L'ídol caigut
Indignació. Suposo que aquest és el sentiment que s'escau millor a allò que hem sentit tots els que hem llegit la contraportada de 'El País' aquest matí, o hem sintonitzat qualsevol emissora de ràdio... Enric Marco, president de l'Associació Amical de Mauthausen, ha declarat que realment mai va ser un deportat, que en realitat, mai va estar al camp de concentració, tal i com porta més de trenta anys afirmant en programes de televisió, de ràdio, en conferències a escoles, en articles, en entrevistes, fins i tot en un llibre de memòries...Un heroi ben col·locat en el nostre rànquing d'admiració. Algú que havia desafiat als grans, algú que havia sobreviscut a les hienes, algú que, avui, és un ídol caigut.Parlant amb uns companys de classe, però, hem arribat a la conclusió que, realment, allò que defensava i la manera en que ho defensava sí que era per treure's el barret. Amb les seves conferències, Enric Marco aconseguia transmetre per via quasi intravenosa els valors contra l'holocaust, ell era el dolor de la repressió fet realitat, ell algú a qui quasi bé venerar... i ara reconeix que s'ho havia inventat... tot i l'ajuda a la lluita contra l'oblit... realment és ètic el mentir sobre una cosa tan traumàticament seriosa com la deportació?
"La deportació està molt per sobre de l'engany d'una persona, però és evident que el mal que pot fer és enorme. Això és carnada pels negacionistes" afirma, Jesús Ruiz, tresorer de l'associació i fins ara amic de Marco. I és que, com s'han de sentir totes aquelles víctimes que tenien aquella amistat còmplice amb ell? I encara que no tinguessin amistat... un deportat real, com s'ha de sentir? Com ens hem sentit tots els que l'haviem escoltat parlar i l'haviem admirat parlant, i li haviem parlat amb aquell idealisme tatuat als ulls... el fet que hi hagi una mentida implicada ja trenca tota la màgia, ja ha trencat el mite... realment calia mentir? Suposo que ningú se l'hagués escoltat com ho ha fet la gent si no hagués afirmat ser un testimoni presencial, però... mentir sobre això... sobre un dels traumes de la humanitat? Calia realment afirmar-se víctima? Quina dosi de mesquinesa... o de cinisme es necessita per estar mentint durant 30 anys sobre... això?? "La bola se m'havia anat fent gran, i al final, ja no sabia com sortir-hi" ha confessat Enric Marco.... ¬¬'.... uffff.... com tornar a mirar als ulls a tots aquells que l'havien cregut...
Realment, en aquest cas, la fi justifica els mitjans? Cal mentir sobre una suposada deportació perquè la gent escolti la defensa d'uns valors totalment admirables? Què en penseu? Ho trobeu una falta de respecte? O un mitjà per apropar-se a la gent, si no justificable, sí que comprensible?
Podeu llegir més opinions sobre el tema en els blogs de la següent gent clicant sobre el nom:
JORDI ALTESA
LAIA PERNAUS
IRENE SANTAMARIA
Si voleu més informació sobre Mauthausen, les següents pàgines són força complertes:
www.mauthausen-memorial.at
plànol de Mauthausen
arxiu fotogràfic
3 comentarios
Íngrid -
matthew -
Tornant al tema: Cal mentir sobre una suposada deportació perquè la gent escolti la defensa d'uns valors totalment admirables? Replantejo la pregunta:
És lícit exhortar a la gent a fer actes tan difícils i dolorosos com arriscar la vida fent-la creure una mentida? És lícit fer creure a la gent: "feu això que és molt senzill, jo ho vaig fer!" quan realment no ho va fer??
La resposta, òbviament, és: NO.
I és que si s'accepta que la fi justifiqui els mitjans, ja s'està acceptant el nazisme entre d'altres coses, perquè (recordem-ho, hitler no actuava sol, sinó que tenia un país sencer darrera. I com se'l va guanyar? Amb una campanya publicitària plena de mentides i falsedats.
No conec aquest home, però encara que digués haver mentit "pel bé de la causa" sentiria repulsió per ell, no pas perquè mentís sobre quelcom important, sinó pel fet, tant vanidós com patètic, d'autoconvertir-se en el que mai va ser i encara tenir la barra de vendre-ho.
Queriw -
Decepció. Aquest és el primer sentiment que he notat. Decepció perquè era un home a qui gairebé es podria dir que admirava i de cop... Pluf! res era veritat! Vaig tenir la sort - cosa que creia i segueixo creient a pesar del desengany- de poder assistir a una xerrada d'Enric Marco força íntima. I realment em van impressionar les seves paraules. No només per la visió que ens va donar de l'horror nazi, sinó pel convenciment que tenia d'uns valors humans, d'igualtat, de justícia... i una fe increíble en els joves. Ens va dir que estava a les nostres mans que tota aquella experiència, que suposadament havia viscut, no tornés a passar. També estava a les nostres mans construir un futur més just i més social.
I ara resulta que tot és mentida... Decepció és l'únic que puc sentir. I pena, em sap greu que aquest home que segurament ens ha enganyat amb la millor de les intencions hagi de passar per tota la vergonya i la humiliació que aquesta revelació suposa per ell.
Amb aquestes paraules no el vull defensar. Comprenc que molta gent es senti estafada i que es tracta d'una gran ofensa per tots aquells que realment sí que van viure en la pròpia pell l'horror de l'holocaust. Però que hi voleu fer, per mi era gairebé un ídol i tot i estar decepcionada no puc odiar-lo.