"En periodisme hem d'entendre els compromisos humans"---- Entrevista a Josep Pernau

L’atmòsfera càlida de la casa convida a relaxar-se i a deixar de banda les pors. Asseguts tots al voltant d’una taula rodona Josep Pernau ens esperona per començar amb l’entrevista.

.Des del punt de vista del codi deontològic, fins a quin punt un periodista és lliure a l’hora d’escriure?

Home quan entres ja saps la constitució del diari, quina línia ideològica manté. Si hi coincideixes, molt bé, i si no hi coincideixes t’hauràs d’acomodar. El que no pots fer és ser discordant de la línia del diari.

. Si el poder d’un mitjà està en mans d’un grup amb molta força i molt capital, fins a quin punt existeix llibertat i es pot trencar amb les barreres imposades?

La llibertat existirà si l’empresa no cedeix a pressions. Mira, per què un diari pugui ser del tot independent, necessita tres coses: a veure, no val el periodista valent, això traieu-vos-ho del cap, amb un periodista valent, no n’hi ha prou. Hi ha d’haver a darrera un director que el recolzi, i a darrera el director una empresa valenta que li dóni suport al director. Si falla un d’aquests escalons, aleshores la cadena es trenca.
Desgraciadament falla sempre per la part de l’empresa, que és la que té més compromisos... l’empresa ha de ser professional del periodisme, que el diari no sigui un negoci més dins una cadena de negocis perque com més negocis tingui, més vulnerable serà.

. Creu que en el nostre país existeix llibertat d’expressió complerta?

Sí. Amb la llei sí. És important. Total no fa gaires anys que hi és, des del ’78, la Constitució, vaja. A veure, la llibertat absoluta, no hi és, està condicionada. Ara, què es pot fer dins el marc de llibertat que hi ha? Doncs bastantes coses.

. En els temps que corren ara, la llibertat d’expressió on queda? Realment es té llibertat i independència com a periodista?

Mira, tu t’has d’imaginar un diari com una gran orquestra. Hi ha un director que la condueix i tots els instruments, que són els periodistes, han de sonar afinats i han de formar un tot que sigui harmònic, les grans empreses, els magnats, seran qui escolliran les peces a interpretar.Les condicions les posa l’empresa. Si no pots dir el que vols per raons ‘x’, doncs busques una estratègia per difondre aquella informació. Potser el teu diari estarà condicionat per un gran grup, però n’hi haurà que no, n’hi haurà de valents. És una qüestió de saber-ho portar. Hem d’entendre els compromisos humans.

. Què li sembla l’entrada en vigor d’un codi d’autorregulació de les cadenes?

Estic a favor de que hi sigui. Hi ha massa competència. A més, nosaltres al Consell de la Informació, d’on sóc president, tenim sancions morals, diguem, per salvar l’honor, però calen sancions no morals.

. En motiu de l’11-M va néixer un debat sobre si era correcte o no la projecció d’imatges dures perquè quedés clar l’abast de la catàstrofe. On se situaria vostè en aquest debat?

Jo crec que arriba un moment en que mostrar imatges tan cruentes no fa cap falta. T’imagines perfectament el que ha passat i no cal recrear-se amb la sang i buscar fins morbosos.
Mira, els que són propensos a això són els fotògrafs. Aquests defensen la postura del no-control. Jo amb això hi estic totalment en contra.

. Què és més important el peu de foto o la fotografia a l’hora d’interpretar-la?

A veure... el peu de foto ha d’informar, el que tu no pots posar és ideologia al peu de foto. És purament informatiu. Ni ideologia ni cap interpretació. El peu de foto ha de ser honestament informatiu.

. Diferències entre periodisme d’ara i el d’abans?

A veure, des de la transició, ha canviat absolutament tot, fins i tot la manera de fer-ho. L’època de la transició era un moment apassionant perquè malgrat tot, les coses podien canviar.
Després, ja en èpoques democràtiques tot és més gris. Allò era maco perquè veies com anava canviant tot, ara, un cop tot està canviat doncs és força més avorrit.

.Com veu vostè l’aparició de la premsa de blogs i d’opinió i què es podria fer per garantitzar la informació en comptes de la opinió?

Penso que n’hi ha massa d’informació i a vegades tant “fet” treu professionalització, treu reportatges, cròniques i articles treballats perquè es va a la informació en massa en comptes de a la informació bona. Sempre han passat coses, potser ara s’acumulen per les facilitats que hi ha de transport d’informació, però això que diu la gent de: “Ho publiquen per omplir”, això és una falsetat, omplir mai ha estat un problema, el problema és seleccionar i llençar. El no saber-ne és el que fa els diaris avorrits.

. A nosaltres ens dibuixen el futur com si les coses no es poguessin millorar, com si ens haguéssim de sotmetre al sistema sense possibilitat de canviar-lo. Què en pensa?

A veure, és que això... és així...aquest món és un equip. No pots arribar a marcar un gol sense equip, i aquest ha d’estar harmonitzat i s’ha de treballar de costat. Ara, explicat com ho dius sembla que us hagueu d’enfrontar tots i no és així. Canviar les coses...? A veure, els mitjans ara aquí estan molt bé, eh, vull dir, canviar canviar... aquesta pressió que he dit jo també hi és a fora, això que hi ha aquí t’ho trobaràs a tot arreu.

. Què valora vostè en un bon periodista?

Mira, la primera cosa és que s’ha d’encuriosir per tot, sigui el que sigui. Curiositat universal. No pots dir que no t’interessa alguna cosa. Segona cosa, honestetat: fer les coses el més d’acord amb la meva consciència, si això xoca, doncs procurar que aquest xoc sigui el mínim de traumàtic possible.

. Ens van dir que el que més importava era l’actualitat i la rapidesa en comptes de la feina ben feta, què en pensa?

Personalment no ho comparteixo, però sí que en el sector, es considera més important l’actualitat. I això no té marxa enrere, és una revolució que ha començat fa relativament poc, deu fer uns dotze anys i no es pot parar el progrés.

. I no es podria trobar un equilibri entre la professionalització d’abans i la tecnologia d’ara?

No, no crec. Mira, jo vaig ser professor a Bellaterra però ho vaig deixar perquè també era director del Diario de Barcelona i no ho podia fer tot. No en queda res, de tot el que explicava jo, ha desaparegut tot i tota la professió s’ha hagut d’adaptar.

. Què en pensa vostè de la carrera de periodisme?

Crec que l’han omplert de matèria per fer-la universitària. Té una gran part d’ofici, però l’ofici on s’aprèn? Treballant. I la prova està en que hi ha gent que ha deixat la carrera i s’ha posat a treballar i ara són bons professionals. Ja et dic, curiostitat universal, honestedat i valentia per obrir-te les portes, que ningú ho farà per tu.