Blogia
L'ombra de les llums

Poema del renunciamiento

Poema del renunciamiento És de nit i tornen els fantasmes... tinc el cap en aquella espècie de limb dens on se't clava quan tens son i no logres dormir. Avui ha estat un vespre interessant. Després de sopar m'he posat a remenar un armari on hi vaig col·locar tots els apunts, escrits i llibres de la meva escola, el Col·legi Vedruna de Malgrat de Mar. Ha estat molt estrany retrobar-me amb mi mateixa esculpida en aquells papers. Amb mi mateixa i amb tot el que em passava aleshores... sembla mentida com el temps ajuda a difuminar els problemes... com tot es torna tristament relatiu. Haurien de prohibir les sobrecàrregues de nostàlgia. No són sanes... però, vist fredament, són útils.
El poema d'aquesta nit és el Poema del renunciamiento de Jose Angel Buesa. He de dir que he estat testimoni d'un dels recitals de poesia més macos i més interessants que s'hagin pogut fer sobre la terra. Música, dansa i poesia foses, fusionades, enteses, compenetrades... perfectes, sublims. La veu del rapsoda encara ara circula per les meves venes, i el ritme dels ballarins encara em fa bullir la sang, i els poemes... els poemes, que ara puc assaborir una vegada i una altra em calmen la set i el pit i la gola, i em mullen els llavis i el somriure.
Aquest el canta algú que ja no seguirà lluitant per aquella persona a qui estima, el canta algú que s'ha donat per vençut i que es quedarà per sempre vivint dins la calma resignada del dubte, dins aquella espècie de malèvola confiança que es té quan se sap posseïdor d'un secret que no coneixerà mai ningú. També el canta, alhora, aquella persona desesperada que ja no té res a fer, que s'abandona per sempre al cuidar dolç de l'altre, a aquell que es llança als braços d'una fantasia feta fum perquè és l'única que l'escolta, perquè és l'única a qui ha parlat. La por a la confessió, la por al rebuig... no hi ha certeses suposades. Miquel Martí i Pol va escriure un cop "Només viu qui pregunta". Tard o d'hora, si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de cedir a sortir de les ombres, hem de deixar les màscares i despullar-nos i confirmar-nos dèbils i saber-nos-ho i cridar-ho. Dependècia, esclat, vida. Tot i així, aquest poema és per tots aquells que, ara per ara, no ens atrevim a confessar el que sentim per l'altre, i que seguim gestant aquell cuc que tendrament ens devora les entranyes... Perseus enamorats de l'àliga...

Poema del renunciamiento
Pasaras por mi vida
sin saber que pasaste.
Pasaras en silencio
por mi amor,
y al pasar,
fingiré una sonrisa,
como un dulce contraste
del dolor de quererte...
y jamás lo sabrás.

Soñaré con el nacar
virginal de tu frente,
soñaré con tus ojos
de esmeraldas de mar;
soñaré con tus labios desesperadamente,
soñaré con tus besos...
y jamás lo sabrás.

Quizás pases con otro
que te diga al oído
esas frases que nadie
como yo te dirá;
y, ahogando para siempre
mi amor inadvertido,
te amaré más que nunca...
y jamás lo sabrás.

Yo te amaré ens ilencio
como algo innaccesible,
como un sueño
que nunca llegaré a realizar,
y el lejano perfume
de mi amor imposible
rozará tus cabellos...
y jamás lo sabrás.

Y si un día
una lágrima denuncia mi tormento
- el tormento infinito
que te debo ocultar-
te diré sonriente:
"No es nada...
ha sido el viento"
me enjugaré la lágrima...
¡y jamás lo sabrás!

Jose Angel Buesa, "Oasis" 1977
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

4 comentarios

matthew -

El que cal es justament aprendre'n. Ningú ens ho impedeix. Qui no apren a superar les seves pors no té excusa: és un fracassat.

I sóc conscient que amb això acabo de catalogar de fracassada a la humanitat sencera, llevat de les tant honroses com escasses excepcions que la dignifiquen i creen aquella imatge "d'home" a la qual la resta creu ser fidel sense haver-ne entès res de res.

beti -

Són paraules que van directe al cor dels que algun cop hem deixat morir un somni abans de néixer. Per covardia, per inseguretat, qui sap! de fet no cal ni plantejar-s'ho! Només fa falta notar dins el pit la barreja de ràbia i pena per no haver-ne estat capaç. Sentir-ho intesament quan la vida ens repeteix, com miralls d'una altra època, les mateixes situacions en les que vam fallar. I potser amb el càstig etern de saber-nos culpables de la nostra desgràcia poguem algun cop aprendre a fer les coses bé. Aprendre a ser feliços...

Jordi -

L'amor no correspost i l'amor platònic. Bon poema.
Jo també he pensat amb el què passaria si obrís els meus llibres de batxillerat i secundària. Entremig d'algun somriure nostàlgic, el cor em faria mal...

matthew -

Snif!!
Llegir aquestes coses és perillós, casi em ve de gust deixar la meva nòvia per tornar a sentir tan intensament ("casi" però no del tot, no ho faré pas).

Crec que els moments com el descrit en el poema són els més valuosos en el sentit útils per a nosaltres mateixos. Viurem moments sublims, moments de diversió descontrolada, moments de serena reflexió i moments que ens deixaran indiferents, però cap d'ells exigirà tant de nosaltres mateixos com el moment de la desinteressada renúncia a un amor que se'ns escapa.
Estimar és el millor que pot passar-nos, perquè quan un estima (i poques persones en tenen la capacitat) en el sentit més autèntic sent l'impuls de ser més del que és. De ser més i millor, no com un engany, sinó per al bé propi que serà aconseguir la persona estimada i sobretot pel bé d'aquesta altra persona.
La màgia de tot plegat rau en que, quan arriba el en que un es declara vençut, en aquell precís moment encara estima a l'altre, potser més que mai. Per això és aquest moment el que exigeix més d'un mateix per moltes raons: per ser digne de l'amor que no s'ha rebut, per ajudar un cop més a la persona estimada, per ser prou fort per resistir el dolor, ...
Mai es té la possibilitat de ser tant com en aquests moments, i del que un faci en ells depèn en gran mesura quina persona arribarà a ser algun dia.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres