L\'ombra de les llums

Atenció amb el poema que ve a continuació perquè està farcit d'aquell cert desencant que sembla atorgar l'experiència a la gent gran. Un desencant, no resignat, simplement, madur. És una declaració de les veritats fonamentals que aquest home creu que ens poden ser útils. Li ho agraeixo plenament. Hi ha coses tan certes i és tan explícit... des d'aquí agraïr-li a l'Elma l'haver-me'l enviat. Nets guapíssima! M'ha obert una mica més els ulls. No puc dir res més. Confio en que en surtin comentaris interessants. Només destacar la consciència de l'autor de que per molt que nosaltres, joves inexperts, llegim el poema i el reconeguem útil, a l'hora d'actuar ens deixarem portar per la nostra intuïció, i evidentment basarem les nostres decisions en la nostra pròpia experiència... potser 'después de un tiempo' ens n'adonarem que, en el fons, coincidim... però que maco haurà estat equivocar-se.

Aprender

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma, y uno
aprende que el amor no significa acostarse, y una
compañía no significa seguridad, y uno empieza a
aprender...

Que los besos no son contratos y los regalos no son
promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la
cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a
construir todos sus caminos en el hoy, porque el
terreno de mañana es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

Después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.
Asi que uno planta su propio jardín y decora su
propia alma, en lugar de esperar a que alguien le
traiga flores.

Uno aprende que realmente puede aguantar, que uno
realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno
aprende y aprende...y con cada día aprendes que estar
con alguien porque te ofrece un buen futuro significa
que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado
de esa persona sólo por acompañar tu soledad,
irremediablemente acabarás no deseando volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son
contados, y que el que no lucha por ellos tarde o
temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un
momento de ira pueden seguir lastimando a quien
heriste, durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculparse cualquiera lo
hace, pero perdonar es sólo de almas grandes.
Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo
duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz con
tus amigos, algún día llorarás por aquellos que
dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta que cada experiencia
vivida con cada persona es irrepetible.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o
forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean como
esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo
mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo
en ese instante.

Con el tiempo verás que, aunque seas feliz con los
que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban
contigo y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o
pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que
necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba, ya no tiene
ningún sentido.
Pero desafortunadamente, solo con el tiempo......
aprendemos.

Jorge Luis Borges

Si voleu consultar bibliografia sobre Borges:
CLIQUEU AQUÍ! : Aquesta web a part de donar-te força informació sobre la seva vida també ofereix links als seus principals poemes i articles.

CLIQUEU AQUÍ! : És una pàgina molt més complerta que la primera però potser no hi ha la facilitat dels links, tot i que també hi ha força escrits.

Aquest escrit és meu. El vaig escriure després de passar una nit -la única nit- amb un noi al que estimava i que crec que m'ha ensenyat moltes coses. Emocionalment gràcies a ell em considero... no més madura, perquè, ja veus, però sí més curtida. Probablement ara em prendria les coses amb més calma, potser amb més tendresa, amb més dolçor, buscant més la carícia que no pas el descontrol, però tant li fa. Aquella nit vam ser ell, jo i la circumstància. Ell ha estat una de les meves grans ferides, la més difícil de tancar -entre altres coses perquè jo no volia que es tanqués- i la més llarga de superar. Ara, un cop viscuda, analitzada, i fins i tot m'atreviria a dir que assaborida, allò que era un secret pel negre dels meus records pot convertir-se en una de les llums que em fa somriure. A la fi, tot es resumeix al mateix.

Secreto

Llegamos a mi casa, todo estaba a oscuras, sentía su espíritu comiéndome el alma y me excitaba, me mordía su mirada y yo me dejaba devorar, le desgarraba... primero con las manos, después con los labios.
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de calores... abrazos, botones, sonrisas y colores, amores...
Le acariciaba el pecho, suspiros, se lo besaba, se lo desnudaba, lamiéndolo, rasgándolo, quemándolo con mi aliento en llamas, llamándolo con un gemido... sus manos resbalando por la espalda en esférica caricia, los dedos hábiles desabrochándome la camisa, el cuello, sacrificado y sometido a torturas placenteras.
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones que se va perdiendo, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de colores que se desdibujan dentro del éxtasis... abrazos, botones que ya no impiden, sonrisas y calores, amores, vocecillas interiores: ignoradas, ignorantes, ingnorado todo lo que no sea nosotros, perfecciones, relaciones, estaciones y vidas, corazones bebedores, usurpadores de realidad, ebriedad de sueños...
Nos estirábamos, nos enlazábamos, nos fusionábamos, nos confundíamos, nos intercambiábamos y completábamos, nos temblábamos, nos sentíamos, desnudos, desnudos mudos, incitaciones, invitaciones, inclinaciones, interjecciones, incondiciones, implicaciones...
Silencios, dolores, gemidos, amores, caricias, susurros cada vez más altos, secretos contados temblores, contracciones, convulsiones sin control de pasiones, mordiscos desgarradores, arañazos inclementes, sangre y sudores, incolores, abrazos fuertes, sonrisas que se muerden la parte inferior del labio, deseo, lujuria, hambre, grito, perfección...
Paz y ternura, flacidez, relajación... colores reencontrados...
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de calores... abrazos, botones, sonrisas y colores, amores...

AOE

És de nit i tornen els fantasmes... tinc el cap en aquella espècie de limb dens on se't clava quan tens son i no logres dormir. Avui ha estat un vespre interessant. Després de sopar m'he posat a remenar un armari on hi vaig col·locar tots els apunts, escrits i llibres de la meva escola, el Col·legi Vedruna de Malgrat de Mar. Ha estat molt estrany retrobar-me amb mi mateixa esculpida en aquells papers. Amb mi mateixa i amb tot el que em passava aleshores... sembla mentida com el temps ajuda a difuminar els problemes... com tot es torna tristament relatiu. Haurien de prohibir les sobrecàrregues de nostàlgia. No són sanes... però, vist fredament, són útils.
El poema d'aquesta nit és el Poema del renunciamiento de Jose Angel Buesa. He de dir que he estat testimoni d'un dels recitals de poesia més macos i més interessants que s'hagin pogut fer sobre la terra. Música, dansa i poesia foses, fusionades, enteses, compenetrades... perfectes, sublims. La veu del rapsoda encara ara circula per les meves venes, i el ritme dels ballarins encara em fa bullir la sang, i els poemes... els poemes, que ara puc assaborir una vegada i una altra em calmen la set i el pit i la gola, i em mullen els llavis i el somriure.
Aquest el canta algú que ja no seguirà lluitant per aquella persona a qui estima, el canta algú que s'ha donat per vençut i que es quedarà per sempre vivint dins la calma resignada del dubte, dins aquella espècie de malèvola confiança que es té quan se sap posseïdor d'un secret que no coneixerà mai ningú. També el canta, alhora, aquella persona desesperada que ja no té res a fer, que s'abandona per sempre al cuidar dolç de l'altre, a aquell que es llança als braços d'una fantasia feta fum perquè és l'única que l'escolta, perquè és l'única a qui ha parlat. La por a la confessió, la por al rebuig... no hi ha certeses suposades. Miquel Martí i Pol va escriure un cop "Només viu qui pregunta". Tard o d'hora, si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de cedir a sortir de les ombres, hem de deixar les màscares i despullar-nos i confirmar-nos dèbils i saber-nos-ho i cridar-ho. Dependècia, esclat, vida. Tot i així, aquest poema és per tots aquells que, ara per ara, no ens atrevim a confessar el que sentim per l'altre, i que seguim gestant aquell cuc que tendrament ens devora les entranyes... Perseus enamorats de l'àliga...

Poema del renunciamiento
Pasaras por mi vida
sin saber que pasaste.
Pasaras en silencio
por mi amor,
y al pasar,
fingiré una sonrisa,
como un dulce contraste
del dolor de quererte...
y jamás lo sabrás.

Soñaré con el nacar
virginal de tu frente,
soñaré con tus ojos
de esmeraldas de mar;
soñaré con tus labios desesperadamente,
soñaré con tus besos...
y jamás lo sabrás.

Quizás pases con otro
que te diga al oído
esas frases que nadie
como yo te dirá;
y, ahogando para siempre
mi amor inadvertido,
te amaré más que nunca...
y jamás lo sabrás.

Yo te amaré ens ilencio
como algo innaccesible,
como un sueño
que nunca llegaré a realizar,
y el lejano perfume
de mi amor imposible
rozará tus cabellos...
y jamás lo sabrás.

Y si un día
una lágrima denuncia mi tormento
- el tormento infinito
que te debo ocultar-
te diré sonriente:
"No es nada...
ha sido el viento"
me enjugaré la lágrima...
¡y jamás lo sabrás!

Jose Angel Buesa, "Oasis" 1977

Aquest té un motiu pel qual encara se m'esquinça el cor a estones, quan es fa fosc, quan tothom calla. El trobo desencisadament realista, és l'encant que tenen els vençuts, que tenim els vençuts. Els que ens hem sentit dèbils i ens ho hem confirmat, els que ens hem sentit dependents i ens ho hem repetit una i una altra vegada, ignorant totes les recomanacions de no fer cas de l'autocompassió, als que no ens ha importat precipitar-nos al buit corrent el risc de que ens tallessin les ales... l'hòstia ha estat brutal i suposo que és a nosaltres a qui mira aquest poema, i somriu. Perquè realment tota importància és relativa. Ara, un cop passat tot, un cop superada la meva adicció, el llegeixo i crec que seria perfectament capaç de tornar a passar pel mateix. Lluny de tot el que m'ha costat entendre que realment m'ha servit d'alguna cosa, el fet d'haver estat bojament enamorada i de veure'm capaç de tornar-ho a estar, és una cosa que, veritablement, em consola.

Espero curarme de ti
Espero curarme de ti en unos días.
Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte.
Es posible.
Siguiendo las prescripciones de la moral en turno.
Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana?
No es mucho, ni poco, es bastante.
En una semana se pueden reunir todas las palabras de amor
que se han pronunciado sobre la tierra
y se les puede prender fuego.
Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado.
Y también el silencio.
Porque las mejores palabras de amor
estan entre dos gentes que no se dicen nada.
Hay que quemar también
ese otro lenguaje lateral y subversivo
del que ama.
(Tú sabes como te digo que te quiero cuando digo:
"Que calor hace", "Dame agua", "¿Sabes manejar?", "Se te hizo de noche"...
Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías,
te he dicho "ya es tarde"
y tú sabías que decía "te quiero").

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo.
Para dártelo. Para que hagas con él lo que tú quieras:
guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura.
No sirve, es cierto.
Sólo quiero una semana para entender las cosas.
Porque esto es muy parecido
a estar saliendo de un manicomio
para entrar a un panteón.

Jaime Sabines

Em vaig començar a interessar per Ofèlia després d'una classe de literatura catalana amb un professor que sempre admiraré. Després, Ofèlia s'ha convertit en el meu nom per una relació bonica que hagués pogut existir però que es va fondre per culpa de la meva follia i del meu desequilibri... suposo que a mi, aquest cop, em tocaria ser Hamlet.
La imatge és el quadre de Millais, "Ofèlia", i mostra com aquesta s'abandona sense resistència a la seva mort, amb elegància, fins i tot amb certa expressió de satisfacció dissimulada als llavis, mirant un cel que mai se li havia presentat tan a prop, mai tan a l'abast, mai tan proper.
En la novel·la "Hamlet" de William Shakespeare Ofèlia és un personatge discret que amaga una gran força. Ofèlia és sensibilitat, és vapor, és llum. Ofèlia és un somriure càlid perseguit per una llàgrima muda, Ofèlia és un bocí de cor ennegrit i un pit ple d'angoixes, Ofèlia és una cançó entonada a xiuxiuejos, un deixar-se portar per tot allò que tem però que alhora admira.
En Ofèlia tot sembla senzill, innocent, potser irrellevant... Ofèlia circula espectral entre tots els personatges de l'obra i ningú la té massa en compte, ningú l'estudia, ningú la mira, però tothom queda impregnat del seu perfum. Ofèlia és una boca muda que gesta un crit i un abandó.
Ofèlia i el seu primer amor. Ofèlia i el seu únic amor. Ofèlia, massa viva com per caure en sarcasmes i frivolitats, massa romàntica com per caure en el desencís, prou valenta com per no recular mai. Fins al final. Fins la fi.
Ofèlia és la personificació del sentiment impout, Ofèlia traspua sinceritat i exhala emoció. Per Ofèlia no hi ha res més que el que sent i li fan sentir, res més important, res que valgui més la pena. Ofèlia viu en un món on els ideals franquegen unes muralles en principi inexpugnables per una realitat que a ella se li presenta massa dura. Un cop el monstre del mirall passa a l'altra banda i envaeix la puresa onírica on Ofèlia ha instal·lat la seva existència, un cop Ofèlia descobreix les perfídies, les venjances, les traïcions, les pors i els cinismes humans, s'ensorra sota el castell de cartes. Un ideal no pot continuar viu dins una realitat podrida: és massa pur per ésser violat i corromput. Tal i com vaig llegir certa afortunada vegada: "Ofelia era un corazón de cristal: en vez de someterlo a la dulce temperatura del amor, lo sometieron a la presión de las pasiones. Y estalló".
Ofèlia se suïcida a arrel de la follia de Hamlet i de la crueltat que d'aquesta se'n desprèn. Hamlet fa partícep de la seva tortura a una nina de porcellana incapaç de concebre que l'odi pugui ser passatger. Per Ofèlia no hi ha lapsus. Al ser ella tan sincera, els desequilibris emocionals dels qui la rodegen no se li manifesten com a trànsits sinó com a certeses.
Ofèlia se suïcida de la mateixa manera que va viure: dolçament, calladament. La seva mort és tràgica pels altres -l'ideal ha sucumbit al patetisme real-, no per ella.
Ofèlia surt a collir flors i sent com el riu la crida, com el riu li assegura que ell és l'únic que pot salvar-la de la infelicitat que la fueteja. Ni tan sols fa esforços per empassar aigua ni perquè se li neguin més ràpidament els pulmons... deixa que el riu l'abraci i l'empapi... i és arrosegada al fons -que per ella és l'edèn- pel pes dels seus vestits, no pel pes dels seus pecats.
Innocent.
Dolça.
Ideal.

Com quasi bé tot allò rellevant en la meva vida, el descobrir aquest poema també va ser conseqüència d'una "tragèdia". Anava a 3r d'E.S.O i teniem un professor de música que es deia Jordi, cantant d'òpera i urticàric facial. Com en totes les classes de música, amb ell no feiem absolutament res, la liavem moltíssim a classe i copiàvem descaradament en els exàmens. Jo m'asseia a primera fila i la meva taula estava enganxada a la del professor. Haviem de fer una audició i evidentment ningú tenia ganes de sentir-la, així que vaig agafar el cd i li vaig amagar entre les pàgines del llibre (ooooh...que dolenta que era... ¬¬'). "On és el cd? On és el cd?" i ningú contestava... l'home i el seu poder de persuassió van sortir per la porta en busca de la directora. Dius... cagada... ella va arribar una mica mosquejada perquè li haviem interromput el berenar. Després de 5 minuts de comèdia i davant l'amenaça de no anar de colònies vaig descobrir el cd. Em van castigar igualment. Va ser un pal perquè jo era de les bones nenes de la classe i per una xorrada com aquella havia de veure com gent que fins i tot li aixecava la mà als profes estava marxant en aquell autobús que -masoca de mi- vaig anar a despedir.
El cas és que em va tocar passar tota una setmana a la classe de 2n de batxillerat. Imagineu-vos el que era per una mocosa de 15 anys com jo estar a la classe de 2n de batxillerat! Brutal!
Classe de filosofia de 2n de Batxillerat, dimarts, 2001. Parlaven de Plató i del seu concepte d'amor (dius...bé) i la professora que -oh, providència!- era la directora, va repartir uns folis amb poemes. Al donar-me'l em va picar l'ullet, com si sapigués ja com de fons m'arribarien els versos. Irònicament -o no- aquella dona va penjar els hàbits quan jo vaig acabar 2n de Batxillerat. Pel que he sentit, ara viu a Girona i està guapíssima. No l'he tornat a veure mai. Confio en que ella hagi trobat el seu amant exacte.
El poema és de Pedro Salinas, el poeta dels pronoms, un dels literats que més m'agraden... per no dir el que més. I el poema té una càrrega de passió tancada dins que és impossible que deixi indiferent. Tracta sobre aquells amors que no són els políticament correctes, aquells amors que es recorden quan tot calla, que no s'obliden malgrat el temps i les experiències, aquells amors pels quals ho deixariem tot però que mai ens dónen la oportunitat de fer-ho precisament perquè saben com mantenir la seva màgia... la seva cruel màgia. Sobre el poema, una petita frase: "Amor definido desde la pura esencia, más allá de lo físico, más allá del amante y de la amada. Amor místico"... probablement molts morirem sense conèixer això o sense reconèixer-ho. Per tant, per què no gaudir llegint a algú que sí que ho va sentir?

AMADA EXACTA
Sí, por detrás de las gentes
te busco.
No en tu nombre, si lo dicen,
no en tu imagen, si la pintan.
Detrás, detrás, más allá.
Por detrás de ti te busco.
No en tu espejo, no en tu letra,
ni en tu alma.
Detrás, más allá.
También detrás, más allá
de mí te busco. No eres
lo que yo siento por ti.
No eres
lo que me está palpitando
con sangre mía en las venas,
sin ser yo.
Detrás, más allá te busco.
Por encontrarte, dejar
de vivir en ti, y en mí,
y en los otros.
Vivir ya detrás de todo,
al otro lado de todo
-por encontrarte-
como si fuese morir.
¡Si me llamaras, sí,
si me llamaras!
Lo dejaría todo,
todo lo tiraría:
Los precios, los catálogos,
el azul del océano en los mapas
los días y sus noches,
los telegramas viejos
y un amor.
Tú, que no eres mi amor,
¡si me llamaras!
Y aún espero tu voz:
telescopios abajo,
desde la estrella,
por espejos, por túneles,
por los años bisiestos
puede venir. No sé por dónde,
porque si tú me llamaras
-¡si me llamaras, sí, si me llamaras!-
será desde un milagro,
incógnito,
sin verlo nunca,
desde los labios que te beso,
nunca,
desde la voz que dice "no te vayas".

Pedro Salinas

Personalment opino que la poesia és inherent a la humanitat. Tots tenim un poema tatuat a la pell, tots sospirem per algunes paraules, per algunes frases... aquí jo hi deixaré els meus, les meves... i diré perquè m'agraden i què en penso esperant que vosaltres feu el mateix. Seria molt interessant contrastar totes les opinions que tenim sobre diferents poemes. Així podriem corroborar la idea de que tota poesia és personal, tot vers és pròpi, tot interactua amb la pròpia experiència. Egocentrisme? Evidentment. Què sóm si no?