Blogia
L'ombra de les llums

Espero curarme de ti

Espero curarme de ti Aquest té un motiu pel qual encara se m'esquinça el cor a estones, quan es fa fosc, quan tothom calla. El trobo desencisadament realista, és l'encant que tenen els vençuts, que tenim els vençuts. Els que ens hem sentit dèbils i ens ho hem confirmat, els que ens hem sentit dependents i ens ho hem repetit una i una altra vegada, ignorant totes les recomanacions de no fer cas de l'autocompassió, als que no ens ha importat precipitar-nos al buit corrent el risc de que ens tallessin les ales... l'hòstia ha estat brutal i suposo que és a nosaltres a qui mira aquest poema, i somriu. Perquè realment tota importància és relativa. Ara, un cop passat tot, un cop superada la meva adicció, el llegeixo i crec que seria perfectament capaç de tornar a passar pel mateix. Lluny de tot el que m'ha costat entendre que realment m'ha servit d'alguna cosa, el fet d'haver estat bojament enamorada i de veure'm capaç de tornar-ho a estar, és una cosa que, veritablement, em consola.

Espero curarme de ti
Espero curarme de ti en unos días.
Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte.
Es posible.
Siguiendo las prescripciones de la moral en turno.
Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana?
No es mucho, ni poco, es bastante.
En una semana se pueden reunir todas las palabras de amor
que se han pronunciado sobre la tierra
y se les puede prender fuego.
Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado.
Y también el silencio.
Porque las mejores palabras de amor
estan entre dos gentes que no se dicen nada.
Hay que quemar también
ese otro lenguaje lateral y subversivo
del que ama.
(Tú sabes como te digo que te quiero cuando digo:
"Que calor hace", "Dame agua", "¿Sabes manejar?", "Se te hizo de noche"...
Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías,
te he dicho "ya es tarde"
y tú sabías que decía "te quiero").

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo.
Para dártelo. Para que hagas con él lo que tú quieras:
guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura.
No sirve, es cierto.
Sólo quiero una semana para entender las cosas.
Porque esto es muy parecido
a estar saliendo de un manicomio
para entrar a un panteón.

Jaime Sabines
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

2 comentarios

la lluna, la pruna -

Completament d'acord. Hi ha una frase de Descartes que vaig llegir fa poc i que deia: "Como todos los soñadores confundí el desencanto con la verdad", a mi em va passar això. Fa un parell d'anys em vaig enamorar i em van tallar les ales, així que vaig reaccionar tornant-me de gel. No m'he tornat a enamorar des d'aleshores; el que ha canviat en mí és que fins fa poc no m'hi veia capaç i m'autoconvencia de que l'amor era una fal·làcia, de que realment no existia i era una excusa per evitar la soledat. Desencantada, m'autodeclarava immune a l'amor i m'hi negava escèptica. Probablement el temps m'ha anat calentant el pit, potser ho ha fet l'oblit o la mateixa obsessió, el cas és que ara estic disposada a tornar-hi a caure. Un cop vaig dir que estaria disposada a desenamorarme mil cops si això implicava mil enamoraments.Durant temps vaig maleïr aquesta frase. Ara hi torno a creure. L'únic motiu que se m'acut, és que l'amor és inherent a la naturalesa humana, i no penso negar-me al meu pròpi ser, seria del tot absurd. Gràcies, un cop més, pels teus comentaris!

matthew -

Uau, preciosa.

No es pot estar veritablement viu si no es pot estimar. L'amor i el desamor són el que fan néixer en nosaltres sentiments més intensos, el motor més potent que podem tenir, i justament per això són el millor de la vida.
Cadascú estima tal com viu la vida. Quin en té por viu mig adormit.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres