Ofèlia
Em vaig començar a interessar per Ofèlia després d'una classe de literatura catalana amb un professor que sempre admiraré. Després, Ofèlia s'ha convertit en el meu nom per una relació bonica que hagués pogut existir però que es va fondre per culpa de la meva follia i del meu desequilibri... suposo que a mi, aquest cop, em tocaria ser Hamlet.La imatge és el quadre de Millais, "Ofèlia", i mostra com aquesta s'abandona sense resistència a la seva mort, amb elegància, fins i tot amb certa expressió de satisfacció dissimulada als llavis, mirant un cel que mai se li havia presentat tan a prop, mai tan a l'abast, mai tan proper.
En la novel·la "Hamlet" de William Shakespeare Ofèlia és un personatge discret que amaga una gran força. Ofèlia és sensibilitat, és vapor, és llum. Ofèlia és un somriure càlid perseguit per una llàgrima muda, Ofèlia és un bocí de cor ennegrit i un pit ple d'angoixes, Ofèlia és una cançó entonada a xiuxiuejos, un deixar-se portar per tot allò que tem però que alhora admira.
En Ofèlia tot sembla senzill, innocent, potser irrellevant... Ofèlia circula espectral entre tots els personatges de l'obra i ningú la té massa en compte, ningú l'estudia, ningú la mira, però tothom queda impregnat del seu perfum. Ofèlia és una boca muda que gesta un crit i un abandó.
Ofèlia i el seu primer amor. Ofèlia i el seu únic amor. Ofèlia, massa viva com per caure en sarcasmes i frivolitats, massa romàntica com per caure en el desencís, prou valenta com per no recular mai. Fins al final. Fins la fi.
Ofèlia és la personificació del sentiment impout, Ofèlia traspua sinceritat i exhala emoció. Per Ofèlia no hi ha res més que el que sent i li fan sentir, res més important, res que valgui més la pena. Ofèlia viu en un món on els ideals franquegen unes muralles en principi inexpugnables per una realitat que a ella se li presenta massa dura. Un cop el monstre del mirall passa a l'altra banda i envaeix la puresa onírica on Ofèlia ha instal·lat la seva existència, un cop Ofèlia descobreix les perfídies, les venjances, les traïcions, les pors i els cinismes humans, s'ensorra sota el castell de cartes. Un ideal no pot continuar viu dins una realitat podrida: és massa pur per ésser violat i corromput. Tal i com vaig llegir certa afortunada vegada: "Ofelia era un corazón de cristal: en vez de someterlo a la dulce temperatura del amor, lo sometieron a la presión de las pasiones. Y estalló".
Ofèlia se suïcida a arrel de la follia de Hamlet i de la crueltat que d'aquesta se'n desprèn. Hamlet fa partícep de la seva tortura a una nina de porcellana incapaç de concebre que l'odi pugui ser passatger. Per Ofèlia no hi ha lapsus. Al ser ella tan sincera, els desequilibris emocionals dels qui la rodegen no se li manifesten com a trànsits sinó com a certeses.
Ofèlia se suïcida de la mateixa manera que va viure: dolçament, calladament. La seva mort és tràgica pels altres -l'ideal ha sucumbit al patetisme real-, no per ella.
Ofèlia surt a collir flors i sent com el riu la crida, com el riu li assegura que ell és l'únic que pot salvar-la de la infelicitat que la fueteja. Ni tan sols fa esforços per empassar aigua ni perquè se li neguin més ràpidament els pulmons... deixa que el riu l'abraci i l'empapi... i és arrosegada al fons -que per ella és l'edèn- pel pes dels seus vestits, no pel pes dels seus pecats.
Innocent.
Dolça.
Ideal.
1 comentario
Rosereta -