Blogia
L'ombra de les llums

RACÓ ARTÍSTIC

El síndrome d'Stendhal

El síndrome d'Stendhal Algun cop us havieu plantejat si la bellesa pot ser nociva? I no en el camp de la passió obsessiva, del trauma del desig, sinó nociva pel cos, nociva pels nervis... nociva en sobredosi. La veritat és que no sabia en quin tema penjar aquest article, així que ho he penjat en el tema de la causa. El per què d'aquest "mal de bellesa":
diuen que Stendhal al viatjar a Florència i mentre admirava la capella de la Santa Croce es va començar a trobar malament, li van venir atacs de vertigen, sentia l'angoixa abraçant-li el pit i el cap li donava voltes, la sang circulava caòtica per dins les venes i les mans li tremolaven. La suor freda li ennuvolava la vista i tot es va fer negre. El metge, després d'observar-lo dictaminà que patia una sobredosi de bellesa.
Es diu que la situació físico-anímica es produeix, normalment, al observar obres de bellesa impressionant, fonamentalment en un curt espai de temps i acumulades en una sola ciutat... jo afegiria a aquesta frase que no només es produeix "al observar obres de bellesa" sinó "al reconèixer i degustar obres de bellesa". És una qüestió de sensibilitats que cal controlar perquè és perjudicial. És curiós com fins i tot allò bell, que en teoria hauria de provocar-nos cert plaer, es torna contra nosaltres quan sobrepassem els límits d'allò que podem concebre, d'allò que podem entendre.
Per què publico l'article? Fa pocs dies el meu pare em va tornar a recordar què era aquest síndrome, que personalment, encara no he sentit mai: Es veu que l'empresa d'automòbils "Audi" ha llençat una campanya publicitària on es parla d'aquest tema. Imatges en blanc i negre, diferents plànols del cotxe i una veu dolça, suau i melosa que va explicant la història del síndrome... tot per acabar amb un "A veces, hasta un exceso de belleza puede ser perjudicial", i la marca del cotxe. Sublim.
Personalment opino que l'art s'ha d'administrar en petites dosis i que, si això no és possible perquè només comptes amb un petit període de temps per voltar-te una bellíssima ciutat com és Florència, el que s'ha de fer és provar de controlar-se, provar de mantenir fermes les mans que subjecten les regnes de les passions i no deixar-se portar. Al cap i a la fi el millor gaudi es troba sempre en l'equilibri, l'abandó total als extrems, ja siguin o no sensibles, ja siguin o no romàntics, ja siguin o no poètics, condueix a un desdibuixar la realitat, a un difuminar-la i deformar-la que tampoc ens és útil i que molts cops acaba per esdevenir desagradable. S'ha de poder contemplar l'art des de l'admiració pura, no des de l'emoció desenfrenada.
La pregunta del milió ara és... i com es fa això sense traïcionar el que realment pots arribar a sentir? Quan et marques les barreres si el que pretens és interioritzar com més millor allò que la història, zelosament, ha reservat pel gaudi dels teus ulls?

El petó de Doisneau

El petó de Doisneau L'original de la immortalització del petó més famós del segle XX, "El Petó" de Doisneau, ha estat sotmès a subhasta i venuda a un col·leccionista suïs per 155 mil euros (200.000 dòlars). La xifra supera la més gran cotització assolida per una peça d'autor.

La subhasta va ser convocada per la propietària de la fotografia que a més és l'actriu que hi apareix. El seu nom és Francoise Bornet i es va fer la fotografia amb el seu xicot d'aleshroes Jacques Carteaud. Ella era estudiant de teatre. Tot i que la seva història d'amor fos efímera, el seu sentiment va quedar tatuat dins un petit bocí d'eternitat.

"El Petó" s'engendrà quan la revista americana America's Life va encarregar un reportatge sobre els enamorats de París al fotògraf Robert Doisneau. Haurien de passar anys perquè el secret de la foto quedés descobert: la foto no era espontània, sinó que l'artista havia demanat als joves que posessin... de totes maneres i, personalment, opino que això poc importa.

Francoise Bornet de 75 anys va conservar la fotografia firmada per l'autor -que va morir l'any 1994-. Totes les identitats havien quedat en l'anonimat, cosa que va provocar l'aparició de molts aprofitats que en demanaren els drets d'imatge. L'autor va haver de rebel·lar qui eren els joves per evitar confusions.
La venda de la instantània de 18 x 24,6 cm li servirà a Francoise Bornet per muntar, segons diuen, una productora de documentals.

Sobre la fotografia
Personalment opino que la fotografia és d'una elegància i d'una finor exquisides... L'esbeltesa dels cossos, la seva quietud enmig d'un boulevard parisí que respira atrafegat, tota la passió que es desprèn de la dolçor del petó... amb raó és una de les fotografies més famoses del segle XX.
M'agradaria destacar una frase que vaig sentir que deia Francoise Bornet i que comparteixo totalment sobre per què vendre la fotografia. No recordo les paraules exactes, però va venir a dir que a ella desprendre's de la fotografia no li suposava un trauma; ella podria seguir veient la foto, a més, el record estava intacte. Podia vendre la fotografia física, però el 'click' de l'objectiu, el tacte dels llavis d'aquell noi que aleshores estimava, el rebombori de París aquella primavera, la calor del sol a la pell, la carícia de la mà de l'amant... això ja no li prenen, això ja no li compren, això ja no li roben.
No hi ha cap valor material que pugui equiparar-se al valor del record. Si ho preferiu, de la nostàlgia. Cap. Les coses no duen impregnats els records, som nosaltres que omplim els records de coses... som una societat fetitxista, potser no eròticament, però sí emocionalment. El gest de Francoise Bornet em sembla intel·ligent i sincer, sí, però sobretot madur, molt madur.