"Un bon periodista s'ha d'encuriosir per tot"

Entrevista a Josep Pernau

Tots estem força nerviosos quan truquem al timbre de la casa del carrer Casanova, just davant de l’hospital clínic i una veu profunda ens diu que de seguida baixa a rebre’ns. La nostra primera entrevista i, a més, a un periodista. Ens ve a rebre un home baixa estatura, roba còmode (pantalons i camisa d’estiu), cabell despentinat i blanc, ulleres grans, passa curta i somriure càlid. Josep Pernau ens obre les portes de casa seva i ens fa passar al menjador sabent que sabem que ha viscut una guerra, una repressió, una dictadura i que tot i així ha arribat on ha arribat.
Fill d’una família farmacèutica lleidetana, Josep Pernau es va quedar orfe de pare quan comptava només sis anys. No hi ha cap fotografia al rebedor dels progenitors, ni al menjador tampoc. Pel que puc veure des de la taula on ens ha fet seure, col·lecció de discos en un moble a davant i un cert bon gust a l’hora de decorar l’habitació: parets grogues, espais amplis, una gran televisió i un gat negre enorme assegut sobre una cadira.
Comencem agraïnt-li el temps que ens dedica i introduïnt-lo una mica cap a on anirà l’entrevista. Parla amb aquella calma de qui no té res a fer i amb aquell gest de qui ja ha fet força coses. Sovint va refermant les seves paraules colpejant amb el nus dels dits la taula. Li tremola el pols i el llavi i els ulls es mouen inquiets.
Es mira encuriosit i estranyat la gravadora digital i es disposa a contestar. Parlant sobre ideologies en premsa ens marca molt clarament la diferència entre el llibre d’estil i la línia ideològica d’un diari, dient que un llibre d’estil es dedica a estudiar les qüestions formals, mentre que a la línia editorial segueix el dictàmen d’unes determinades maneres de pensar i de fer que poden no ser les d’un mateix, però que segons ell un bon periodista s’hi havia d’amotllar.
Ens assegura que en mans d’una empresa forta i valenta que només es dediqui al periodisme, un redactor pot ser valent i descobrir escàndols, mentre que éssent el diari un negoci més d’una gran empresa, aquesta llibertat queda limitada a la vulnerabilitat per multiplicitat de negocis. De totes maneres, assegura que en el nostre país, legalment, existeix llibertat d’expressió complerta i ho celebra, perquè, diu: “Ha costat molt d’aconseguir”. Josep Pernau s’imagina un diari com una gran orquestra on no hi ha instruments solistes, on tot sona harmònic, on tots s’entenen i es deixen portar per un director apassionat que alhora condueix una obra decidida pel magnat, pel grup de comunicació. En cap moment ens parla sobre l’intentar destacar o sobre el voler arribar a la cúspide, ell simplement ens dóna claus per fer la feina ben feta.
Està a favor de l’aprovació d’un codi d’autorregulació en les cadenes perquè diu que hi ha massa competència, i cada cop més morbo. Ens assegura que ell és dels que pensen que ni en televisió ni en premsa el morbo és útil, diu que hi ha coses que no cal emetre, i que el peu de foto hauria de servir per informar, no per convèncer, no per persuadir i molt menys per manipular.
Al parlar sobre el periodisme d’ara se li posa un rictus, no més trist, però potser sí més desencisat. Per ell la millor època pel periodisme va ser l’època de la transició, quan es veia que les coses podien canviar i canviaven sota les seves mans. “Ara –afirma- un cop tot està canviat doncs és força més avorrit”. Ens assegura que el problema del periodisme actual és potser la gran quanitat d’informació que hi ha i la incapacitat per seleccionar i llençar aquells articles que no tenen importància. Segons Josep Pernau la premsa d’ara és avorrida perquè no provoca adicció, perquè és escèptica.
Li parlem del nostre futur i de si realment es podrà canviar el sistema, de si es podran corregir coses i de si ens acabaran anul·lant com a persones. Ens mira sorprès, aixecant les celles, posant-se seriós. Ens diu que el sistema d’ara està molt bé, que no cal canviar res i que les coses que ens trobem aquí ens les trobarem a tot arreu. Sobre l’anular-nos com a persones, ens repeteix amb un fil d’impaciència que les coses no funcionen per independència sinó per treball en equip. I referma aquesta última paraula amb un cop a la taula, al qual segueix un somriure.
Comencem a parlar sobre el periodista i el món que l’envolta i ell afirma, solemne, que el que més valora a un bon periodista és primer de tot la curiositat cap a qualsevol cosa, i segon, la honestedat a l’hora de transmetre-la. Li comentem que en algunes classes ens han assegurat que actualment en els mitjans se sacrifica informació per actualitat i assenteix resignat; tot i que ell no comparteix aquesta manera de fer les coses, ens diu que sí que funciona així i que això és imparable, és una revolució del sector i “no se’n pot parar el progrés”, de la mateixa manera que no es pot trobar un equilibri entre la manera de fer abans i la manera de fer ara, és a dir, combinar la professionalitat d’abans amb la rapidesa d’ara perquè segons ell, ja no en queda res de les coses d’aleshores, tot ha canviat i la professió s’ha hagut d’adaptar a aquestes iniciatives de grans negocis i inversions. Al perdre’s el temps i l’esperit també es perd el mètode.
Finalment, li preguntem què en pensa sobre l’actual carrera de periodisme i ens deixa atònits: “ Crec que l’han omplert de matèria per fer-la universitària” i segueix dient que on realment s’aprèn l’ofici és treballant, que el bagatge cultural se’l pot guanyar un mateix i que per molta ensenyança teòrica que ens dónin la manera de fer l’aprens a la feina. Ens posa d’exemples tots els bons professionals que van deixar la carrera i que ara estan treballant a grans mitjans.
Per acabar i suposo que al veure la nostra cara de desencisats, ens somriu i alçant la veu ens assegura que necessitem curiositat, honestedat i sobretot valentia per obrir-nos les portes perquè, acaba, ningú ho farà per nosaltres.