suposo que ningú se l'hagués escoltat com ho ha fet la gent si no hagués afirmat ser un testimoni presencial, però... mentir sobre això... sobre un dels traumes de la humanitat? Calia realment afirmar-se víctima? Quina dosi de mesquinesa... o de cinisme es necessita per estar mentint durant 30 anys sobre... això?? "La bola se m'havia anat fent gran, i al final, ja no sabia com sortir-hi" ha confessat Enric Marco.... ¬¬'.... uffff.... com tornar a mirar als ulls a tots aquells que l'havien cregut...

Realment, en aquest cas, la fi justifica els mitjans? Cal mentir sobre una suposada deportació perquè la gent escolti la defensa d'uns valors totalment admirables? Què en penseu? Ho trobeu una falta de respecte? O un mitjà per apropar-se a la gent, si no justificable, sí que comprensible?

Podeu llegir més opinions sobre el tema en els blogs de la següent gent clicant sobre el nom:
JORDI ALTESA
LAIA PERNAUS
IRENE SANTAMARIA

Si voleu més informació sobre Mauthausen, les següents pàgines són força complertes:
www.mauthausen-memorial.at
plànol de Mauthausen
arxiu fotogràfic

Avui és dia 2 de maig... el meu petitó compleix21 ANYS!!!!!!!!. Des d'aquí m'agradaria felicitar-lo i que tothom ho llegís. Mai m'he sentit sola estant al seu costat i tenint les seves carícies sota les meves mans m'ha estat més fàcil somriure. Deixa'm recordar-te un dia qualsevol, sota la llum d'un fanal mig fos, rere una església. Una rebelació, un secret, una sorpresa, una cançó... hi va haver un abans i un després d'aquella nit en nosaltres, un abans i un després d'aquella església, un abans i un després d'una anada a Sant Pol, un abans i un després d'un llegir en un banc del castell de Malgrat, un abans i un després d'atravessar tants miralls junts, i de tants cops llençar-nos junts al buit, un abans i un després d'ahir, un abans i un després d'ara. Cada moment amb tu és per mi una frontera entre el que he estat i el que seguiré éssent, perquè tu em renoves i em salves. Un cop et vaig dir ke seria la teva companya d'armes. Ho seguiré éssent, procuraré sempre deixar-te prou espai com perquè puguis estendre les ales mentre et faig un petó. Ets una de les poques coses que em fan tornar al passat, una de les poques coses que aconsegueixen que el revisqui sense nostàlgia. Gràcies. Per tu aquest recordar, per tu aquest agraïr.... "Agárrate de mi mano... que tengo miedo del futuro... y detrás de cada huida estabas tú, estabas tú..."...no des la luz....

Si Peter Pan viniera

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul
que me sorprenda a oscuras, por favor, que no de la luz
no vaya a descubrir que suelo mentir
cuando juro ser aún ese niño,
quién le va a contar que la gran ciudad
no dejo ninguno,
ni uno vivo...

Estrella fugaces mi más breve instante
respiran el humo,
escuchan el mudo rumor que nace en sus vientres,
fueron arrojados al acantilado de al cruel favela,
huyen de las hienas de escuadrones de la muerte.

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul
que se extingan los soles dónde diablos te esconderás tú
Mowgly coserá botas en Ceilán
no escuchará rugir de noche a Bagheera,
Tom Sawyer reirá tras el humo del crack
si en esta redada logra salvar la vida.

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul,
que nos sorprenda a oscuras, por favor, apaga la luz,
si quieres evitar que en la tempestad
le queme la fiebre de niños ancianos,
quien le hará entender que al amanecer
cierran con grilletes sus ojos cansados.

Niños que perdí, a los que mentí
gritan a lo lejos
arañan el hielo de la luz de la mañana.
Niños con espinas con cuencas vacías
que te lanzan piedras,
tiñen las sirenas de todas las ambulancias.

Ismael Serrano

T'stim

Entrevista a Josep Pernau

Tots estem força nerviosos quan truquem al timbre de la casa del carrer Casanova, just davant de l’hospital clínic i una veu profunda ens diu que de seguida baixa a rebre’ns. La nostra primera entrevista i, a més, a un periodista. Ens ve a rebre un home baixa estatura, roba còmode (pantalons i camisa d’estiu), cabell despentinat i blanc, ulleres grans, passa curta i somriure càlid. Josep Pernau ens obre les portes de casa seva i ens fa passar al menjador sabent que sabem que ha viscut una guerra, una repressió, una dictadura i que tot i així ha arribat on ha arribat.
Fill d’una família farmacèutica lleidetana, Josep Pernau es va quedar orfe de pare quan comptava només sis anys. No hi ha cap fotografia al rebedor dels progenitors, ni al menjador tampoc. Pel que puc veure des de la taula on ens ha fet seure, col·lecció de discos en un moble a davant i un cert bon gust a l’hora de decorar l’habitació: parets grogues, espais amplis, una gran televisió i un gat negre enorme assegut sobre una cadira.
Comencem agraïnt-li el temps que ens dedica i introduïnt-lo una mica cap a on anirà l’entrevista. Parla amb aquella calma de qui no té res a fer i amb aquell gest de qui ja ha fet força coses. Sovint va refermant les seves paraules colpejant amb el nus dels dits la taula. Li tremola el pols i el llavi i els ulls es mouen inquiets.
Es mira encuriosit i estranyat la gravadora digital i es disposa a contestar. Parlant sobre ideologies en premsa ens marca molt clarament la diferència entre el llibre d’estil i la línia ideològica d’un diari, dient que un llibre d’estil es dedica a estudiar les qüestions formals, mentre que a la línia editorial segueix el dictàmen d’unes determinades maneres de pensar i de fer que poden no ser les d’un mateix, però que segons ell un bon periodista s’hi havia d’amotllar.
Ens assegura que en mans d’una empresa forta i valenta que només es dediqui al periodisme, un redactor pot ser valent i descobrir escàndols, mentre que éssent el diari un negoci més d’una gran empresa, aquesta llibertat queda limitada a la vulnerabilitat per multiplicitat de negocis. De totes maneres, assegura que en el nostre país, legalment, existeix llibertat d’expressió complerta i ho celebra, perquè, diu: “Ha costat molt d’aconseguir”. Josep Pernau s’imagina un diari com una gran orquestra on no hi ha instruments solistes, on tot sona harmònic, on tots s’entenen i es deixen portar per un director apassionat que alhora condueix una obra decidida pel magnat, pel grup de comunicació. En cap moment ens parla sobre l’intentar destacar o sobre el voler arribar a la cúspide, ell simplement ens dóna claus per fer la feina ben feta.
Està a favor de l’aprovació d’un codi d’autorregulació en les cadenes perquè diu que hi ha massa competència, i cada cop més morbo. Ens assegura que ell és dels que pensen que ni en televisió ni en premsa el morbo és útil, diu que hi ha coses que no cal emetre, i que el peu de foto hauria de servir per informar, no per convèncer, no per persuadir i molt menys per manipular.
Al parlar sobre el periodisme d’ara se li posa un rictus, no més trist, però potser sí més desencisat. Per ell la millor època pel periodisme va ser l’època de la transició, quan es veia que les coses podien canviar i canviaven sota les seves mans. “Ara –afirma- un cop tot està canviat doncs és força més avorrit”. Ens assegura que el problema del periodisme actual és potser la gran quanitat d’informació que hi ha i la incapacitat per seleccionar i llençar aquells articles que no tenen importància. Segons Josep Pernau la premsa d’ara és avorrida perquè no provoca adicció, perquè és escèptica.
Li parlem del nostre futur i de si realment es podrà canviar el sistema, de si es podran corregir coses i de si ens acabaran anul·lant com a persones. Ens mira sorprès, aixecant les celles, posant-se seriós. Ens diu que el sistema d’ara està molt bé, que no cal canviar res i que les coses que ens trobem aquí ens les trobarem a tot arreu. Sobre l’anular-nos com a persones, ens repeteix amb un fil d’impaciència que les coses no funcionen per independència sinó per treball en equip. I referma aquesta última paraula amb un cop a la taula, al qual segueix un somriure.
Comencem a parlar sobre el periodista i el món que l’envolta i ell afirma, solemne, que el que més valora a un bon periodista és primer de tot la curiositat cap a qualsevol cosa, i segon, la honestedat a l’hora de transmetre-la. Li comentem que en algunes classes ens han assegurat que actualment en els mitjans se sacrifica informació per actualitat i assenteix resignat; tot i que ell no comparteix aquesta manera de fer les coses, ens diu que sí que funciona així i que això és imparable, és una revolució del sector i “no se’n pot parar el progrés”, de la mateixa manera que no es pot trobar un equilibri entre la manera de fer abans i la manera de fer ara, és a dir, combinar la professionalitat d’abans amb la rapidesa d’ara perquè segons ell, ja no en queda res de les coses d’aleshores, tot ha canviat i la professió s’ha hagut d’adaptar a aquestes iniciatives de grans negocis i inversions. Al perdre’s el temps i l’esperit també es perd el mètode.
Finalment, li preguntem què en pensa sobre l’actual carrera de periodisme i ens deixa atònits: “ Crec que l’han omplert de matèria per fer-la universitària” i segueix dient que on realment s’aprèn l’ofici és treballant, que el bagatge cultural se’l pot guanyar un mateix i que per molta ensenyança teòrica que ens dónin la manera de fer l’aprens a la feina. Ens posa d’exemples tots els bons professionals que van deixar la carrera i que ara estan treballant a grans mitjans.
Per acabar i suposo que al veure la nostra cara de desencisats, ens somriu i alçant la veu ens assegura que necessitem curiositat, honestedat i sobretot valentia per obrir-nos les portes perquè, acaba, ningú ho farà per nosaltres.

L’atmòsfera càlida de la casa convida a relaxar-se i a deixar de banda les pors. Asseguts tots al voltant d’una taula rodona Josep Pernau ens esperona per començar amb l’entrevista.

.Des del punt de vista del codi deontològic, fins a quin punt un periodista és lliure a l’hora d’escriure?

Home quan entres ja saps la constitució del diari, quina línia ideològica manté. Si hi coincideixes, molt bé, i si no hi coincideixes t’hauràs d’acomodar. El que no pots fer és ser discordant de la línia del diari.

. Si el poder d’un mitjà està en mans d’un grup amb molta força i molt capital, fins a quin punt existeix llibertat i es pot trencar amb les barreres imposades?

La llibertat existirà si l’empresa no cedeix a pressions. Mira, per què un diari pugui ser del tot independent, necessita tres coses: a veure, no val el periodista valent, això traieu-vos-ho del cap, amb un periodista valent, no n’hi ha prou. Hi ha d’haver a darrera un director que el recolzi, i a darrera el director una empresa valenta que li dóni suport al director. Si falla un d’aquests escalons, aleshores la cadena es trenca.
Desgraciadament falla sempre per la part de l’empresa, que és la que té més compromisos... l’empresa ha de ser professional del periodisme, que el diari no sigui un negoci més dins una cadena de negocis perque com més negocis tingui, més vulnerable serà.

. Creu que en el nostre país existeix llibertat d’expressió complerta?

Sí. Amb la llei sí. És important. Total no fa gaires anys que hi és, des del ’78, la Constitució, vaja. A veure, la llibertat absoluta, no hi és, està condicionada. Ara, què es pot fer dins el marc de llibertat que hi ha? Doncs bastantes coses.

. En els temps que corren ara, la llibertat d’expressió on queda? Realment es té llibertat i independència com a periodista?

Mira, tu t’has d’imaginar un diari com una gran orquestra. Hi ha un director que la condueix i tots els instruments, que són els periodistes, han de sonar afinats i han de formar un tot que sigui harmònic, les grans empreses, els magnats, seran qui escolliran les peces a interpretar.Les condicions les posa l’empresa. Si no pots dir el que vols per raons ‘x’, doncs busques una estratègia per difondre aquella informació. Potser el teu diari estarà condicionat per un gran grup, però n’hi haurà que no, n’hi haurà de valents. És una qüestió de saber-ho portar. Hem d’entendre els compromisos humans.

. Què li sembla l’entrada en vigor d’un codi d’autorregulació de les cadenes?

Estic a favor de que hi sigui. Hi ha massa competència. A més, nosaltres al Consell de la Informació, d’on sóc president, tenim sancions morals, diguem, per salvar l’honor, però calen sancions no morals.

. En motiu de l’11-M va néixer un debat sobre si era correcte o no la projecció d’imatges dures perquè quedés clar l’abast de la catàstrofe. On se situaria vostè en aquest debat?

Jo crec que arriba un moment en que mostrar imatges tan cruentes no fa cap falta. T’imagines perfectament el que ha passat i no cal recrear-se amb la sang i buscar fins morbosos.
Mira, els que són propensos a això són els fotògrafs. Aquests defensen la postura del no-control. Jo amb això hi estic totalment en contra.

. Què és més important el peu de foto o la fotografia a l’hora d’interpretar-la?

A veure... el peu de foto ha d’informar, el que tu no pots posar és ideologia al peu de foto. És purament informatiu. Ni ideologia ni cap interpretació. El peu de foto ha de ser honestament informatiu.

. Diferències entre periodisme d’ara i el d’abans?

A veure, des de la transició, ha canviat absolutament tot, fins i tot la manera de fer-ho. L’època de la transició era un moment apassionant perquè malgrat tot, les coses podien canviar.
Després, ja en èpoques democràtiques tot és més gris. Allò era maco perquè veies com anava canviant tot, ara, un cop tot està canviat doncs és força més avorrit.

.Com veu vostè l’aparició de la premsa de blogs i d’opinió i què es podria fer per garantitzar la informació en comptes de la opinió?

Penso que n’hi ha massa d’informació i a vegades tant “fet” treu professionalització, treu reportatges, cròniques i articles treballats perquè es va a la informació en massa en comptes de a la informació bona. Sempre han passat coses, potser ara s’acumulen per les facilitats que hi ha de transport d’informació, però això que diu la gent de: “Ho publiquen per omplir”, això és una falsetat, omplir mai ha estat un problema, el problema és seleccionar i llençar. El no saber-ne és el que fa els diaris avorrits.

. A nosaltres ens dibuixen el futur com si les coses no es poguessin millorar, com si ens haguéssim de sotmetre al sistema sense possibilitat de canviar-lo. Què en pensa?

A veure, és que això... és així...aquest món és un equip. No pots arribar a marcar un gol sense equip, i aquest ha d’estar harmonitzat i s’ha de treballar de costat. Ara, explicat com ho dius sembla que us hagueu d’enfrontar tots i no és així. Canviar les coses...? A veure, els mitjans ara aquí estan molt bé, eh, vull dir, canviar canviar... aquesta pressió que he dit jo també hi és a fora, això que hi ha aquí t’ho trobaràs a tot arreu.

. Què valora vostè en un bon periodista?

Mira, la primera cosa és que s’ha d’encuriosir per tot, sigui el que sigui. Curiositat universal. No pots dir que no t’interessa alguna cosa. Segona cosa, honestetat: fer les coses el més d’acord amb la meva consciència, si això xoca, doncs procurar que aquest xoc sigui el mínim de traumàtic possible.

. Ens van dir que el que més importava era l’actualitat i la rapidesa en comptes de la feina ben feta, què en pensa?

Personalment no ho comparteixo, però sí que en el sector, es considera més important l’actualitat. I això no té marxa enrere, és una revolució que ha començat fa relativament poc, deu fer uns dotze anys i no es pot parar el progrés.

. I no es podria trobar un equilibri entre la professionalització d’abans i la tecnologia d’ara?

No, no crec. Mira, jo vaig ser professor a Bellaterra però ho vaig deixar perquè també era director del Diario de Barcelona i no ho podia fer tot. No en queda res, de tot el que explicava jo, ha desaparegut tot i tota la professió s’ha hagut d’adaptar.

. Què en pensa vostè de la carrera de periodisme?

Crec que l’han omplert de matèria per fer-la universitària. Té una gran part d’ofici, però l’ofici on s’aprèn? Treballant. I la prova està en que hi ha gent que ha deixat la carrera i s’ha posat a treballar i ara són bons professionals. Ja et dic, curiostitat universal, honestedat i valentia per obrir-te les portes, que ningú ho farà per tu.

La porta ens l’obra un home amb el rictus d’algú a qui han despertat de la migdiada, però tot i així somriu. 74 anys, nascut a Lleida, el fet més important de la seva infància va ser, sens dubte, la mort del seu pare sota les bombes nacionals.
Llicenciat en magistèri, Josep Pernau va donar classes a Durro, la Val d’Aran, abans de baixar a Barcelona i estudiar periodisme a l’Ateneu Barcelonès. La seva feina va ser a El Correo Catalán, al qual van seguir Tele-eXpres, Diario Fmenino, Diario de Barcelona (del qual en seria director), Destino, Mundo diario, Diari de Barcelona i El Periódico. En aquest últim Josep Pernau es va jubilar l’any 2002 després de treballar-hi 22 anys escrivint la seva columna Opus Mei.
S’autodefineix d’esquerres i contràri a la política del PP. Això li ha fet guanyar molts enemics. Ja en l’època de la transició va ser víctima d’algunes amenaces per part de franquistes, de les quals ara se’n riu no sense cert orgull impregnat als llavis. En la actualitat hi ha fòrums dedicats a criticar la seva obra als quals ell ni es connecta ni se’n preocupa. Assegura que per arribar a ser un bon periodista no cal sotmetre’t i fer tot el que vulguin sinó ser bona persona, encuriosir-se per tot i ser conseqüent amb els propis principis. Cal, també, valentia per lluitar i no cedir ni a pressions ni a pors.
Fa poc més d’un any Josep Pernau va publicar les seves memòries “Josep Pernau. Memòries. D’Arbeca a Opus Mei” que el passat mes d’abril va presentar en castellà a Madrid. Un recull d’anècdotes que narren des de la mort del seu pare fins a la seva jubilació com a periodista a El Periódico amb un llenguatge amè farcit d’una ironia subtil.

Segons una interessantíssima notícia que vaig sentir fa pocs dies a la televisió, al Monstre de les galetes del Barri Sèsam (que malament queda en català...) se'l sotmetrà a règim. Pel que es veu podia ser una influència pels nens que només fes que menjar galetes, això podia conduïr a futurs trastorns alimentàris i a conflictes familiars de desobediència a taula.... bé.... A veure, personalment penso que està molt bé que hagin adoptat aquesta mesura, al cap i a la fi, la influència que el Barri Sèsam té avui en dia en els nens és frapant, tothom mira Barri Sèsam, per tant, per què canviar abans les programacions infantils eliminant els programes amb cert contingut de violència o de mala educació? Hi ha problemes molt més seriosos. Com per exemple... que el monstre de les galetes s'empatxi a menjar galetes!!! Videojocs bèl·lics...? Què són en comparació a la dieta innutritiva del monstre de les galetes? És molt més important que aquest mengi verduretes en comptes de galetes que no que els nens es viciin a Game Boy Soccer's i coses d'aquestes, no?
Ja era hora que la televisió comencés a responsabilitzar-se sobre els seus continguts.... un monstre de les galetes que no menja verdura... on s'és vist....

Germans.... Habemus papam...
A més, no un Papa qualsevol ,no, per sort tenim a un Papa que deixarà les coses tal i com estaven, que seguirà amb la mateixa política humanament tancada però catòlicament oberta que exercia el nostre anterior Papa, el solidàri, Joan Pau II. Tindrà aquest també tan amor als mitjans de comunicació que deixarà milions d'imatges d'ell acariciant a nens famèlics perquè puguin ser retransmeses un cop mori? Algú sap què se n'ha fet d'aquells nens? El contacte epidèrmic amb un papa... fa passar la gana?
Però no en n'anem per les branques, talment com Cosimo Piovasco di Rondò, el Baró Rampant (com d' envejat ha hagut de ser aquest personatge d'Italo Calvino pels condemnats a seguir trepitjant el fang d'aquesta terra arrossegant una creu...). Parlàvem de Joseph Alois Ratzinger, mundialment conegut com Benedictus XVI.

Pel Cardenal Ratzinger tot són veritats absolutes i tot es fonamenta en la Bíblia i en l'actitud conservadora: no hi ha sentiments que puguin superar la seva perspectiva ni opinions que puguin contradir la seva prioritat. Un món lliure...? Per què? Si ell vol un món en pau!
Es podria veure Ratzinger com un Papa conservador, sí, però que té com a meta principal aconseguir la pau en un món on tants han fracassat. Per aconseguir això, siguem sincers, cal el fonamentalisme, fonamentalisme no entès com a terrorisme, ni com a crim, sinó com a idea, com a cadena, com a barrera, com a gàbia.
Ratzinger creu que on l'Església no ofereix un sistema de valors alternatius, on es compromet amb l'Estat o la cultura, "deixa de tenir la capacitat de protegir la llibertat"... al cap i a la fi, tots sabem que l'Estat i sobretot la cultura, són restringidors de llibertats personals.
Qui va ser Ratzinger per ser com és?
Ratzinger va pertànyer a les Juventuts Hitlerianes quan era seminarista tot i que mai va arribar a ingressar al Partit Nazi. L'any 1943 va ser allistat a una unitat antiaèria que defensava una planta de BMW fora de Munich i després va ser enviat a la frontera d'Àustria amb Hongria per construïr trampes per tancs. Després de ser enviat de retorn a Bavaria, va desertar, i al acabar la guerra era presoner de guerra d'Estats Units.
Ratzinger va veure com el govern nazi manipulava la informació que tenia, com el govern nazi va ser capaç d'enganyar tota una nació fent creure que els jueus eren repugnants per genètica. Milions de persones van morir per aquestes mentides. Per això Ratzinger assegura: "El servei de l'Església a la societat és mantenir veritats absolutes que funcionin com a marcadors de límits". Per Ratzinger la fe cega és una garantia de pau, i potser té raó.

Les obres de Ratzinger com a prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe han estat disciplinar els teòlegs amb tendències liberals; han estat bloquejar els moviments com ara la Teologia de l'Alliberació i el pluralisme religiós; han estat limitar a bisbes progressistes i conferències episcopals, obligades a acceptar límits com la inclusivitat i l'expansió de la idea de l'autoritat vaticana sobretot en temes com la orientació de dones i la invalidació de les ordenacions de l'Església anglicana.... perdó... he dit "Congregació per la Doctrina de la Fe"?Ho sento, volia dir "2a Inquisició", espero que em disculpeu per aquest petit error.

Així doncs, el futur de la religió catòlica està en mans d'un fonamentalista que té en el seu mapa-mundi el Vaticà en el centre i una foto d'ell a la seva dreta. Tal i com van dir a CQC el 21.IV.2005... "Muuuuuuy a su derecha.... tanto que nadie puede estar más a la derecha que él....". Completament d'acord.
Siguem o no siguem catòlics. Siguem o no siguem catòlics practicants, ens afecta qui es col·loqui sobre el tron de l'Església.
Potser la corona que pesa més de totes és la mitra i el ceptre amb més força, el vàcul. Passi el que passi amb Ratzinger el que està clar és que ell seguirà lluitant per la veritat. La seva.

M'encantaria que em diguéssiu què en penseu

Si voleu més informació sobre Ratzinger podeu comprar-vos la seva biografia:
* "EL VIGILANTE DE LA FE" de John Allen que en el seu llibre descriu al religiós com "el zar doctrinal" de l'Església Catòlica.