Romancero Gitano
El Teatre Tívoli acull fins el 12 de juny aquest espectacle dedicat a la memòria del poeta andalús Federico García Lorca i més concretament al seu llibre de poemes Romancero Gitano.L'obra és una successió de balls i poemes cantats en flamenc entre els quals destaquen "Romance de la luna, luna", "Preciosa y el aire", "Prendimiento y muerte de Antoñito el Camborio" i molts altres...
Vaig tenir la oportunitat d'anar-lo a veure el passat divendres i em va encantar. Més que res vaig embogir amb els balls i la música. Vaig trobar que dels tres "cantaores" només me'n va agradar un. Eren dos nois i una noia. Ella semblava que cantés com qui no vol la cosa, traient importància, emocionant-se només en els punts on semblava que li havien dit "emociona't!", desafiant tota l'estona al públic amb la mirada, no hi havia tensió, no hi havia passió, només semblava haver-hi una gran descàrrega de retrets que no em va acabar de convèncer gaire. El primer dels "cantaors" tenia una veu espectacular però personalment la trobava molt violenta, molt agressiva, massa potser pels poemes que estava interpretant, més tranquils, més nostàlgics... a més, no se l'entenia gaire i donava la sensació que estigués patint amb desmesura. El tercer "cantaor" em va enamorar. Era l'equilibri perfecte entre dolçor i passió, el joc de la veu, el to de les cançons, la pau que transmetia... perfecte, sublim.
Els ballarins també recitaven algun vers... no em va agradar. No em va agradar la manera de fer-ho, retòrica forçada, tot amb la mateixa intensitat, amb la mateixa cadència, amb les mateixes presses per acabar i amb les mateixes ganes per fer-ho sonar solemne... trobo que el "Romancero gitano" s'ha de recitar d'una manera visceral, s'ha de sentir dins de les venes, i projectar-ho, assaborir-lo... no s'ha de fer automàticament, per costum... perd tota la seva màgia.
Pel que fa als balls, les actuacions de José Maya i David Paniagua en els papers d'Antoñito el Camborio i Gitano de Reyerta respectivament, em van semblar impressionants. Força i passió. El primer era més dur que el segon, més fort, més apassionat; David Paniagua era l'equilibri perfecte entre elegància i subtilesa.
La pell de gallina.
És un espectacle digne d'anar a veure pels amants de la dansa flamenca perquè realment és perciós i les danses transmeten tot allò que volen, realment un és capaç d'imaginar-se l'escena i de sentir el poema a flor de pell. Quan em relaxava sempre hi havia algun pas, alguna mirada, algun acord que em feia vibrar. Perfecte la interpretació de les cançons a càrrec de dues guitarres, un piano i una bateria... brutal...
M'agradaria transcriure, ja per acabar, una frase que vaig llegir al programa i que em va encantar. També es pot relacionar amb el poema de Jorge Luis Borges que hi ha penjat al racó poètic d'aquest mateix blog. La frase és de Francisco Suárez i diu així:
"Por eso, de vez en cuando, es conveiniente tener en cuenta lo que puede hacernos mejores, aunque sea por un solo instante, aunque sea para olvidarlo enseguida."
Gràcies a tots
1 comentario
Laia -