Blogia
L'ombra de les llums

El síndrome d'Stendhal

El síndrome d'Stendhal Algun cop us havieu plantejat si la bellesa pot ser nociva? I no en el camp de la passió obsessiva, del trauma del desig, sinó nociva pel cos, nociva pels nervis... nociva en sobredosi. La veritat és que no sabia en quin tema penjar aquest article, així que ho he penjat en el tema de la causa. El per què d'aquest "mal de bellesa":
diuen que Stendhal al viatjar a Florència i mentre admirava la capella de la Santa Croce es va començar a trobar malament, li van venir atacs de vertigen, sentia l'angoixa abraçant-li el pit i el cap li donava voltes, la sang circulava caòtica per dins les venes i les mans li tremolaven. La suor freda li ennuvolava la vista i tot es va fer negre. El metge, després d'observar-lo dictaminà que patia una sobredosi de bellesa.
Es diu que la situació físico-anímica es produeix, normalment, al observar obres de bellesa impressionant, fonamentalment en un curt espai de temps i acumulades en una sola ciutat... jo afegiria a aquesta frase que no només es produeix "al observar obres de bellesa" sinó "al reconèixer i degustar obres de bellesa". És una qüestió de sensibilitats que cal controlar perquè és perjudicial. És curiós com fins i tot allò bell, que en teoria hauria de provocar-nos cert plaer, es torna contra nosaltres quan sobrepassem els límits d'allò que podem concebre, d'allò que podem entendre.
Per què publico l'article? Fa pocs dies el meu pare em va tornar a recordar què era aquest síndrome, que personalment, encara no he sentit mai: Es veu que l'empresa d'automòbils "Audi" ha llençat una campanya publicitària on es parla d'aquest tema. Imatges en blanc i negre, diferents plànols del cotxe i una veu dolça, suau i melosa que va explicant la història del síndrome... tot per acabar amb un "A veces, hasta un exceso de belleza puede ser perjudicial", i la marca del cotxe. Sublim.
Personalment opino que l'art s'ha d'administrar en petites dosis i que, si això no és possible perquè només comptes amb un petit període de temps per voltar-te una bellíssima ciutat com és Florència, el que s'ha de fer és provar de controlar-se, provar de mantenir fermes les mans que subjecten les regnes de les passions i no deixar-se portar. Al cap i a la fi el millor gaudi es troba sempre en l'equilibri, l'abandó total als extrems, ja siguin o no sensibles, ja siguin o no romàntics, ja siguin o no poètics, condueix a un desdibuixar la realitat, a un difuminar-la i deformar-la que tampoc ens és útil i que molts cops acaba per esdevenir desagradable. S'ha de poder contemplar l'art des de l'admiració pura, no des de l'emoció desenfrenada.
La pregunta del milió ara és... i com es fa això sense traïcionar el que realment pots arribar a sentir? Quan et marques les barreres si el que pretens és interioritzar com més millor allò que la història, zelosament, ha reservat pel gaudi dels teus ulls?
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

17 comentarios

matthew -

M'agrada trobar algu que opina com jo, tot i que és una mica depriment que l'únic que ho fa és aquell de qui ja ho esperava (no depriment per tu, guillem, sinño per la resta).

L'argument de que hi ha molta gent que ha patit sindromes d'stendhall també cau pel seu propi pes: Jo no he dit mai que siguin 2 inutils els qui el senten, el que he dit és que és autoprovocat.
Que siguin molts no tés res d'estrany, tambñe son molts els que pateixen depressions (infinitament més, de fet), i aquí està el paralelisme que he fet per amb la psicologia en general.

Que es puguin sentir emocions ningu hi nega; que un pgui estar molt deprimit tambe. Que ambudes coses siguin malalties, o sindromes, ho nego rotundament.
L'inconscient huma és molt poderós, el seu poder d'autosuggestió, dels més grans i perillosos que existeixen. La tristesa és algo normal, dir que és culpa d'una malatia i demanar a un altre que et curi és una excusa per no afrontar el propi fracas. Dir que un exces de bellesa pot produir afeccions fisiques es una excusa per no reconeixer que la emocio es en bona part provodada pel propi individu, i per tant, evitable.
L'únic que ens pot salvar d'aquest terrible poder és tenir els ulls oberts enfora i endins, estar disposat a acceptar totes les hipotesis i veritats que ens afecten, estar disposat a posar a prova tota hipotesi o idea fins que caigui en contradicció.
Això és la racionalitat humana, fita que no ha assolit practicament ningu. Amb difenrets graus, no he conegut en la meva vida mes de 10 persones racionals.

Guillem -

Finalment només em queden tres coses a dir:
1) Em pregunto si realment els "sindromes de Stendalh" que sufreix Hector son realment patologics, perque en primer lloc, ja he dit que plorar d'emocio es quelcom molt natural i no crec que es desmaiés al museu del Prado, més que res perque m'extranyaria no haverme assebantat d'una peripécia semblant al diari.
2) Em disculpo de nou perque no se contestar (si es que també era un argument) a la cita de Wilde, perque no se que hi pinta aquí, tot i que trobo a Wilde genial a tot arreu. Pero es que en general no puc entendre aquest comentari com a réplica de res, hi ha un munt de cites i només un petit text que afirma que "els escéptics han d'entendre que hi ha gent sensible al món, com una gamma de colors". L'unic tros que es pugui dir que es "de collita propia".
3) Em desespero cada cop que trobo un exemple més de gent que afirma tenir raó cegament i mira de defensar la seva posició sense plantejarse si val prou la pena el que diu l'anterior per integrar-ho al propi ideari.

Resumint: He dit "autoprovocarse", algo així com: admirando la obra de Goya [...] mientras la admiraba, recordaba su historia, la historia de su vida.

Guillem -

La veritat es que no esperava una resposta tan rapida al meu comentari. El que si que esperava es que fos titllat d'escéptic. Bé, resulta que hi ha psicólegs que estudien la Sindrome d'Stendalh, m'he dit, informem-nos-en. Al google, la segona entrada que m'ha sortit, hi havia aixó (http://www.diariomedico.com/entorno/ent140400combis.html):

Viernes, 14/4/00

El patólogo Jesús Martínez-Falero
"Una gran sensibilidad receptiva para sufrir el síndrome de Stendhal"

Gran sensibilidad receptiva, avidez, hambre de contemplar la belleza artística y predisposición anímica son las principales características que tienen que coincidir en una persona para que padezca el denominado síndrome de Stendhal

Ah, es a dir, que un factor necessari es tenir una "predisposició anímica". Bé vaja, si algú creu que "autoprovocarse" una sensació i tenir "predisposició anímica" son conceptes totalment diferents, em refugio en la imperfecció del llenguatge pero jo no veig massa diferencia. No he entés si totes les referencies que ha posat eren per justificar arguments contra el meu comentari, perque jo no he dit mai que no fos una catedral admirable, o sigui que no puc (perque no se com) contestar a aixó. Que hi hagi persones més o menys sensibles ja ho "entenc" si es que algú ha interpretat que no ho entenia (tot i que tampoc se com).

Héctor, domador de caballos -

(sigue del anterior)
En la actualidad, la psicóloga Graziella Magherini comenta que estas reacciones no sólo afectan a las personas sumamente sensibles de algunos artistas, sino también a numerosos turistas que visitan la ciudad. Hoy día siguen ingresando pacientes con sintomas parecidos en el hospital psiquiátrico de Santa María Nuova. Según la psicóloga Magherini, la causa de este misterioso fenómeno es el desmesurado placer estético que producen las numerosas pinturas, esculturas y obras arquitectónicas que se concentran en el reducido espacio de la ciudad de Florencia, y muy en particular en las obras maestras más "arrebatadoras". Así se desprende, al menos, de las conversaciones con los pacientes.
En mi caso, ello me ocurrió en el museo de El Prado admirando la obra de Goya, y más concretamente cuando admiraba la "Condesa de Chinchón" y mientras la admiraba, recordaba su historia, la historia de su vida.
He tenido más experiencias como ésa, pero no siempre ocurre y tampoco lo espero como si fuera una costumbre; esta sensación sobreviene de forma espontánea y a veces en progresión.
Para los escépticos, debeis comprender que no todas las personas formamos parte de un mismo "plano" aunque formemos parte del mismo "mapa". Hay personas más sensibles y personas menos sensibles; es como la gama de tonos de un mismo color, del más claro al más obscuro. Dejadme que acabe con uno de mis aforismos preferidos: "Mucha gente quiebra por invertir demasiado en la prosa de la vida, arruinarse en la poesía es un honor"(Oscar Wilde).

Hector, domador de caballos -

Dejadme que añada unos comentarios respecto al llamado "Síndrome de Stendhal". Comenzaré explicando que la iglesia de la Santa Croce de Florencia se convirtió con el paso del tiempo desde su construcción en 1294,en una especie de panteón de los genios florentinos de las artes plásticas, la música, las ciencias y las letras. Las tumbas y los cenotafios de Miguel Angel, Galileo, Maquiavelo, Dante, Ghiberti o Gioacchino Rossini hicieron de la Santa Croce un lugar de peregrinación para los viajeros cultos del siglo XIX. Stendhal fue uno de esos viajeros y su "cuadro clínico" lo detalla perfectamente en su diario de viajes titulado "Roma, Florencia y Nápoles". No obstante, no es un caso aislado ya que entre estos viajeros de culto por el Renacimiento italiano también se encuentra Anselm Feuerbach, que experimentó síntomas parecidos en 1856 y durante una visita al Palacio de los Uffizi y al Palacio Pitti no fue capaz de reprimir las lágrimas y llegó a implorar la ayuda divina: "Quiera Dios guiar mis pasos y darme fuerzas para soportar todo esto como un hombre". Otro gran escritor, Rainer Maria Rilke, sintió que se le hacía difícil respirar ante semejante belleza cuando visitó Florencia en 1898.
(continúa)

Guillem -

Respecte a aixó vull comentar una altra cosa (si ho trobeu molt llarg us dono permís per deixar de llegir el meu comentari i seguir endavant): a la Cursa del Corte Inglés vaig veure que un dels personatges que havien entrevistat perque encoratgés a la gent a participar-hi era Vicenç Ferrer, una persona ja gran que ha lluitat tota la seva vida per causes com la pobresa. Doncs el que vaig veure es que, molt molt... no cuadrava la seva entrevista amb la cursa. Aquell home, va fer una analogia amb la cursa que fan unes 60.000 persones per donar la volta a Barcelona amb la cursa de la Humanitat per arribar a una meta millor, i realment creia el que estava dient. I aixó em suggereix que tothom, faci el que faci, creu que el que ell fa es que ha (o almenys hauria) d'importar a la resta de la humanitat, el més important, els millors principis o ideals, el millor camí es de fet... el que ell/ella ha triat. Vés quina casualitat. Relacionant-ho amb els que afirmen patir síndromes de Stendhal, doncs diria que aquests almenys a mi semblen dedicarse en cos i ánima a ser prou sensibles per apreciar l'art pero es que a més, interiorment, esperen reconeixement universal per estar fent aixó. I a mi em sembla molt bé que vulguin ser molt sensibles com també em sembla molt bé que facin la vertical una hora cada dia si volen, pero en la meva opinió haurien de ser completament receptius amb la gent que considera el que fan com una gran xorrada. I no se si rebré contestacio per aixó pero si es el cas diria que no será gaire "receptiva".

Guillem -

Ferme plorar i desbordar emocions, em sap greu, pero no ho solen provocar objectes inerts. Segurament dec ser infinitament menys sensible que Stendhal i pel que veig també que Héctor. Ara que he de comentar que aquest sindrome sembla tret de la llegenda i es popularitza per més gran magnificació de l'art i per tant dubto de la seva vessant psicologo-patologica com han comentat la Lluna i el mathew, (pero sisplau acabeu la conversa que es posa interessant). El que jo conjecturo doncs es que si algú sovint experimenta aquests "orgasmes artístics" com Héctor, domador de caballos que ha plorat pel que acaba de llegir o veure... diria que s'ho autoprovoca. En especial per la manera com ha encaminat el seu comentari elogiant infinitament les sensacions i també afirmant que el que ell pateix es sens dubte una "sindrome de Stendhal", quan no es desmaia mai i, de fet, hi ha gent prou sensible per posarse a plorar sense cap raó.

Guillem -

Fa poc vaig tenir un caprici curiós, vaig sentir que algú cridava a un tal Gabriel i vaig pensar en l'ángel Gabriel (el que havia llegit d'aquest, no se m'ha aparegut mai, encara) i em van venir moltes ganes de rellegir la batalla entre l'angel Miquel i Satanás que va narrar John Milton. Aquest llibre, el paraís perdut, el trobo brutal, no he intentat escollir mai cap fragment petit per posarlo de nick perque cada vers que llegeixo trobo que val la pena memoritzarlo i com que es un llibre de 400 págines haig de desistir. Aixó em recorda que Leonard Euler, quan va saber que es quedaria cec, va decidir que ja que no podria llegir mai més els seus llibres preferits, va memoritzar la Eneida sencera, en Llatí. Malauradament per mi i la resta de mortals no tenim una memoria tant prodigiosa. Ferme perdre la nocio d'on estic es una oportunitat que ténen moltes coses que m'envolten, fins i tot encara que no siguin del caire artístic. Pel que fa a les emocions d'Stendhal, només puc dir que no he experimentat mai res semblant, ni amb el llibre de Milton ni amb cap altre.

matthew -

Bé, ja hem recorregut la meitat del camí. Anem a seguir totes les possibilitats lògiques per assenyalar l'altre meitat:
1) O bé els efectes que produeix la bellesa els produeix el propi objecte bell (estil empatx d'ostres) o es produeixen en l'individu que la capta. Estem d'acord en que l'església no va fer res i que per tant la correcta és la segona opció: els efectes es produeixen en l'individu.

2)O bé els efectes produïts en l'individu són causa exclusivamente de l'objecte bell (és a dir: un objecte és bell d'una certa manera i produeix uns efectes en qui el mira que no poden deixar de succeir ni ser uns altres efectes) o bé la percepció és subjectiva, depèn de cada individu, i en cada individu els efectes són diferents. Estem d'acord també en que es tracta d'això segon, més que res perquè l'experiència ho confirma.

3)O bé la percepció, que es produeix dins de cada individu particular d'una manera diferent, depèn en bona mesura de l'individu i és aquest qui la genera o bé és un efecte que aquest no pot impedir sentir de cap manera.

Aquí ja no sé si estem d'acord. Jo afirmo que es tracta de la primera opció, que la percepció de bellesa és creada pel propi individu (a un nivell inconscient, és clar).
És per això que després parlava de la psicologia, els síndromes, les malalties,etc. Perquè essent una qüestió que un pot controlar, em sembla absurd no fer-ho i després demanar medicaments per curar quelcom que ha succeit per pròpia voluntat.
Pot ser que no estiguis d'acord amb l'ultim pas fet i puc provar d'explicar pq em decanto per ell, pero espero almenys haver explicat bé el meu argument.

Anónimo -

la lluna, la pruna -

Bé, me n'alegro que ho hagis entès... sincerament la que s'ha perdut entre tanta lletra, ara, he estat jo... a veure, el ke jo vull dir amb l'article és ke hi ha gent prou sensible com perquè la bellesa li provoqui una sensació negativa, no ke la bellesa sigui prou perfecte com per provocar una reacció negativa a l'espectador. Evidentment ke no va ser culpa de l'església de la Santa Croce ke Stendhal caigués rodó, sinó va ser Stendhal ki va caure rodó per la perspectiva ke ell va tenir de la Santa Croce, pel que a ell allò li va aportar. Tot és una qüestió personal, l'art és una excusa. Segon, pel que fa al fet ke se l'anomeni "síndrome d'Stendhal"...a veure, se li diu síndrome perke els símptomes són més o menys els mateixos en totes les persones que l'han patit. Una malaltia? No, jo no ho consideraria això. Més aviat un arbitrarierisme.Que és una malaltia i ke ell no hi pot fer res o prendre les regnes a un nivell conscient...qui t'ha dit ke ell no va prendre les regnes i es va conformar en anar afirmant que patia d'aquest síndrome. En l'article afirmo i mantinc que és una cosa que s'ha de tractar. Es digui o no es digui "Síndrome d'Stendhal" són sensacions que certa gent té, ha tingut i tindrà. Més val reconèixer-ho i tractar-ho ke no pas seguir atribuïnt el patiment a coses ke no tenen res a veure. Dit sigui de pas, la racionalitat humana també consisteix en reflexionar sobre el ke sents i a trobar sortides útils per provar d'eliminar el dolor. No sé d'on has tret això de donar la culpa a un altre, no veig a ningú culpat.

matthew -

Al contrari, ho he entès bé però la limitació d'espai i temps per respondre dificulta l'expressió.
No volia dir que el síndrome d'Stendahl sigui una il·lusió, algo que no existeix. El qeu volia dir és que qui el crea és el propi subjecte; va relacionat amb això que dius de que va més enllà de la vista, que és cosa de consciècia, de vivència personal. En efecte, així és. He contraposat l'efecte que pot produir la bellesa a altres sentits per posar de relleu que en el seu cas no hi ha cap factor extern que actui directament sobre l'individu, que és aquest que, estimulat per el que veu, SENT una determinada emoció.

Arribats fins aquí, l´'ultim pas que dono és: quan l'individu és el responsable de que existeixi una sensació, també ho és de les seves conseqüències.
Cal fer notar que no parlem del camp passional, com vas dir al principi. No es tracta de qu A veu i copsa B, que B li recordi C, i en virtut del record de C A senti una emoció D, no. és més aviat: A veu B, i a continuació, sense que hi hagi la cap necessitat inexorable per a tal cosa, A sent C, és a dir: C és producte i fill directe d'A.
I per tant, és A qui (a un nivell subconscient, si es vol) crea la sensació.
Si la sensació és desmesurada, és degut a A, no pas a la bellesa intrínseca de l'objecte B observat.

