Sant Jordi al Palau

El Palau Sant Jordi s’erigeix magestuós enmig de la nit fresca del 23 d’Abril. Hi ha moltíssima gent aplegada per veure el concert de la diada. En Carles Bosch és a Barcelona des de les tres del migdia, ha passejat per les Rambles i s’ha fos entre la molta gent que també ho feia. Mai havia vist tantes parades de roses seguides. En el seu poble, Pineda de Mar, els venedors es concentren a la Plaça del Centre i solen ser nens que proven de treure diners per poder viatjar a final de curs. Durant tot el matí en Carles no ha vist cap senyera penjada del balcó i en vàries ocasions li ha comentat al seu amic, l’Isaac, que Sant Jordi a Barcelona era un negoci que havia perdut tot el seu encant.
Durant la tarda ha pres un cafè assegut a la terrassa del Zurich escoltant un programa de Ràdio Televisió Espanyola, que havia instal•lat un petit estudi a l’aire lliure en un cantó de la Plaça Catalunya. El programa tractava d’anècdotes tan curioses en aquell dia de Sant Jordi com el descobriment d’una dona que carregava amb cinc roses pel carrer, o d’un noi que duia tres llibres sota el braç. Al voltant de les set en Carles i l’Isaac s’han aixecat i han agafat el metro fins la Plaça Espanya. L’aire era fresc i la font estava encesa. Motivats per la presència massiva de gent han enfilat les escales que duien al Palau Sant Jordi.
Deu minuts de cua els han separat de l’interior de la sala, atapeïda mitja hora abans que comencés el concert, innaccessible deu minuts després. Entre senyeres, estelades i banderes republicanes, entre empentes, crits i himnes aconsegueixen arribar fins més o menys el centre de la pista. La calor comença a ser agobiant.
El concert comença un quart d’hora abans del que s’esperava i entre aplaudiments, xiulets i crits de “Visca Catalunya” els manresans “Dept” s’encarreguen d’iniciar la festa. La crítica els titlla de l’”alternativa” del rock català. Les seves composicions enèrgiques, pròximes al rock independent i amb certs trets d’electrònic ajuden a trencar el gel en un ambient que cada cop s’escalfa més.
En Carles veu com una hora després, entre el fum, la olor a marihuana i les ganes de passar-s’ho bé, s’enfila a l’escenari Quimi Portet, excomponent de “El Último de la Fila” que posa com sempre el seu toc d’originalitat i humor a l’esdeveniment interpretant cançons com la seva versió de “The rivers of Babylon”.
Morts de set en Carles i l’Isaac proven de fer-se espai entre la gent i el “Cant de la senyera” que entona un Lluís Llach tan entregat com sempre al seu art acompanyat d’un cantautor que, diuen, podria ser el seu successor: Feliu Ventura. En Carles i l’Isaac arriben assedegats i suats a la barra, on troben una mica excessiu el preu de la beguda (3 euros per un got petit de cervesa, sis euros per mig litre) però alhora ho troben normal. Al cap i a la fi, pensen, només han pagat 14 euros per veure tocar més de set grups catalans.
Tornen corrent després d’haver estat xerrant amb el noi de la barra sobre el futur de Catalunya –conversa de la que no n’han tret cap conclusió pràctica- just a temps per fondre’s amb la massa que, embogida, aplaudeix els Lax’n Busto i es queda afònica entonant cançons tan mítiques com “Llença’t” i “Fam de tu”. Els 20 anys de trajectòria del grup han servit per crear-se un nom i un reconeixement important dins el panorama de la música catalana.
Aproximadament una hora després arriba el torn de Mesclat, i després “Obrint Pas” el grup d’ska reivindicatiu provoca un caòtic embogiment en el públic que es posa a ballar fos dins els ritmes de reggae i hardcore de l’eclèctic grup.
Finalment el concert s’acaba amb el grup de música folk de “La Carrau”, més de vuit hores separen aquest tranquil final del principi del concert, la gent comença a sortir acalorada del Palau i tothom xiula i tarareja les cançons que recorda.
En Carles pregunta el per què d’aquell concert i ningú li ho sap respondre, sembla que no importi el fi si aquest assegura una bona nit de festa i música. Abans de marxar, l’Isaac i en Carles s’acosten de nou a la barra i saluden el seu amic que els diu que el concert era per reivindicar un lloc on poder interpretar música rock catalana i que aquesta es considerés un gènere més dins la música: “Una espècie de demostració que realment existeix el rock català i que és capaç de mobilitzar a molta gent, i per tant, ser rentable”.
Més de 18000 persones abandonen el palau Sant Jordi i les estelades onegen lligades a l’esquena. En Carles va repetint dins el seu cap una frase que li ha cridat l’atenció i que han dit durant el concert: “Podran convertir en negoci les nostres tradicions, però mai la nostra identitat, mai la nostra música”. Se sigui o no se sigui independentista, se sigui o no se sigui catalanista, la música és un vehicle d’unió i de descripció d’una nació, un vehicle de gaudi.
Al tornar a casa seva en Carles comprova com al poble les senyeres continuen penjant dels balcons i somriu conscient de que no tot el que l’envolta és frivolitat mercantilista i que encara queda esperança per la puresa de les tradicions.

1 comentario

[matthew - 18 de mayo de 2005 - 15:27]

No se si hi ha esperança o no, però de ben segur no n'hi ha en el fet de que a un poble hi hagi més tradicions que a una gran ciutat. De fet, La Rambla era potser el pitjor lloc de Catalunya per a buscar autenticitat i nacionalisme.

D'altra banda, el càntic aquest que es repetia al San Jordi és una mica absurd: “Podran convertir en negoci les nostres tradicions, però mai la nostra identitat, mai la nostra música" . Ah no? I els 14 euros de l'entrada? I els 3 de la cervesa?