Blogia
L'ombra de les llums

Orfeu i Eurídice

- RACÓ MITOLÒGIC
Orfeu i Eurídice Orfeu, la música, el romanticisme, la sensibilitat, l'amor incondicional -fins al punt de ser capaç de descendir als Hades a buscar la dona que estima-, el dubte, la desesperació, la desconfiança... la humanitat?
Eurídice, l'ideal de romanticisme, la fragilitat, el vapor, l'alè, el gust... la utopia?
La llegenda d'Orfeu i Eurídice em va aparèixer quan anava a primer d'E.S.O. Recordo que vam haver de canviar de classe perquè ens van envaïr i que vam haver d'anar a la classe dels de tercer. Tocava començar tema i la lectura tractava d'aquest mite. Em va encantar. Siguem o no siguem creients, descriu tan bé la realitat humana, descriu tan bé la impaciència, el neguit, l'angoixa, la desconfiança... i les seves conseqüències. Ja sigui el designi d'un déu o no, Orfeu, en girar-se veu com amb l'ànima d'Eurídice es fonen totes les seves esperances, veu com ho podria haver recuperat tot i com per un dubte tot s'esfuma, com per curiositat tot se'n va.
Tot i això, vist fredament, la llegenda d'Orfeu proposa una fe cega en les divinitats, és a dir en les forces superiors. Si t'ordenen que no et giris fins que no travessis les portes dels inferns, no ho facis, si ho fas, tot volarà. És un bon exemple perquè la gent no es plantegi si el que està fent realment li convé.
D'altra banda, l'amor que senten Orfeu i Eurídice és l'amor al què aspiro. Qui de vosaltres seria capaç de baixar als inferns per retrobar un amor? Quants desafarieu la fatalitat del destí? I encara més, realment ho farieu, provarieu de canviar el vostre passat, la vostra providència, per allò que realment desitgeu? Desafiarieu els "déus"?

Si us agrada l'òpera, us recomano la "Dansa dels Esperits" o "Orfeo ed Euridice" de Gluck.

Orfeu i Eurídice

Orfeu és fill del rei Traci Ègar. El més freqüent és atribuïr la seva maternitat a Calíope, una de les Muses, encara que també es cita a Polimnia i Urània. També ell va ser rei de Tràcia, i va ser el músic i poeta més famós. Tocava la Lira, regal d'Apol·lo i va ser l'inventor de la cítara o, almenys, qui li va afegir, en honor a les Muses, dues cordes més a les set que ja tenia.
Amb els seus dolços cants calmava les feres i feia que els arbres i les roques s'inclinéssin davant seu, fins i tot dolcificava el caràcter dels homes.
Al tornar d'un viatge amb els Argonautes, calmar tempestes, provocar el suïcidi de les Sirenes perquè els cants d'ell éren més sensuals, i salvant la tripulació de diferents agressions, Orfeu es casà amb Eurídice. El dia del casament Aristeu va provar de raptar-la. Mentre fugia, a ella li va picar una serp que la va matar. Desesperat, Orfeu va decidir baixar als Inferns encantant amb la seva lira a Caront, al ca Cèrber, als Tres Jutges i fins i tot als déus infernals. Conten els poetes que fins i tot va aconseguir paralitzar durant un moment la tortura dels condemnats.
Hades, impressionat, accedí a concedir-li el que anhelava amb una condició: que Orfeu no es girés per veure com Eurídice el seguia, que no la mirés fins que no arribéssin els dos a ser tocats per la llum del dia, que no comprovés que la tenia darrera mentre seguien la llum. Orfeu va acceptar. Però, no podent resistir la temptació, inquiet per si havia esta víctima de l'engany del déu, Orfeu es va girar, tenint temps de veure només com un baf de fum estenia els braços cap a ell i s'allunyava per sempre.

Al voltant de la figura d'Orfeu s'ha teixit la teologia òrfica, afavorida per l'abundant literatura de ric contingut atribuïda a Orfeu. Se suposa que aquest, al tornar dels Inferns, hauria aconsellat sobre la millor manera que té l'ànima de sortejar les dificultats després de la mort del cos. Les creences òrfiques van tenir una gran vigència. Fins i tot van influenciar en les creences primitives cristianes éssent fins i tot testimoniada la baixada d'Orfeu als Inferns per la iconografia cristiana. Si en el fons tot va relacionat... la humanitat és la mateixa.

9 comentarios

caca -

es una caca

jordi cañete martinez -

esta fatal

sdfasdf -

vaia mierda no me entero de nada! pero de nada! yo e puesto esta pagina web para hacer una pregunta que tenia de deveres y no hay nada de nada :'( !

anna -

ja sé que fa uns quants anys d'aquests escrits, però mira buscant informació sobre Orfeu he trobat el teu blog i la veritat és que m'ha anat molt bé tot el què heu dit. És que estic fent el treball de recerca sobre el mite. Bé no sé si veuràs aquest missatge però de totes maneres gràcies jeje

matthew -

ei k tal??

matthew -

l'entera confiança no s'ha de donar mai?
Suggereixo una correcció: no és que no s'hagi de donar mai; és que no es POT donar mai, en el sentit de que no és recomanable.
Que es pugui o no no està escrit enlloc, ni tampoc cap incapacitat fisiològica ho assegura.
Personalment opino que, no només es pot, sinó que és l'únic camí veritablement lloable, i és el que intento seguir, l'únic que estalviaria traicions, rencors malentesos i altres tensions si fos adoptat pel món. Naturalment, com que sóc gairebé l'únic, m'he emportat una de punyalades bestials que fan repensar-s'ho a qualsevol, però segueixo "en mis trece", perquè m'encanta Cyrano de Bergerac quan diu coses com:
-por que actuas asi?
-erre por el camino, busque el sendero adecuado a mi destino y lo encontré.
-cual?
-pues de todos el mas sencillo: ser admirable en todo.

matthew -

No, jo no dic pas que tu critiquessis la verosimilitud de la llegenda, només ho especificava com a punt de partida de la meva explicació.

El que volia dir és que cap obra literària admet una única interpretació possible, i que en el cas que ens ocupa jo en tenia una de nova que personalment trobo a)més bonica b)més plausible.

Per què més plausible? Perquè malgrat que sovint els déus es moguin per les passions i a vegades això els porti a maltratar els mortals, mai ho fan gratuitament. Sovint són desmesurats en els seus càstigs, però mai gratuitament cruels.
En aquest cas, Hades no tenia cap motiu per fer res a Orfeu, més aviat semblava inclinat a complaure'l. Tenint en compte això, i tenint en compte que Orfeu s'ho jugava tot en obeir el Déu o no, hauria d'haver confiat en el Déu, sense més. Al cap i a la fi, que es posava a les seves mans ja ho sabia des del moment en que va decidir baixar als seus dominis.

la lluna, la pruna -

bones matthew. Respecto molt la teva opinió però no la comparteixo. Pel que he entès del teu comentari deixa'm dir-te el següent. Dius que no cal criticar la verosimilitud del que es conta...qui l'ha criticat? el que jo deia no era una crítica a la llegenda sinó veure el seu rerefons. No s'ha d'oblidar que la mitologia, igual que les paràboles cristianes, servien per instruïr al poble amb històries refermades per la creença en els déus. Tota història mitològica té, doncs, un rerefons humà, i per tant, certa verosimilitud si s'adapta al món que ens envolta. Després tampoc cal oblidar que en moltes llegendes mitològiques l'única diversió que tenen els déus és molestar als humans -molts asseguren que per enveja de la nostra mortalitat-, la reacció d'Orfeu és totalment comprensible, però és que el fet de dir "Orfeu es va equivocar en desconfiar aquí" també ho és. Comparteixo la teva opinió sobre els vots de confiança, però s'ha de tenir en compte que qui li demana la confiança és un déu, no qualsevol persona. No és Eurídice qui li assegura que el seguirà -posaria la mà al foc que aleshores el mite criticaria que Orfeu no es girés, tenint en compte el caràcter misògin dels grecs- sinó que li diu un déu, i no un déu qualsevol, sinó el mateix déu dels Inferns, aquell que ens treu el nostre bé més preuat, per tant, opino que és un detall a tenir en compte. D'altra banda, comparteixo la última frase del teu comentari. Tot i així penso que l'entera confiança no s'ha de donar mai.

matthew -

No estic d'acord en què la fe cega en la paraula d'un Déu s'hagi d'interpretar negativament.
Abans que res, que quedi clar que no estic parlant pas de si és bo i intel·ligent o dolent i estúpid creure en una religió, en una bíblia o en el que diu el capellà del poble. Estic parlant del context fabulístic, es a dir ficcional, del mite en qüestió.
Partint de que és mera poesia i per tant no cal criticar la verosimilitud del que es conta, el que jo diria és:

Si algú molt superior a tu, i que no té cap interès en aprofitar-se de tu, et demana que confiis en ell i no demanis explicacions perquè no les entendràs, per qu`pe no fer-li cas?
És a dir: Tenint en compte que Hades podia fer el que li vingués la santíssima gana amb Orfeu, aquest no tenia raó per a desconfiar d'ell.Naturalment entenc que el mite vol expressar també la impaciència i la inseguretat que sent Orfeu com a causa del seu amor, peròla seva reacció jo personalment no la interpreto en clau negativa, no penso que la "moraleja" sigui: "si no fas cas d'un déu et castigaré!!!", sinó més aviat: "si no tens motius per desconfiar no ho facis. Si se't demana una vot de confiança, no t'hi neguis".

I és que a la humanitat li costa molt confiar en els demés, sempre està a la defensiva, i motl sovint sense motiu. Tingues por infundad en Hades i perderàs Eurídice; tigues desconfiança infundada en la noia que t'agrada, i no podràs estimar plenament.