Davant d'això, a A li queden dues sortides: anomenar-ho síndrome o malaltia, exclamar que ell no nés el responsable i no hi pot fer res, o bé prendre les regnes a un nivell conscient de la creació de sensacions i deixar de donar la culpa a un altre.
Dit sigui de pas, en això consisteix la racionalitat humana.

la lluna, la pruna -

Matthew... no relaciono el segon comentari amb el contingut de l'article, crec que t'has abandonat a la indignació per una cosa que, ara i aquí, no tocava. Referent a la teva opinió sobre el síndrome d'Stendhal, deixam matisar que no és per la vista per on entra la bellesa, sinó per la consciència. Com em sembla que ja vaig escriure a l'article no es tracta només de "mirar" l'escultura (diga-li escultura, diga-li qualsevol altra manifestació artística i/o reminiscència d'un passat de la qual se'ns fa partíceps)sinó de sentir-la. No és una qüestió dels sentits sinó de sensibilitat, que no és el mateix. Agrairia que en temes així ens deixessim de frivolitats. Hi ha llocs on la lògica no hi entra. Lluny de demanar comprensió, sí que demano respecte. Serà una tonteria impressionant per tu, però hi ha gent que l'ha viscut i ho ha experimentat. No m'imaginava que confondries estadis... comparar el síndrome d'Stendhal amb l'olfacte, o el tacte... limitar-ho a la vista... veig que poca cosa has entès de l'article. De totes maneres, gràcies per comentar. Les teves opinions sempre són interessants.

matthew -

Reconec que estic una mica a la defensiva en vers la desmesurada ascensió de la popularitat de la psicologia, però crec que amb motiu:
és molt més còmode donar la culpa del que a un li passa a un suposat trastorn i deixar en mans del metge la responsabilitat de superar-lo, quan molt sovint es tracta de meres reaccions a la pròpia vida. TOthom a la vida té problemes, i avui dia està de moda, en comptes de mirar de superar-los, recórrer a un estrany amb un cert títol per a que ell ho faci per nosaltres. I havent trobat aquesta excusa, cada cop més gent i cada cop amb més facilitat, cedeixen a les "depressions", "trastorns anímics", etc. Doncs mira que bé!
I en canvi, en el moment en què un s'abandona a les mans d'un altre i renuncia a resoldre el seu problema per si mateix, em sembla que també renuncia a ser tot el que podria ser, es talla a sí mateix un tros de la seva vida que encara no existia i que probablement ja mai existirà.

matthew -

A mi aixo del "sindrome d'stendhal" em sembla una tonteria impressionant, jeje.

Com dimonis es pot tenir una "sobredosi de bellesa"?? Es pot tenir un excés de plaer provocat pel gust o per l'olfacte, però no per la vista! I la diferència és evident: en un empatx de marisc, o al olorar quelcom de massa aprop o massa estona, hi ha uns elements quimics que han penetrat en l'organisme i fan l'efecte que han de fer en la seva acumulació, però...què fa una estàtua?
Tot el que te a veure amb els sentiments i les sensacions emocionals (a diferència de les abans comentades, que són més aviat fisico-químiques), el que produeixen aquesta mena de sensacions né és causat per 'objecte que les desperta, perquè aquest de fet no actua. És l'individu qui en veure'l desencadena una sèrie de reaccions internes. Per això, la causa d'aquest pressumpte síndrome sembla ser exclusivamente la persona que el pateix.

HECTOR, "DOMADOR DE CABALLOS" -

"EL ARTE POR EL ARTE" así lo han reivindicado multitud de artistas desde el Renacimiento. A partir de aquí cada uno es libre y capaz de sentir, no importa en qué medida, todo tipo de belleza. Las emociones son infinitas y esperan nuestra llamada en las moradas de nuestros sentidos.Yo he experimentado varios síndromes de Stendhal, y no solo con el arte, tambien con la literatura. ¿Cuestión de sensibilidad?, seguro que sí... y de otras cosas más. Éste se manifiesta de muchas maneras, el mío, el último , me hizo perder la noción del lugar donde estaba y vagando por las salas tuve que sentarme a llorar de emoción por lo que había visto y leído.

isa -

Em costa imaginar tanta bellesa que em pugui no fer sentir bé. L'art pot portar dins seu tanta bellesa? O és l'home o dona qui poden? L'art és una creació de les persones... pot arribar a ser més bell que qui l'ha engendrat? En tot cas, estic segura que per les persones una bellesa que et produeixi tals efectes no pot ser únicament visual.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres