Blogia
L'ombra de les llums

El pianista

El pianista Ningú sap qui és. Se'l van trobar vagant per una carretera de la ciutat de Sheernes al sud d'Anglaterra el passat set d'abril. Roba bona,empapada, mirada perduda i boca muda. El van ingressar en un hospital psiquiàtric on ell demostrava tenir por de tothom, on s'ocultava en les ombres i on només responia a l'estímul que li oferia el tacte gèlid de les tecles d'un piano. La seva imatge ha donat la volta al món per provar de saber qui és aquest misteriós personatge amo d'un do per la música frapant. I és que realment la gent necessita històries com aquesta. Siguem realistes. Quantes persones s'han trobat perdudes? Bastantes. De quantes n'hem sabut la història? De cap o de ben poques. Però és que, quantes han estat envoltades d'aquest ocultisme romàntic, d'aquesta por, d'aquesta història que inspira compassió i admiració a tothom qui la llegeix? La gent està assedegada de històries que en principi semblen fantàstiques o inversemblants, la gent vol creure que en aquest món encara hi ha espai per la sensibilitat. Tothom seguirà amb atenció la història d'aquest noi que mira amb ulls atemorits i posició tímida a una càmera que el sorpren mentre passeja les seves partitures sota un dia assoleiat. Tothom vol conèixer la clau del misteri ara que aquest s'ha fet de domini públic, ara que es té un petit "culebró" mundial entre les mans. Jo la primera. Però afirmo rotundament que si aquest tipus no dominés el piano, si aquest tipus no hagués destacat en això, si no hagués estat un geni, la notícia no hagués tingut la més mínima rellevància i ell hagués estat ingressat fins que recuperés la memòria o fins que el donéssin per impossible. Evidentment sense voler depreuar la figura de l'artista misteriós, deixeu-me dir que no hi ha ànimes caritatives. Tot respon a un interès o un altre...tristament. M'agradaria molt saber què en penseu.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

9 comentarios

matthew -

Jo tampoc. La veritat es que no sento cap curiositat per aquest home, i trobo que sentir-la és estúpid.

Guillem -

Suposo que tot el que puc dir jo es que de fet NO em sento encuriosit per aquesta historia. Mai m'han atret especialment el tipus de pelis "basades en fets reals" i d'aquesta historia es molt possible que n'acabessin fent una peli, d'aquelles de diumenge a la tarda que la teva avia i la mare la veuen emocionades, al final ploren una llagrimeta i després... l'unic que els queda es cambiar de canal uns anys després quan la tornin a fer perque ja l'han vist. Si us dic la veritat tampoc entenc massa la curiositat de la gent respecte al "qui será?". Sigui qui sigui, será básicament "algú de qui abans no n'havies sabut res de res, ni tampoc t'hagués interssat". I la seva historia será "una historia que no coneixies, pero no menys fascinant que la que et pots trobar en algun llibre".

isa -

A mi aquesta història no em provoca ni compassíó ni admiració. Em provoca desconfiança. Per desgràcia en aquest món tinc la sensació que tothom acaba sospitant de tothom, i és cert que és molt trist que passi això. Però jo no m'acabo de creure aquesta història. Em resulta molt estrany. Si m'estic equivocant espero que "el pianista" algun dia em disculpi per la meva desconfiança, però si algun dia torna a parlar i treu un disc i es forra?? Quina sort hauria tingut, no??
Dieu-me desconfiada, que en aquest cas ho sóc.

Jordi -

La història del pianista és curiosa. Sembla ben bé de pel·lícula (si recordeu K-pax). És una història semblant que no se sap molt bé d'on és. Jo també me la vaig trobar a sobre a la contraportada de El Pais (no es nota que el donen a la facultat pel que veig en els comentaris). És un culebrot de realitat i un fet del que tothom en vol saber el final i sembla doncs que els mitjans de comunicació poden ajudar tot i que per la velocitat a la que suposadament viatja la informació ja hauríem de saber qui és. Haurem de continuar esperant!

Irene Santamaría Lòpez -

Hola,
Després d'haver sabut que Marco resultava ser un personatge que no corresponia amb la seva autèntica biografia, deixa'm que m'envaeixi la desconfiança en aquest cas que ara tractem. Em refereixo que, potser, el misteriós pianista resulta ser una ànima perduda enmig d'aquest món on tots vivim, però i si no és tan misteriós com creiem? Vull dir que, tal i com estan les coses actualment, potser es tracta d'un muntatge (només és una suposició d'una humil estudiant).
Pel que estem veient, si no surts a la televisió no existeixes. Si no et veuen, no hi ets. Si no ets popular, no véns. Així doncs, fins a quin punt es pot estar disposat per aconseguir tocar un somni?
Potser sóc massa escèptica,segur que sí, però és curiós que una història com la que avui dia ocupen les pàgines dels diaris hagi tingut tantíssim ressò.
Com bé dius tu, si aquest fet no estigués envoltat d'una boira romàntica i bohèmia, no hauria anat més enllà d'un breu.Fet que evidencia la hipocresia dels éssers humans.
És la meva opinió,però reconec que també em pica la curiositat per saber què s'amaga darrera del nostre pianista...

Un petonàs!!!
irene.

matthew -

Això és p`recisament el que jo trobo més interessant de la notícia: la constatació, un cop més, de la necessitat que té la gent de trobar el romanticisme i la màgia que la seva vida no té per enlloc en ficcions o successos estranys.
I el pitjor de tot és que, malgrat tot, a tota aquesta gent ni se li acudirà sospitar -ho, i que, si algú li plantés la sospita a la cara, ho negaria rotunda i enfurismadament

matthew -

Home, és normal que ens interessem per aquest vagabund i no per qualsevol altre, perquè de fet és de l'únic que en tením notícia. Puc donar (o no) almoina a l'home que hi ha al costat d'un burguer king pel que passo cada dia, o als senyors que canten al tren cada dia, però no per el pobre desgraciat que demana a prop del santiago bernabéu, pq per alla no hi vaig mai. Em puc interessar per aquest pianista pq s'ha fet un fenomen públic, i s'ha fet fenomen públic pq és l'únic entre tots els del món que té alguna cosa especial.
Malgrat tot, ell no mereix més sortir de la seva situació que el de la habitació del seu costat, per això no li donaria res.
Mereixen més sortir de la misèria els afectats pel TSUNAMI abans que ara? No pas, però la gent és estúpida i no vol donar-se compte de que els ha ignorat i ho seguirà fent per més que ara senti llàstima per ells, ara que potser és quna menys llàstima fan (és menys trist ser víctima d'una força natural incontrolable que dels mateixos homes que senten pena per tu)

Neska -

Com tu, jo tb vaig seguir, i segueixo la història amb entusiasme... però és cert, és només el romanticisme del tema el que ens fa sentir curiositat per aquest noi. Imagino l'home, amb els ulls horroritzats de la por i tocant el piano... potser és pq, tot i que no em puc considerar pianista, la intenció hi és... i això fa sentir encara més... tendresa per aquest "prodigi".
Però sí, és cert, i com molt bé dius, sense l'atribut de pianista aquest home seria un "pobre desgraciat" del que ja ens hauríem oblidat... però segons sembla no som les úniques a la que "ens va" lo romàntic... i a el prestigiós diari EL PAÍS, l'intèrpret del llac dels cignes anava a la contraportada...

Elena Berlanga (Hellen!) -

El misteri és allò que crida a l'ésser humà a interessar-se per segons quines coses i aquest és l'exemple més clar. Allò que amaga aquest misteriós home és el que ha fet que aquesta notícia aparegués a la contraportada de El País d'abans d'ahir. El senyor Josep Pernau insisteix en que la clau per a ésser un bon periodista recau en la curiositat. Doncs bé, m'atreviria a dir que no és només característica dels periodistes sinó de tot ésser humà, la cerca dels misteris ocults. Si aquest noi de mirada trista i perduda no hagués estat un geni pianista potser no li haguéssim donat ni tan sols almoïna en trobar-nos-el pels carrers. El menyspreu cap als sense sostre és quelcom que també caracterítza l' ésser humà.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres