El petó de Doisneau

L'original de la immortalització del petó més famós del segle XX, "El Petó" de Doisneau, ha estat sotmès a subhasta i venuda a un col·leccionista suïs per 155 mil euros (200.000 dòlars). La xifra supera la més gran cotització assolida per una peça d'autor.

La subhasta va ser convocada per la propietària de la fotografia que a més és l'actriu que hi apareix. El seu nom és Francoise Bornet i es va fer la fotografia amb el seu xicot d'aleshroes Jacques Carteaud. Ella era estudiant de teatre. Tot i que la seva història d'amor fos efímera, el seu sentiment va quedar tatuat dins un petit bocí d'eternitat.

"El Petó" s'engendrà quan la revista americana America's Life va encarregar un reportatge sobre els enamorats de París al fotògraf Robert Doisneau. Haurien de passar anys perquè el secret de la foto quedés descobert: la foto no era espontània, sinó que l'artista havia demanat als joves que posessin... de totes maneres i, personalment, opino que això poc importa.

Francoise Bornet de 75 anys va conservar la fotografia firmada per l'autor -que va morir l'any 1994-. Totes les identitats havien quedat en l'anonimat, cosa que va provocar l'aparició de molts aprofitats que en demanaren els drets d'imatge. L'autor va haver de rebel·lar qui eren els joves per evitar confusions.
La venda de la instantània de 18 x 24,6 cm li servirà a Francoise Bornet per muntar, segons diuen, una productora de documentals.

Sobre la fotografia
Personalment opino que la fotografia és d'una elegància i d'una finor exquisides... L'esbeltesa dels cossos, la seva quietud enmig d'un boulevard parisí que respira atrafegat, tota la passió que es desprèn de la dolçor del petó... amb raó és una de les fotografies més famoses del segle XX.
M'agradaria destacar una frase que vaig sentir que deia Francoise Bornet i que comparteixo totalment sobre per què vendre la fotografia. No recordo les paraules exactes, però va venir a dir que a ella desprendre's de la fotografia no li suposava un trauma; ella podria seguir veient la foto, a més, el record estava intacte. Podia vendre la fotografia física, però el 'click' de l'objectiu, el tacte dels llavis d'aquell noi que aleshores estimava, el rebombori de París aquella primavera, la calor del sol a la pell, la carícia de la mà de l'amant... això ja no li prenen, això ja no li compren, això ja no li roben.
No hi ha cap valor material que pugui equiparar-se al valor del record. Si ho preferiu, de la nostàlgia. Cap. Les coses no duen impregnats els records, som nosaltres que omplim els records de coses... som una societat fetitxista, potser no eròticament, però sí emocionalment. El gest de Francoise Bornet em sembla intel·ligent i sincer, sí, però sobretot madur, molt madur.

The Glory of Love

Aquesta cançó va arribar a mi gràcies a una persona que s'ha convertit en un molt bon amic. Des d'aquí li ho vull agraïr. Gràcies Món! Personalment la trobo una cançó molt dolça, d'aquelles que no deixaria d'escoltar si fos immune a l'avorriment.

Autor i obra
Probablement el nom de Peter Cetera no us sonarà molt, però sí el nom de la seva anterior banda: Chicago.
A principis dels '70, Chicago era una banda de jazz-rock molt estimada a Amèria amb èxits com "25 or 6 To 4". Peter Cetera era el vocalista del grup. L'any 1976 Peter Ceterea va escriure la subtil balada "If You Leave Me Now", i quan aquesta va arribar a ser número 1 de les llistes d'èxit, la majoria de treballs de Chicago que la van seguir es van orientar en un estil de rock suau.
Tot i que la fortuna de la banda va minvar cap a finals de la dècada, l'any 1982 Chicago va tornar al capdavant de les llistes amb "Hard To Say I'm Sorry". Tot i que Peter Cetera va publicar un cd en solitàri ja l'any 1981, es va quedar amb Chicago.
Després de deixar la banda, Cetera va retornar aviat als primers llocs de les llistes amb The Glory of love, el seu primer single de l'àlbum "Solitude/Solitaire" (1986)- un molt bon any el '86...- així com el tema principal a la banda sonora de "Karate Kid II". Aquell mateix any també va protagonitzar un número trencador amb "The Next Time I Fall" un duet amb Amy Grant.
L'any 1988 amb "One Good Woman" el single del seu album "One more story", Cetera va fer un altre duet d'èxit, aquest cop amb Cher. Després de 4 anys sabàtics, Peter Cetera va llençar l'any 1992 "World Falling Down", i el 1995 "One Clear Voice".
L'any '97 Peter Cetera va llençar els seus grans èxits "You're the Inspiration- A Collection" amb algunes cançons noves.
No va ser fins el 27 de març del 2001 que Cetera va publicar un nou àlbum "Another Perfect World" i mesos després a Dinamarca va sortir el seu "Greatest Hits". L'any 2002 va millorar els seus "Greatest Hits" fent versions amb David Foster al piano i la seva filla Claire acompanyant la seva veu, en un concert a Chicago.
L'any 2004 Peter Cetera va acabar d'enregistrar el seu primer àlbum sobre nadales "You Just Gotta Love Christmas".

Com a solista, la seva millor cançó és sens dubte aquesta:
Glory of love
Tonight it's very clear,
Cause we're both lying here.
There's so many things I wanna say.
I will always love you,
I will never leave you alone.

Sometimes I just forget,
say things I might regret,
it breaks my heart to see you crying.
I don't wanna lose you,
I could never make it alone.

CHORUS
I am a man who would fight for your honor.
I'll be the hero you're dreaming of.
We'll live forever, knowing together,
that we did all for the glory of love.

You keep me standing tall.
You keep me through it all.
I'm always strong when you're beside me.
I have always needed you,
I could never make it alone.

CHORUS

That's like a knight in shining armor,
from a long time ago.
Just in time I will save the day,
take you to my castle far away.

CHORUS

Peter Cetera

... IMPRESSIONANT!!! Mentre estava escrivint la cançó, aquesta ha començat a sonar a la ràdio... petites coses que et fan somriure i et ratifiquen que, potser, sí que tot conspira per fer-nos una mica més feliços. Espero que tots trobem qui ens ho canti, qui ens digui un t'estimo sense por, qui no s'avergonyeixi de sentir.

Vols escoltar "Glory of Love" sense necessitat de baixar-te-la? Clica AQUÍ!

Si us interessa saber més coses sobre Peter Cetera, biografia, discografia, novetats... podeu consultar la seva web!! CLIQUEU AQUÍ! :

Amada exacta

Com quasi bé tot allò rellevant en la meva vida, el descobrir aquest poema també va ser conseqüència d'una "tragèdia". Anava a 3r d'E.S.O i teniem un professor de música que es deia Jordi, cantant d'òpera i urticàric facial. Com en totes les classes de música, amb ell no feiem absolutament res, la liavem moltíssim a classe i copiàvem descaradament en els exàmens. Jo m'asseia a primera fila i la meva taula estava enganxada a la del professor. Haviem de fer una audició i evidentment ningú tenia ganes de sentir-la, així que vaig agafar el cd i li vaig amagar entre les pàgines del llibre (ooooh...que dolenta que era... ¬¬'). "On és el cd? On és el cd?" i ningú contestava... l'home i el seu poder de persuassió van sortir per la porta en busca de la directora. Dius... cagada... ella va arribar una mica mosquejada perquè li haviem interromput el berenar. Després de 5 minuts de comèdia i davant l'amenaça de no anar de colònies vaig descobrir el cd. Em van castigar igualment. Va ser un pal perquè jo era de les bones nenes de la classe i per una xorrada com aquella havia de veure com gent que fins i tot li aixecava la mà als profes estava marxant en aquell autobús que -masoca de mi- vaig anar a despedir.
El cas és que em va tocar passar tota una setmana a la classe de 2n de batxillerat. Imagineu-vos el que era per una mocosa de 15 anys com jo estar a la classe de 2n de batxillerat! Brutal!
Classe de filosofia de 2n de Batxillerat, dimarts, 2001. Parlaven de Plató i del seu concepte d'amor (dius...bé) i la professora que -oh, providència!- era la directora, va repartir uns folis amb poemes. Al donar-me'l em va picar l'ullet, com si sapigués ja com de fons m'arribarien els versos. Irònicament -o no- aquella dona va penjar els hàbits quan jo vaig acabar 2n de Batxillerat. Pel que he sentit, ara viu a Girona i està guapíssima. No l'he tornat a veure mai. Confio en que ella hagi trobat el seu amant exacte.
El poema és de Pedro Salinas, el poeta dels pronoms, un dels literats que més m'agraden... per no dir el que més. I el poema té una càrrega de passió tancada dins que és impossible que deixi indiferent. Tracta sobre aquells amors que no són els políticament correctes, aquells amors que es recorden quan tot calla, que no s'obliden malgrat el temps i les experiències, aquells amors pels quals ho deixariem tot però que mai ens dónen la oportunitat de fer-ho precisament perquè saben com mantenir la seva màgia... la seva cruel màgia. Sobre el poema, una petita frase: "Amor definido desde la pura esencia, más allá de lo físico, más allá del amante y de la amada. Amor místico"... probablement molts morirem sense conèixer això o sense reconèixer-ho. Per tant, per què no gaudir llegint a algú que sí que ho va sentir?

AMADA EXACTA
Sí, por detrás de las gentes
te busco.
No en tu nombre, si lo dicen,
no en tu imagen, si la pintan.
Detrás, detrás, más allá.
Por detrás de ti te busco.
No en tu espejo, no en tu letra,
ni en tu alma.
Detrás, más allá.
También detrás, más allá
de mí te busco. No eres
lo que yo siento por ti.
No eres
lo que me está palpitando
con sangre mía en las venas,
sin ser yo.
Detrás, más allá te busco.
Por encontrarte, dejar
de vivir en ti, y en mí,
y en los otros.
Vivir ya detrás de todo,
al otro lado de todo
-por encontrarte-
como si fuese morir.
¡Si me llamaras, sí,
si me llamaras!
Lo dejaría todo,
todo lo tiraría:
Los precios, los catálogos,
el azul del océano en los mapas
los días y sus noches,
los telegramas viejos
y un amor.
Tú, que no eres mi amor,
¡si me llamaras!
Y aún espero tu voz:
telescopios abajo,
desde la estrella,
por espejos, por túneles,
por los años bisiestos
puede venir. No sé por dónde,
porque si tú me llamaras
-¡si me llamaras, sí, si me llamaras!-
será desde un milagro,
incógnito,
sin verlo nunca,
desde los labios que te beso,
nunca,
desde la voz que dice "no te vayas".

Pedro Salinas

HABEMUS PAPAM

Germans.... Habemus papam...
A més, no un Papa qualsevol ,no, per sort tenim a un Papa que deixarà les coses tal i com estaven, que seguirà amb la mateixa política humanament tancada però catòlicament oberta que exercia el nostre anterior Papa, el solidàri, Joan Pau II. Tindrà aquest també tan amor als mitjans de comunicació que deixarà milions d'imatges d'ell acariciant a nens famèlics perquè puguin ser retransmeses un cop mori? Algú sap què se n'ha fet d'aquells nens? El contacte epidèrmic amb un papa... fa passar la gana?
Però no en n'anem per les branques, talment com Cosimo Piovasco di Rondò, el Baró Rampant (com d' envejat ha hagut de ser aquest personatge d'Italo Calvino pels condemnats a seguir trepitjant el fang d'aquesta terra arrossegant una creu...). Parlàvem de Joseph Alois Ratzinger, mundialment conegut com Benedictus XVI.

Pel Cardenal Ratzinger tot són veritats absolutes i tot es fonamenta en la Bíblia i en l'actitud conservadora: no hi ha sentiments que puguin superar la seva perspectiva ni opinions que puguin contradir la seva prioritat. Un món lliure...? Per què? Si ell vol un món en pau!
Es podria veure Ratzinger com un Papa conservador, sí, però que té com a meta principal aconseguir la pau en un món on tants han fracassat. Per aconseguir això, siguem sincers, cal el fonamentalisme, fonamentalisme no entès com a terrorisme, ni com a crim, sinó com a idea, com a cadena, com a barrera, com a gàbia.
Ratzinger creu que on l'Església no ofereix un sistema de valors alternatius, on es compromet amb l'Estat o la cultura, "deixa de tenir la capacitat de protegir la llibertat"... al cap i a la fi, tots sabem que l'Estat i sobretot la cultura, són restringidors de llibertats personals.
Qui va ser Ratzinger per ser com és?
Ratzinger va pertànyer a les Juventuts Hitlerianes quan era seminarista tot i que mai va arribar a ingressar al Partit Nazi. L'any 1943 va ser allistat a una unitat antiaèria que defensava una planta de BMW fora de Munich i després va ser enviat a la frontera d'Àustria amb Hongria per construïr trampes per tancs. Després de ser enviat de retorn a Bavaria, va desertar, i al acabar la guerra era presoner de guerra d'Estats Units.
Ratzinger va veure com el govern nazi manipulava la informació que tenia, com el govern nazi va ser capaç d'enganyar tota una nació fent creure que els jueus eren repugnants per genètica. Milions de persones van morir per aquestes mentides. Per això Ratzinger assegura: "El servei de l'Església a la societat és mantenir veritats absolutes que funcionin com a marcadors de límits". Per Ratzinger la fe cega és una garantia de pau, i potser té raó.

Les obres de Ratzinger com a prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe han estat disciplinar els teòlegs amb tendències liberals; han estat bloquejar els moviments com ara la Teologia de l'Alliberació i el pluralisme religiós; han estat limitar a bisbes progressistes i conferències episcopals, obligades a acceptar límits com la inclusivitat i l'expansió de la idea de l'autoritat vaticana sobretot en temes com la orientació de dones i la invalidació de les ordenacions de l'Església anglicana.... perdó... he dit "Congregació per la Doctrina de la Fe"?Ho sento, volia dir "2a Inquisició", espero que em disculpeu per aquest petit error.

Així doncs, el futur de la religió catòlica està en mans d'un fonamentalista que té en el seu mapa-mundi el Vaticà en el centre i una foto d'ell a la seva dreta. Tal i com van dir a CQC el 21.IV.2005... "Muuuuuuy a su derecha.... tanto que nadie puede estar más a la derecha que él....". Completament d'acord.
Siguem o no siguem catòlics. Siguem o no siguem catòlics practicants, ens afecta qui es col·loqui sobre el tron de l'Església.
Potser la corona que pesa més de totes és la mitra i el ceptre amb més força, el vàcul. Passi el que passi amb Ratzinger el que està clar és que ell seguirà lluitant per la veritat. La seva.

M'encantaria que em diguéssiu què en penseu

Si voleu més informació sobre Ratzinger podeu comprar-vos la seva biografia:
* "EL VIGILANTE DE LA FE" de John Allen que en el seu llibre descriu al religiós com "el zar doctrinal" de l'Església Catòlica.

El perquè del Racó Poètic

Personalment opino que la poesia és inherent a la humanitat. Tots tenim un poema tatuat a la pell, tots sospirem per algunes paraules, per algunes frases... aquí jo hi deixaré els meus, les meves... i diré perquè m'agraden i què en penso esperant que vosaltres feu el mateix. Seria molt interessant contrastar totes les opinions que tenim sobre diferents poemes. Així podriem corroborar la idea de que tota poesia és personal, tot vers és pròpi, tot interactua amb la pròpia experiència. Egocentrisme? Evidentment. Què sóm si no?

Eros i Psique

Aquesta llegenda és una d'aquelles històries que se't van rebel·lant a trossets. Una d'aquelles tantes coses que es van apareixent davant nostre i que proclamen a crits que les has de conèixer. A crits muts, està clar... sóm uns individus massa tancats com per, molts cops, reconèixer el missatge que duen amagat els aconteixements en la seva ombra.
El primer d'aquests missatges el vaig descobrir a classe d'Història de l'Art, fa dos anys, a primer de Batxillerat. Estavem fent classes sobre l'art romànic que, tot i ser molt interessant, no és que m'estimulés gaire. En aquella classe, també em vaig adormir, amb tanta bona sort que em va caure el llibre de la taula (un llibre que s'hagués pogut confondre amb una totxana...¬¬) El cas és que el llibre va quedar obert per una pàgina on hi havia una escultura finíssima, dolcíssma, molt tendra... una noia intentava abraçar un àngel que se li oferia sense témer res. No s'arribaven a tocar i el desig estava escrit en els seus llavis, els ulls, el gest de les mans, la tensió dels cossos a tot arreu menys a les puntes dels dits i a l'escalfor de la mirada. Atònita, em vaig posar a llegir sobre aquella escultura: Eros y Psique (Psyché). Tot i la lectura, la història dels dos amants se'm va oblidar.
Va ser fa poc, en un viatge que vaig fer a París, quan van tornar a aparèixer. Vaig tenir l'honor de veure l'escultura al Louvre, de tenir-la a tres mil.límetres i de sentir -tot i que no es pogués tocar- el seu tacte tebi... Eros y psyche... amants que segueixen desitjant-se sense arribar a tocar-se mai, congelats en la tortura més dolça que existeix.
M'encantaria que expliquéssiu què en penseu.

EROS I PSYCHE
Apulei explica en les seves "Metamorfosis" la llegenda d'aquesta jove, Psique, l'ànima. Un rei tenia tres filles, la més jove de les quals, Psique, era tan bella que fou adorada com si fos la mateixa Afrodita.
La deessa, gelosa, li envià a Eros per què la fes enamorar-se d'algun home,però, caient ell mateix enamorat de la jove va aconseguir que el seu pare, que desesperava ja de poder casar-la perquè els homes s'espantaven davant la seva bellesa, l'abandonés al cim d'un turó.
D'aquell cim el vent Cèfir, per manament d'Eros, la portà a un palau on la servien nombroses criades. Ja de nit va arribar el seu marit, que la va fer feliç amb el seu amor, imposant-li, però, la condició de que mai provés de veure el seu rostre, ja que si ho feia, el perdria.
Tots els matins ell desapareixia amb l'alba. Un dia, Psique sentí enyor del seu pare i les seves germanes, ja casades, i va tornar a casa seva, tot i els consells del seu marit. Aleshores, les germanes, geloses de la seva felicitat, li van insinuar que potser el seu marit no es deixava veure perquè era monstruós.
Al tornar a palau, Psique va amagar una llàntia sota el llit i, a la nit, mentre ell dormia, va il·luminar el rostre del seu marit que va resultar ser un hermosíssim jove. Però Psique va deixar caure una gota d'oli sobre Eros, que es va despertar i va desaparèixer en l'acte, per no haver obeït ella els seus consells.
La noia vagava, desesperada, per tota la terra, perseguida, a més, per Afrodita, que la va sotmetre a dures feines: omplir un atuell amb l'aigua d'una font que estava defensada per dos dracs, ajuntar piles de llavors diferents per després classificar-les, fer-li comptar els grans de sorra que hi havia en una petita duna... per últim, la va fer baixar als inferns a demanar-li a Persèfone un flascó, però no va poder resistir la temptació i el va obrir, quedant sotmesa a un somni etern.
Eros, encara enamorat d'ella, després de buscar-la llargament, la va trobar i la va despertar amb una fletxa i, volant a l'Olimp li va demanar permís a Zeus per casar-se amb una mortal. El permís li va estar concedit. Zeus va obligar a Afrodita a reconciliar-se amb Psique que va aconseguir la immortalitat.

Pretensions d'aquest blog

Molt bones!
Primer de tot, donar-vos la benvinguda en aquest el meu blog. Una mica el que pretén ser és un racó on poder dir el que penseu sobre tot en general. Aquí no ha de fer por res, aquí les nostres opinions podran ser extremistes, podran ser limitades, es podran basar en prejudicis... tant se val, demostraran com ens sentim ara i ens ajudaran a veure com anirem evolucionant. De vosaltres depèn que segueixin en vida, que segueixin la llum.
MOlts petons i gràcies!
marta

Bienvenido al weblog segueixlallum

Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace administrar abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña para poder acceder.

En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.

Puedes eliminar este artículo (entra en modificar > botón eliminar). ¡Que lo disfrutes!