El síndrome d'Stendhal
Algun cop us havieu plantejat si la bellesa pot ser nociva? I no en el camp de la passió obsessiva, del trauma del desig, sinó nociva pel cos, nociva pels nervis... nociva en sobredosi. La veritat és que no sabia en quin tema penjar aquest article, així que ho he penjat en el tema de la causa. El per què d'aquest "mal de bellesa":diuen que Stendhal al viatjar a Florència i mentre admirava la capella de la Santa Croce es va començar a trobar malament, li van venir atacs de vertigen, sentia l'angoixa abraçant-li el pit i el cap li donava voltes, la sang circulava caòtica per dins les venes i les mans li tremolaven. La suor freda li ennuvolava la vista i tot es va fer negre. El metge, després d'observar-lo dictaminà que patia una sobredosi de bellesa.
Es diu que la situació físico-anímica es produeix, normalment, al observar obres de bellesa impressionant, fonamentalment en un curt espai de temps i acumulades en una sola ciutat... jo afegiria a aquesta frase que no només es produeix "al observar obres de bellesa" sinó "al reconèixer i degustar obres de bellesa". És una qüestió de sensibilitats que cal controlar perquè és perjudicial. És curiós com fins i tot allò bell, que en teoria hauria de provocar-nos cert plaer, es torna contra nosaltres quan sobrepassem els límits d'allò que podem concebre, d'allò que podem entendre.
Per què publico l'article? Fa pocs dies el meu pare em va tornar a recordar què era aquest síndrome, que personalment, encara no he sentit mai: Es veu que l'empresa d'automòbils "Audi" ha llençat una campanya publicitària on es parla d'aquest tema. Imatges en blanc i negre, diferents plànols del cotxe i una veu dolça, suau i melosa que va explicant la història del síndrome... tot per acabar amb un "A veces, hasta un exceso de belleza puede ser perjudicial", i la marca del cotxe. Sublim.
Personalment opino que l'art s'ha d'administrar en petites dosis i que, si això no és possible perquè només comptes amb un petit període de temps per voltar-te una bellíssima ciutat com és Florència, el que s'ha de fer és provar de controlar-se, provar de mantenir fermes les mans que subjecten les regnes de les passions i no deixar-se portar. Al cap i a la fi el millor gaudi es troba sempre en l'equilibri, l'abandó total als extrems, ja siguin o no sensibles, ja siguin o no romàntics, ja siguin o no poètics, condueix a un desdibuixar la realitat, a un difuminar-la i deformar-la que tampoc ens és útil i que molts cops acaba per esdevenir desagradable. S'ha de poder contemplar l'art des de l'admiració pura, no des de l'emoció desenfrenada.
La pregunta del milió ara és... i com es fa això sense traïcionar el que realment pots arribar a sentir? Quan et marques les barreres si el que pretens és interioritzar com més millor allò que la història, zelosament, ha reservat pel gaudi dels teus ulls?
17 comentarios
matthew -
L'argument de que hi ha molta gent que ha patit sindromes d'stendhall també cau pel seu propi pes: Jo no he dit mai que siguin 2 inutils els qui el senten, el que he dit és que és autoprovocat.
Que siguin molts no tés res d'estrany, tambñe son molts els que pateixen depressions (infinitament més, de fet), i aquí està el paralelisme que he fet per amb la psicologia en general.
Que es puguin sentir emocions ningu hi nega; que un pgui estar molt deprimit tambe. Que ambudes coses siguin malalties, o sindromes, ho nego rotundament.
L'inconscient huma és molt poderós, el seu poder d'autosuggestió, dels més grans i perillosos que existeixen. La tristesa és algo normal, dir que és culpa d'una malatia i demanar a un altre que et curi és una excusa per no afrontar el propi fracas. Dir que un exces de bellesa pot produir afeccions fisiques es una excusa per no reconeixer que la emocio es en bona part provodada pel propi individu, i per tant, evitable.
L'únic que ens pot salvar d'aquest terrible poder és tenir els ulls oberts enfora i endins, estar disposat a acceptar totes les hipotesis i veritats que ens afecten, estar disposat a posar a prova tota hipotesi o idea fins que caigui en contradicció.
Això és la racionalitat humana, fita que no ha assolit practicament ningu. Amb difenrets graus, no he conegut en la meva vida mes de 10 persones racionals.
Guillem -
1) Em pregunto si realment els "sindromes de Stendalh" que sufreix Hector son realment patologics, perque en primer lloc, ja he dit que plorar d'emocio es quelcom molt natural i no crec que es desmaiés al museu del Prado, més que res perque m'extranyaria no haverme assebantat d'una peripécia semblant al diari.
2) Em disculpo de nou perque no se contestar (si es que també era un argument) a la cita de Wilde, perque no se que hi pinta aquí, tot i que trobo a Wilde genial a tot arreu. Pero es que en general no puc entendre aquest comentari com a réplica de res, hi ha un munt de cites i només un petit text que afirma que "els escéptics han d'entendre que hi ha gent sensible al món, com una gamma de colors". L'unic tros que es pugui dir que es "de collita propia".
3) Em desespero cada cop que trobo un exemple més de gent que afirma tenir raó cegament i mira de defensar la seva posició sense plantejarse si val prou la pena el que diu l'anterior per integrar-ho al propi ideari.
Resumint: He dit "autoprovocarse", algo així com: admirando la obra de Goya [...] mientras la admiraba, recordaba su historia, la historia de su vida.
Guillem -
Viernes, 14/4/00
El patólogo Jesús Martínez-Falero
"Una gran sensibilidad receptiva para sufrir el síndrome de Stendhal"
Gran sensibilidad receptiva, avidez, hambre de contemplar la belleza artística y predisposición anímica son las principales características que tienen que coincidir en una persona para que padezca el denominado síndrome de Stendhal
Ah, es a dir, que un factor necessari es tenir una "predisposició anímica". Bé vaja, si algú creu que "autoprovocarse" una sensació i tenir "predisposició anímica" son conceptes totalment diferents, em refugio en la imperfecció del llenguatge pero jo no veig massa diferencia. No he entés si totes les referencies que ha posat eren per justificar arguments contra el meu comentari, perque jo no he dit mai que no fos una catedral admirable, o sigui que no puc (perque no se com) contestar a aixó. Que hi hagi persones més o menys sensibles ja ho "entenc" si es que algú ha interpretat que no ho entenia (tot i que tampoc se com).
Héctor, domador de caballos -
En la actualidad, la psicóloga Graziella Magherini comenta que estas reacciones no sólo afectan a las personas sumamente sensibles de algunos artistas, sino también a numerosos turistas que visitan la ciudad. Hoy día siguen ingresando pacientes con sintomas parecidos en el hospital psiquiátrico de Santa María Nuova. Según la psicóloga Magherini, la causa de este misterioso fenómeno es el desmesurado placer estético que producen las numerosas pinturas, esculturas y obras arquitectónicas que se concentran en el reducido espacio de la ciudad de Florencia, y muy en particular en las obras maestras más "arrebatadoras". Así se desprende, al menos, de las conversaciones con los pacientes.
En mi caso, ello me ocurrió en el museo de El Prado admirando la obra de Goya, y más concretamente cuando admiraba la "Condesa de Chinchón" y mientras la admiraba, recordaba su historia, la historia de su vida.
He tenido más experiencias como ésa, pero no siempre ocurre y tampoco lo espero como si fuera una costumbre; esta sensación sobreviene de forma espontánea y a veces en progresión.
Para los escépticos, debeis comprender que no todas las personas formamos parte de un mismo "plano" aunque formemos parte del mismo "mapa". Hay personas más sensibles y personas menos sensibles; es como la gama de tonos de un mismo color, del más claro al más obscuro. Dejadme que acabe con uno de mis aforismos preferidos: "Mucha gente quiebra por invertir demasiado en la prosa de la vida, arruinarse en la poesía es un honor"(Oscar Wilde).
Hector, domador de caballos -
(continúa)
Guillem -
Guillem -
Guillem -
matthew -
1) O bé els efectes que produeix la bellesa els produeix el propi objecte bell (estil empatx d'ostres) o es produeixen en l'individu que la capta. Estem d'acord en que l'església no va fer res i que per tant la correcta és la segona opció: els efectes es produeixen en l'individu.
2)O bé els efectes produïts en l'individu són causa exclusivamente de l'objecte bell (és a dir: un objecte és bell d'una certa manera i produeix uns efectes en qui el mira que no poden deixar de succeir ni ser uns altres efectes) o bé la percepció és subjectiva, depèn de cada individu, i en cada individu els efectes són diferents. Estem d'acord també en que es tracta d'això segon, més que res perquè l'experiència ho confirma.
3)O bé la percepció, que es produeix dins de cada individu particular d'una manera diferent, depèn en bona mesura de l'individu i és aquest qui la genera o bé és un efecte que aquest no pot impedir sentir de cap manera.
Aquí ja no sé si estem d'acord. Jo afirmo que es tracta de la primera opció, que la percepció de bellesa és creada pel propi individu (a un nivell inconscient, és clar).
És per això que després parlava de la psicologia, els síndromes, les malalties,etc. Perquè essent una qüestió que un pot controlar, em sembla absurd no fer-ho i després demanar medicaments per curar quelcom que ha succeit per pròpia voluntat.
Pot ser que no estiguis d'acord amb l'ultim pas fet i puc provar d'explicar pq em decanto per ell, pero espero almenys haver explicat bé el meu argument.
Anónimo -
la lluna, la pruna -
matthew -
No volia dir que el síndrome d'Stendahl sigui una il·lusió, algo que no existeix. El qeu volia dir és que qui el crea és el propi subjecte; va relacionat amb això que dius de que va més enllà de la vista, que és cosa de consciècia, de vivència personal. En efecte, així és. He contraposat l'efecte que pot produir la bellesa a altres sentits per posar de relleu que en el seu cas no hi ha cap factor extern que actui directament sobre l'individu, que és aquest que, estimulat per el que veu, SENT una determinada emoció.
Arribats fins aquí, l´'ultim pas que dono és: quan l'individu és el responsable de que existeixi una sensació, també ho és de les seves conseqüències.
Cal fer notar que no parlem del camp passional, com vas dir al principi. No es tracta de qu A veu i copsa B, que B li recordi C, i en virtut del record de C A senti una emoció D, no. és més aviat: A veu B, i a continuació, sense que hi hagi la cap necessitat inexorable per a tal cosa, A sent C, és a dir: C és producte i fill directe d'A.
I per tant, és A qui (a un nivell subconscient, si es vol) crea la sensació.
Si la sensació és desmesurada, és degut a A, no pas a la bellesa intrínseca de l'objecte B observat.
Davant d'això, a A li queden dues sortides: anomenar-ho síndrome o malaltia, exclamar que ell no nés el responsable i no hi pot fer res, o bé prendre les regnes a un nivell conscient de la creació de sensacions i deixar de donar la culpa a un altre.
Dit sigui de pas, en això consisteix la racionalitat humana.
la lluna, la pruna -
matthew -
és molt més còmode donar la culpa del que a un li passa a un suposat trastorn i deixar en mans del metge la responsabilitat de superar-lo, quan molt sovint es tracta de meres reaccions a la pròpia vida. TOthom a la vida té problemes, i avui dia està de moda, en comptes de mirar de superar-los, recórrer a un estrany amb un cert títol per a que ell ho faci per nosaltres. I havent trobat aquesta excusa, cada cop més gent i cada cop amb més facilitat, cedeixen a les "depressions", "trastorns anímics", etc. Doncs mira que bé!
I en canvi, en el moment en què un s'abandona a les mans d'un altre i renuncia a resoldre el seu problema per si mateix, em sembla que també renuncia a ser tot el que podria ser, es talla a sí mateix un tros de la seva vida que encara no existia i que probablement ja mai existirà.
matthew -
Com dimonis es pot tenir una "sobredosi de bellesa"?? Es pot tenir un excés de plaer provocat pel gust o per l'olfacte, però no per la vista! I la diferència és evident: en un empatx de marisc, o al olorar quelcom de massa aprop o massa estona, hi ha uns elements quimics que han penetrat en l'organisme i fan l'efecte que han de fer en la seva acumulació, però...què fa una estàtua?
Tot el que te a veure amb els sentiments i les sensacions emocionals (a diferència de les abans comentades, que són més aviat fisico-químiques), el que produeixen aquesta mena de sensacions né és causat per 'objecte que les desperta, perquè aquest de fet no actua. És l'individu qui en veure'l desencadena una sèrie de reaccions internes. Per això, la causa d'aquest pressumpte síndrome sembla ser exclusivamente la persona que el pateix.
HECTOR, "DOMADOR DE CABALLOS" -
isa -