Romancero Gitano

El Teatre Tívoli acull fins el 12 de juny aquest espectacle dedicat a la memòria del poeta andalús Federico García Lorca i més concretament al seu llibre de poemes Romancero Gitano.
L'obra és una successió de balls i poemes cantats en flamenc entre els quals destaquen "Romance de la luna, luna", "Preciosa y el aire", "Prendimiento y muerte de Antoñito el Camborio" i molts altres...
Vaig tenir la oportunitat d'anar-lo a veure el passat divendres i em va encantar. Més que res vaig embogir amb els balls i la música. Vaig trobar que dels tres "cantaores" només me'n va agradar un. Eren dos nois i una noia. Ella semblava que cantés com qui no vol la cosa, traient importància, emocionant-se només en els punts on semblava que li havien dit "emociona't!", desafiant tota l'estona al públic amb la mirada, no hi havia tensió, no hi havia passió, només semblava haver-hi una gran descàrrega de retrets que no em va acabar de convèncer gaire. El primer dels "cantaors" tenia una veu espectacular però personalment la trobava molt violenta, molt agressiva, massa potser pels poemes que estava interpretant, més tranquils, més nostàlgics... a més, no se l'entenia gaire i donava la sensació que estigués patint amb desmesura. El tercer "cantaor" em va enamorar. Era l'equilibri perfecte entre dolçor i passió, el joc de la veu, el to de les cançons, la pau que transmetia... perfecte, sublim.
Els ballarins també recitaven algun vers... no em va agradar. No em va agradar la manera de fer-ho, retòrica forçada, tot amb la mateixa intensitat, amb la mateixa cadència, amb les mateixes presses per acabar i amb les mateixes ganes per fer-ho sonar solemne... trobo que el "Romancero gitano" s'ha de recitar d'una manera visceral, s'ha de sentir dins de les venes, i projectar-ho, assaborir-lo... no s'ha de fer automàticament, per costum... perd tota la seva màgia.
Pel que fa als balls, les actuacions de José Maya i David Paniagua en els papers d'Antoñito el Camborio i Gitano de Reyerta respectivament, em van semblar impressionants. Força i passió. El primer era més dur que el segon, més fort, més apassionat; David Paniagua era l'equilibri perfecte entre elegància i subtilesa.
La pell de gallina.
És un espectacle digne d'anar a veure pels amants de la dansa flamenca perquè realment és perciós i les danses transmeten tot allò que volen, realment un és capaç d'imaginar-se l'escena i de sentir el poema a flor de pell. Quan em relaxava sempre hi havia algun pas, alguna mirada, algun acord que em feia vibrar. Perfecte la interpretació de les cançons a càrrec de dues guitarres, un piano i una bateria... brutal...
M'agradaria transcriure, ja per acabar, una frase que vaig llegir al programa i que em va encantar. També es pot relacionar amb el poema de Jorge Luis Borges que hi ha penjat al racó poètic d'aquest mateix blog. La frase és de Francisco Suárez i diu així:

"Por eso, de vez en cuando, es conveiniente tener en cuenta lo que puede hacernos mejores, aunque sea por un solo instante, aunque sea para olvidarlo enseguida."

Gràcies a tots

La massificació dels blogs

Actualment, per bé o per mal, internet està a l'abast de tothom. Estan a l'abast les seves ofertes, els seus continguts i els seus serveis. Entre aquests, des de fa un temps, destaca la possibilitat de poder-se crear la pròpia pàgina web: un blog personal. En aquest blog, hom hi pot penjar el que vulgui, opinar el que vulgui, parlar del que vulgui, no hi ha barreres, no hi ha restriccions i només ho consulta aquell qui vol.
Ara bé, què passa quan les visites a un d'aquests blogs es massifiquen, sigui per la raó que sigui? Què passa quan les opinions escrites en un blog tenen més credibilitat que les oferides en els mitjans de comunicació convencionals? Actulament la gent recel·la molt dels diaris, recel·la dels informatius i recel·la dels mitjans en general perquè òbviament se n'adona del fet que, aquests, cada cop estan més esclavitzats a les decisions dels grans grups que els controlen, que cada cop són menys i més grans. La gent busca rotunditat en les afirmacions, buscar arguments que es puguin entendre i passions desfermades que ratifiquin l'aspecte humà dels aconteixements que els rodegen. Els blogs dónen això.
La pregunta a plantejar ara és si realment això és positiu. Evidentment, no ho és. Pot portar a confusions i a extremismes, pot dur a concepcions equivocades o a visions parcials de la realitat... ostres, és curiós que els mitjans de comunicació de masses condueixin irremeiablement al mateix, no? Es critica el periodisme de blogs, sí, però, en realitat, què és el periodisme de premsa? què és el periodisme d'informatius televisius? Qui afirma la veracitat de les fonts i qui corrobora quina és l'opinió i l'enfocament acertats? L'únic que diferència el periodisme de blogs del periodisme de masses és l'excusa de la professionalitat.
També podria plantejar-se el fet que el periodisme de blogs és, per dir-ho d'alguna manera, el tercer esglaó d'aquesta escala: el primer és la realitat, el segon és la realitat vista i transmesa pels mitjans de comunicació de masses, el tercer és la realitat vista i transmesa pels mitjans de comunicació de masses i interpretada pel "poble baix", per tant és molt menys fiable el terreny dels blogs que el dels mitjans. D'acord. Això seria així si els mitjans de comunicació de masses es limitessin a informar, donar totes les claus que ells bonament han aconseguit, oferir tots els punts de vista i deixar a la població la llibertat de decidir. Malauradament això no és així. Per res. Per tant, trobo que el periodisme de blogs és una reacció justificada i comprensible al fenomen mediàtic actual.
Que poden arribar a confondre? Sí, però, què no?
Els blogs, ara per ara, són l'alternativa als mitjans convencionals i és lògic que l'alternativa sempre resulti atraient quan allò establert no acaba de convèncer.

"Un bon periodista s'ha d'encuriosir per tot"

Entrevista a Josep Pernau

Tots estem força nerviosos quan truquem al timbre de la casa del carrer Casanova, just davant de l’hospital clínic i una veu profunda ens diu que de seguida baixa a rebre’ns. La nostra primera entrevista i, a més, a un periodista. Ens ve a rebre un home baixa estatura, roba còmode (pantalons i camisa d’estiu), cabell despentinat i blanc, ulleres grans, passa curta i somriure càlid. Josep Pernau ens obre les portes de casa seva i ens fa passar al menjador sabent que sabem que ha viscut una guerra, una repressió, una dictadura i que tot i així ha arribat on ha arribat.
Fill d’una família farmacèutica lleidetana, Josep Pernau es va quedar orfe de pare quan comptava només sis anys. No hi ha cap fotografia al rebedor dels progenitors, ni al menjador tampoc. Pel que puc veure des de la taula on ens ha fet seure, col·lecció de discos en un moble a davant i un cert bon gust a l’hora de decorar l’habitació: parets grogues, espais amplis, una gran televisió i un gat negre enorme assegut sobre una cadira.
Comencem agraïnt-li el temps que ens dedica i introduïnt-lo una mica cap a on anirà l’entrevista. Parla amb aquella calma de qui no té res a fer i amb aquell gest de qui ja ha fet força coses. Sovint va refermant les seves paraules colpejant amb el nus dels dits la taula. Li tremola el pols i el llavi i els ulls es mouen inquiets.
Es mira encuriosit i estranyat la gravadora digital i es disposa a contestar. Parlant sobre ideologies en premsa ens marca molt clarament la diferència entre el llibre d’estil i la línia ideològica d’un diari, dient que un llibre d’estil es dedica a estudiar les qüestions formals, mentre que a la línia editorial segueix el dictàmen d’unes determinades maneres de pensar i de fer que poden no ser les d’un mateix, però que segons ell un bon periodista s’hi havia d’amotllar.
Ens assegura que en mans d’una empresa forta i valenta que només es dediqui al periodisme, un redactor pot ser valent i descobrir escàndols, mentre que éssent el diari un negoci més d’una gran empresa, aquesta llibertat queda limitada a la vulnerabilitat per multiplicitat de negocis. De totes maneres, assegura que en el nostre país, legalment, existeix llibertat d’expressió complerta i ho celebra, perquè, diu: “Ha costat molt d’aconseguir”. Josep Pernau s’imagina un diari com una gran orquestra on no hi ha instruments solistes, on tot sona harmònic, on tots s’entenen i es deixen portar per un director apassionat que alhora condueix una obra decidida pel magnat, pel grup de comunicació. En cap moment ens parla sobre l’intentar destacar o sobre el voler arribar a la cúspide, ell simplement ens dóna claus per fer la feina ben feta.
Està a favor de l’aprovació d’un codi d’autorregulació en les cadenes perquè diu que hi ha massa competència, i cada cop més morbo. Ens assegura que ell és dels que pensen que ni en televisió ni en premsa el morbo és útil, diu que hi ha coses que no cal emetre, i que el peu de foto hauria de servir per informar, no per convèncer, no per persuadir i molt menys per manipular.
Al parlar sobre el periodisme d’ara se li posa un rictus, no més trist, però potser sí més desencisat. Per ell la millor època pel periodisme va ser l’època de la transició, quan es veia que les coses podien canviar i canviaven sota les seves mans. “Ara –afirma- un cop tot està canviat doncs és força més avorrit”. Ens assegura que el problema del periodisme actual és potser la gran quanitat d’informació que hi ha i la incapacitat per seleccionar i llençar aquells articles que no tenen importància. Segons Josep Pernau la premsa d’ara és avorrida perquè no provoca adicció, perquè és escèptica.
Li parlem del nostre futur i de si realment es podrà canviar el sistema, de si es podran corregir coses i de si ens acabaran anul·lant com a persones. Ens mira sorprès, aixecant les celles, posant-se seriós. Ens diu que el sistema d’ara està molt bé, que no cal canviar res i que les coses que ens trobem aquí ens les trobarem a tot arreu. Sobre l’anular-nos com a persones, ens repeteix amb un fil d’impaciència que les coses no funcionen per independència sinó per treball en equip. I referma aquesta última paraula amb un cop a la taula, al qual segueix un somriure.
Comencem a parlar sobre el periodista i el món que l’envolta i ell afirma, solemne, que el que més valora a un bon periodista és primer de tot la curiositat cap a qualsevol cosa, i segon, la honestedat a l’hora de transmetre-la. Li comentem que en algunes classes ens han assegurat que actualment en els mitjans se sacrifica informació per actualitat i assenteix resignat; tot i que ell no comparteix aquesta manera de fer les coses, ens diu que sí que funciona així i que això és imparable, és una revolució del sector i “no se’n pot parar el progrés”, de la mateixa manera que no es pot trobar un equilibri entre la manera de fer abans i la manera de fer ara, és a dir, combinar la professionalitat d’abans amb la rapidesa d’ara perquè segons ell, ja no en queda res de les coses d’aleshores, tot ha canviat i la professió s’ha hagut d’adaptar a aquestes iniciatives de grans negocis i inversions. Al perdre’s el temps i l’esperit també es perd el mètode.
Finalment, li preguntem què en pensa sobre l’actual carrera de periodisme i ens deixa atònits: “ Crec que l’han omplert de matèria per fer-la universitària” i segueix dient que on realment s’aprèn l’ofici és treballant, que el bagatge cultural se’l pot guanyar un mateix i que per molta ensenyança teòrica que ens dónin la manera de fer l’aprens a la feina. Ens posa d’exemples tots els bons professionals que van deixar la carrera i que ara estan treballant a grans mitjans.
Per acabar i suposo que al veure la nostra cara de desencisats, ens somriu i alçant la veu ens assegura que necessitem curiositat, honestedat i sobretot valentia per obrir-nos les portes perquè, acaba, ningú ho farà per nosaltres.

El perfil: Josep Pernau

La porta ens l’obra un home amb el rictus d’algú a qui han despertat de la migdiada, però tot i així somriu. 74 anys, nascut a Lleida, el fet més important de la seva infància va ser, sens dubte, la mort del seu pare sota les bombes nacionals.
Llicenciat en magistèri, Josep Pernau va donar classes a Durro, la Val d’Aran, abans de baixar a Barcelona i estudiar periodisme a l’Ateneu Barcelonès. La seva feina va ser a El Correo Catalán, al qual van seguir Tele-eXpres, Diario Fmenino, Diario de Barcelona (del qual en seria director), Destino, Mundo diario, Diari de Barcelona i El Periódico. En aquest últim Josep Pernau es va jubilar l’any 2002 després de treballar-hi 22 anys escrivint la seva columna Opus Mei.
S’autodefineix d’esquerres i contràri a la política del PP. Això li ha fet guanyar molts enemics. Ja en l’època de la transició va ser víctima d’algunes amenaces per part de franquistes, de les quals ara se’n riu no sense cert orgull impregnat als llavis. En la actualitat hi ha fòrums dedicats a criticar la seva obra als quals ell ni es connecta ni se’n preocupa. Assegura que per arribar a ser un bon periodista no cal sotmetre’t i fer tot el que vulguin sinó ser bona persona, encuriosir-se per tot i ser conseqüent amb els propis principis. Cal, també, valentia per lluitar i no cedir ni a pressions ni a pors.
Fa poc més d’un any Josep Pernau va publicar les seves memòries “Josep Pernau. Memòries. D’Arbeca a Opus Mei” que el passat mes d’abril va presentar en castellà a Madrid. Un recull d’anècdotes que narren des de la mort del seu pare fins a la seva jubilació com a periodista a El Periódico amb un llenguatge amè farcit d’una ironia subtil.

"En periodisme hem d'entendre els compromisos humans"---- Entrevista a Josep Pernau

L’atmòsfera càlida de la casa convida a relaxar-se i a deixar de banda les pors. Asseguts tots al voltant d’una taula rodona Josep Pernau ens esperona per començar amb l’entrevista.

.Des del punt de vista del codi deontològic, fins a quin punt un periodista és lliure a l’hora d’escriure?

Home quan entres ja saps la constitució del diari, quina línia ideològica manté. Si hi coincideixes, molt bé, i si no hi coincideixes t’hauràs d’acomodar. El que no pots fer és ser discordant de la línia del diari.

. Si el poder d’un mitjà està en mans d’un grup amb molta força i molt capital, fins a quin punt existeix llibertat i es pot trencar amb les barreres imposades?

La llibertat existirà si l’empresa no cedeix a pressions. Mira, per què un diari pugui ser del tot independent, necessita tres coses: a veure, no val el periodista valent, això traieu-vos-ho del cap, amb un periodista valent, no n’hi ha prou. Hi ha d’haver a darrera un director que el recolzi, i a darrera el director una empresa valenta que li dóni suport al director. Si falla un d’aquests escalons, aleshores la cadena es trenca.
Desgraciadament falla sempre per la part de l’empresa, que és la que té més compromisos... l’empresa ha de ser professional del periodisme, que el diari no sigui un negoci més dins una cadena de negocis perque com més negocis tingui, més vulnerable serà.

. Creu que en el nostre país existeix llibertat d’expressió complerta?

Sí. Amb la llei sí. És important. Total no fa gaires anys que hi és, des del ’78, la Constitució, vaja. A veure, la llibertat absoluta, no hi és, està condicionada. Ara, què es pot fer dins el marc de llibertat que hi ha? Doncs bastantes coses.

. En els temps que corren ara, la llibertat d’expressió on queda? Realment es té llibertat i independència com a periodista?

Mira, tu t’has d’imaginar un diari com una gran orquestra. Hi ha un director que la condueix i tots els instruments, que són els periodistes, han de sonar afinats i han de formar un tot que sigui harmònic, les grans empreses, els magnats, seran qui escolliran les peces a interpretar.Les condicions les posa l’empresa. Si no pots dir el que vols per raons ‘x’, doncs busques una estratègia per difondre aquella informació. Potser el teu diari estarà condicionat per un gran grup, però n’hi haurà que no, n’hi haurà de valents. És una qüestió de saber-ho portar. Hem d’entendre els compromisos humans.

. Què li sembla l’entrada en vigor d’un codi d’autorregulació de les cadenes?

Estic a favor de que hi sigui. Hi ha massa competència. A més, nosaltres al Consell de la Informació, d’on sóc president, tenim sancions morals, diguem, per salvar l’honor, però calen sancions no morals.

. En motiu de l’11-M va néixer un debat sobre si era correcte o no la projecció d’imatges dures perquè quedés clar l’abast de la catàstrofe. On se situaria vostè en aquest debat?

Jo crec que arriba un moment en que mostrar imatges tan cruentes no fa cap falta. T’imagines perfectament el que ha passat i no cal recrear-se amb la sang i buscar fins morbosos.
Mira, els que són propensos a això són els fotògrafs. Aquests defensen la postura del no-control. Jo amb això hi estic totalment en contra.

. Què és més important el peu de foto o la fotografia a l’hora d’interpretar-la?

A veure... el peu de foto ha d’informar, el que tu no pots posar és ideologia al peu de foto. És purament informatiu. Ni ideologia ni cap interpretació. El peu de foto ha de ser honestament informatiu.

. Diferències entre periodisme d’ara i el d’abans?

A veure, des de la transició, ha canviat absolutament tot, fins i tot la manera de fer-ho. L’època de la transició era un moment apassionant perquè malgrat tot, les coses podien canviar.
Després, ja en èpoques democràtiques tot és més gris. Allò era maco perquè veies com anava canviant tot, ara, un cop tot està canviat doncs és força més avorrit.

.Com veu vostè l’aparició de la premsa de blogs i d’opinió i què es podria fer per garantitzar la informació en comptes de la opinió?

Penso que n’hi ha massa d’informació i a vegades tant “fet” treu professionalització, treu reportatges, cròniques i articles treballats perquè es va a la informació en massa en comptes de a la informació bona. Sempre han passat coses, potser ara s’acumulen per les facilitats que hi ha de transport d’informació, però això que diu la gent de: “Ho publiquen per omplir”, això és una falsetat, omplir mai ha estat un problema, el problema és seleccionar i llençar. El no saber-ne és el que fa els diaris avorrits.

. A nosaltres ens dibuixen el futur com si les coses no es poguessin millorar, com si ens haguéssim de sotmetre al sistema sense possibilitat de canviar-lo. Què en pensa?

A veure, és que això... és així...aquest món és un equip. No pots arribar a marcar un gol sense equip, i aquest ha d’estar harmonitzat i s’ha de treballar de costat. Ara, explicat com ho dius sembla que us hagueu d’enfrontar tots i no és així. Canviar les coses...? A veure, els mitjans ara aquí estan molt bé, eh, vull dir, canviar canviar... aquesta pressió que he dit jo també hi és a fora, això que hi ha aquí t’ho trobaràs a tot arreu.

. Què valora vostè en un bon periodista?

Mira, la primera cosa és que s’ha d’encuriosir per tot, sigui el que sigui. Curiositat universal. No pots dir que no t’interessa alguna cosa. Segona cosa, honestetat: fer les coses el més d’acord amb la meva consciència, si això xoca, doncs procurar que aquest xoc sigui el mínim de traumàtic possible.

. Ens van dir que el que més importava era l’actualitat i la rapidesa en comptes de la feina ben feta, què en pensa?

Personalment no ho comparteixo, però sí que en el sector, es considera més important l’actualitat. I això no té marxa enrere, és una revolució que ha començat fa relativament poc, deu fer uns dotze anys i no es pot parar el progrés.

. I no es podria trobar un equilibri entre la professionalització d’abans i la tecnologia d’ara?

No, no crec. Mira, jo vaig ser professor a Bellaterra però ho vaig deixar perquè també era director del Diario de Barcelona i no ho podia fer tot. No en queda res, de tot el que explicava jo, ha desaparegut tot i tota la professió s’ha hagut d’adaptar.

. Què en pensa vostè de la carrera de periodisme?

Crec que l’han omplert de matèria per fer-la universitària. Té una gran part d’ofici, però l’ofici on s’aprèn? Treballant. I la prova està en que hi ha gent que ha deixat la carrera i s’ha posat a treballar i ara són bons professionals. Ja et dic, curiostitat universal, honestedat i valentia per obrir-te les portes, que ningú ho farà per tu.

Sant Jordi al Palau

El Palau Sant Jordi s’erigeix magestuós enmig de la nit fresca del 23 d’Abril. Hi ha moltíssima gent aplegada per veure el concert de la diada. En Carles Bosch és a Barcelona des de les tres del migdia, ha passejat per les Rambles i s’ha fos entre la molta gent que també ho feia. Mai havia vist tantes parades de roses seguides. En el seu poble, Pineda de Mar, els venedors es concentren a la Plaça del Centre i solen ser nens que proven de treure diners per poder viatjar a final de curs. Durant tot el matí en Carles no ha vist cap senyera penjada del balcó i en vàries ocasions li ha comentat al seu amic, l’Isaac, que Sant Jordi a Barcelona era un negoci que havia perdut tot el seu encant.
Durant la tarda ha pres un cafè assegut a la terrassa del Zurich escoltant un programa de Ràdio Televisió Espanyola, que havia instal•lat un petit estudi a l’aire lliure en un cantó de la Plaça Catalunya. El programa tractava d’anècdotes tan curioses en aquell dia de Sant Jordi com el descobriment d’una dona que carregava amb cinc roses pel carrer, o d’un noi que duia tres llibres sota el braç. Al voltant de les set en Carles i l’Isaac s’han aixecat i han agafat el metro fins la Plaça Espanya. L’aire era fresc i la font estava encesa. Motivats per la presència massiva de gent han enfilat les escales que duien al Palau Sant Jordi.
Deu minuts de cua els han separat de l’interior de la sala, atapeïda mitja hora abans que comencés el concert, innaccessible deu minuts després. Entre senyeres, estelades i banderes republicanes, entre empentes, crits i himnes aconsegueixen arribar fins més o menys el centre de la pista. La calor comença a ser agobiant.
El concert comença un quart d’hora abans del que s’esperava i entre aplaudiments, xiulets i crits de “Visca Catalunya” els manresans “Dept” s’encarreguen d’iniciar la festa. La crítica els titlla de l’”alternativa” del rock català. Les seves composicions enèrgiques, pròximes al rock independent i amb certs trets d’electrònic ajuden a trencar el gel en un ambient que cada cop s’escalfa més.
En Carles veu com una hora després, entre el fum, la olor a marihuana i les ganes de passar-s’ho bé, s’enfila a l’escenari Quimi Portet, excomponent de “El Último de la Fila” que posa com sempre el seu toc d’originalitat i humor a l’esdeveniment interpretant cançons com la seva versió de “The rivers of Babylon”.
Morts de set en Carles i l’Isaac proven de fer-se espai entre la gent i el “Cant de la senyera” que entona un Lluís Llach tan entregat com sempre al seu art acompanyat d’un cantautor que, diuen, podria ser el seu successor: Feliu Ventura. En Carles i l’Isaac arriben assedegats i suats a la barra, on troben una mica excessiu el preu de la beguda (3 euros per un got petit de cervesa, sis euros per mig litre) però alhora ho troben normal. Al cap i a la fi, pensen, només han pagat 14 euros per veure tocar més de set grups catalans.
Tornen corrent després d’haver estat xerrant amb el noi de la barra sobre el futur de Catalunya –conversa de la que no n’han tret cap conclusió pràctica- just a temps per fondre’s amb la massa que, embogida, aplaudeix els Lax’n Busto i es queda afònica entonant cançons tan mítiques com “Llença’t” i “Fam de tu”. Els 20 anys de trajectòria del grup han servit per crear-se un nom i un reconeixement important dins el panorama de la música catalana.
Aproximadament una hora després arriba el torn de Mesclat, i després “Obrint Pas” el grup d’ska reivindicatiu provoca un caòtic embogiment en el públic que es posa a ballar fos dins els ritmes de reggae i hardcore de l’eclèctic grup.
Finalment el concert s’acaba amb el grup de música folk de “La Carrau”, més de vuit hores separen aquest tranquil final del principi del concert, la gent comença a sortir acalorada del Palau i tothom xiula i tarareja les cançons que recorda.
En Carles pregunta el per què d’aquell concert i ningú li ho sap respondre, sembla que no importi el fi si aquest assegura una bona nit de festa i música. Abans de marxar, l’Isaac i en Carles s’acosten de nou a la barra i saluden el seu amic que els diu que el concert era per reivindicar un lloc on poder interpretar música rock catalana i que aquesta es considerés un gènere més dins la música: “Una espècie de demostració que realment existeix el rock català i que és capaç de mobilitzar a molta gent, i per tant, ser rentable”.
Més de 18000 persones abandonen el palau Sant Jordi i les estelades onegen lligades a l’esquena. En Carles va repetint dins el seu cap una frase que li ha cridat l’atenció i que han dit durant el concert: “Podran convertir en negoci les nostres tradicions, però mai la nostra identitat, mai la nostra música”. Se sigui o no se sigui independentista, se sigui o no se sigui catalanista, la música és un vehicle d’unió i de descripció d’una nació, un vehicle de gaudi.
Al tornar a casa seva en Carles comprova com al poble les senyeres continuen penjant dels balcons i somriu conscient de que no tot el que l’envolta és frivolitat mercantilista i que encara queda esperança per la puresa de les tradicions.

L'ídol caigut

Indignació. Suposo que aquest és el sentiment que s'escau millor a allò que hem sentit tots els que hem llegit la contraportada de 'El País' aquest matí, o hem sintonitzat qualsevol emissora de ràdio... Enric Marco, president de l'Associació Amical de Mauthausen, ha declarat que realment mai va ser un deportat, que en realitat, mai va estar al camp de concentració, tal i com porta més de trenta anys afirmant en programes de televisió, de ràdio, en conferències a escoles, en articles, en entrevistes, fins i tot en un llibre de memòries...Un heroi ben col·locat en el nostre rànquing d'admiració. Algú que havia desafiat als grans, algú que havia sobreviscut a les hienes, algú que, avui, és un ídol caigut.
Parlant amb uns companys de classe, però, hem arribat a la conclusió que, realment, allò que defensava i la manera en que ho defensava sí que era per treure's el barret. Amb les seves conferències, Enric Marco aconseguia transmetre per via quasi intravenosa els valors contra l'holocaust, ell era el dolor de la repressió fet realitat, ell algú a qui quasi bé venerar... i ara reconeix que s'ho havia inventat... tot i l'ajuda a la lluita contra l'oblit... realment és ètic el mentir sobre una cosa tan traumàticament seriosa com la deportació?
"La deportació està molt per sobre de l'engany d'una persona, però és evident que el mal que pot fer és enorme. Això és carnada pels negacionistes" afirma, Jesús Ruiz, tresorer de l'associació i fins ara amic de Marco. I és que, com s'han de sentir totes aquelles víctimes que tenien aquella amistat còmplice amb ell? I encara que no tinguessin amistat... un deportat real, com s'ha de sentir? Com ens hem sentit tots els que l'haviem escoltat parlar i l'haviem admirat parlant, i li haviem parlat amb aquell idealisme tatuat als ulls... el fet que hi hagi una mentida implicada ja trenca tota la màgia, ja ha trencat el mite... realment calia mentir? Suposo que ningú se l'hagués escoltat com ho ha fet la gent si no hagués afirmat ser un testimoni presencial, però... mentir sobre això... sobre un dels traumes de la humanitat? Calia realment afirmar-se víctima? Quina dosi de mesquinesa... o de cinisme es necessita per estar mentint durant 30 anys sobre... això?? "La bola se m'havia anat fent gran, i al final, ja no sabia com sortir-hi" ha confessat Enric Marco.... ¬¬'.... uffff.... com tornar a mirar als ulls a tots aquells que l'havien cregut...

Realment, en aquest cas, la fi justifica els mitjans? Cal mentir sobre una suposada deportació perquè la gent escolti la defensa d'uns valors totalment admirables? Què en penseu? Ho trobeu una falta de respecte? O un mitjà per apropar-se a la gent, si no justificable, sí que comprensible?

Podeu llegir més opinions sobre el tema en els blogs de la següent gent clicant sobre el nom:
JORDI ALTESA
LAIA PERNAUS
IRENE SANTAMARIA

Si voleu més informació sobre Mauthausen, les següents pàgines són força complertes:
www.mauthausen-memorial.at
plànol de Mauthausen
arxiu fotogràfic

Día das letras galegas

Tots els que em coneixeu sabeu de la meva predilecció per la cultura, la llengua i la nació gallega (sobretot després d'haver conviscut dos mesos rodejada de gallecs interessantíssims).Confio en què aquesta gent gallega no em menteixi i realment entri a la meva pàgina web, per aquesta raó aquest article l'escriuré en castellà, així ells també ho poden entendre.
CARLOS!!! Jastas pista ou queres tralla? jajajajajajaja!!!! Va por ti, niño! y por todos los demás, está claro!!! (Jorge, gracias por la información, muuuuuuuuuaks!!!! -of course, of course...jajajajaja-)

Dia das letras

Hoy, 17 de mayo, es festivo en Galicia con motivo del día Das letras; desde hace ya más de veinte años este día se lo dedican a un autor galego. Este año le toca a Lorenzo Varela. La fiesta se celebra poco: en las escuelas se hace alguna actividad que otra un día antes, los periódicos regalan libros del autor del año y en algún rincón de la nación se hacen concierto. El único problema que ven algunos galegos es que los autores poco a poco se van acabando. Yo también quiero celebrar este día porque aunque no sea gallega, Galicia me vuelve loca. Qué mejor manera que escribiendo una leyenda que me gustó mucho cuando la leí y que ahora quiero compartir con todos vosotros.

La agoreira

Es una criatura inquietante y, en cierto modo, perversa. Un error, por suerte infrecuente, es la causa de su actual condición. Cuando un sacerdote bautiza a un recién nacido y en vez de signarle con los óleos de la entrada en la vida cristiana, lo hace con los destinados a los moribundos, la criatura quedará marcada para siempre. Durante la fiesta del bautizo nadie notará esa importante diferencia. Es un fatal error, nunca imputable a mala voluntad, pero error, al fin.
La criatura irá creciendo y pronto acusará alguna señal en su carácter que la hace extraña o diferente al común de los mortales. Desarrola enseguida su inteligencia, es sutil y razona un tanto sibilinamente. Sin que ella misma sepa por qué, podrá detallar el contenido de un arcón, de un armario, de cualquier recipiente cerrado y opaco, a través del cual nada se puede ver.
Así, a medida que avanza el tiempo, sus facultades adivinadoras irán intensificándose y llegan a ser espectaculares. Llegará un día en que pueda pronosticar el futuro, inmediato o lejano, sobre aquel que acuse aspectos negativos. Quienes la rodean hab´ran de aceptar que sus vaticinios se cumplen, inexorablemente.
Poco se sabe de agoreiros. Este ser tan inquietante es siempre femenino. Todos cuantos se han conocido en Galicia, y no son pocos, eran mujeres, que envejecen prematuramente, aunque luego vivan muchos, muchísimos años. Con su longevidad convive la extraña maldición de conocer todo lo malo que va a ocurrir. Su aspecto es de mendiga aseada, flaca, huesuda, de mirar perdido, que camina apoyándose en nudoso bastón con el que tantea el suelo, como si fuera ciega. Pero ve lo presente y lo que todavía no ha sucedido...pero fatalmente sucederá.

Si queréis saber más información sobre Lorenzo Varela:
AQUÍ!: Esta es una página escrita en gallego.

AQUÍ: Éste es un blog que habla sobre Lorenzo Varela exclusivamente. Está muy bien!!!!

El pianista

Ningú sap qui és. Se'l van trobar vagant per una carretera de la ciutat de Sheernes al sud d'Anglaterra el passat set d'abril. Roba bona,empapada, mirada perduda i boca muda. El van ingressar en un hospital psiquiàtric on ell demostrava tenir por de tothom, on s'ocultava en les ombres i on només responia a l'estímul que li oferia el tacte gèlid de les tecles d'un piano. La seva imatge ha donat la volta al món per provar de saber qui és aquest misteriós personatge amo d'un do per la música frapant. I és que realment la gent necessita històries com aquesta. Siguem realistes. Quantes persones s'han trobat perdudes? Bastantes. De quantes n'hem sabut la història? De cap o de ben poques. Però és que, quantes han estat envoltades d'aquest ocultisme romàntic, d'aquesta por, d'aquesta història que inspira compassió i admiració a tothom qui la llegeix? La gent està assedegada de històries que en principi semblen fantàstiques o inversemblants, la gent vol creure que en aquest món encara hi ha espai per la sensibilitat. Tothom seguirà amb atenció la història d'aquest noi que mira amb ulls atemorits i posició tímida a una càmera que el sorpren mentre passeja les seves partitures sota un dia assoleiat. Tothom vol conèixer la clau del misteri ara que aquest s'ha fet de domini públic, ara que es té un petit "culebró" mundial entre les mans. Jo la primera. Però afirmo rotundament que si aquest tipus no dominés el piano, si aquest tipus no hagués destacat en això, si no hagués estat un geni, la notícia no hagués tingut la més mínima rellevància i ell hagués estat ingressat fins que recuperés la memòria o fins que el donéssin per impossible. Evidentment sense voler depreuar la figura de l'artista misteriós, deixeu-me dir que no hi ha ànimes caritatives. Tot respon a un interès o un altre...tristament. M'agradaria molt saber què en penseu.

Aprender

Atenció amb el poema que ve a continuació perquè està farcit d'aquell cert desencant que sembla atorgar l'experiència a la gent gran. Un desencant, no resignat, simplement, madur. És una declaració de les veritats fonamentals que aquest home creu que ens poden ser útils. Li ho agraeixo plenament. Hi ha coses tan certes i és tan explícit... des d'aquí agraïr-li a l'Elma l'haver-me'l enviat. Nets guapíssima! M'ha obert una mica més els ulls. No puc dir res més. Confio en que en surtin comentaris interessants. Només destacar la consciència de l'autor de que per molt que nosaltres, joves inexperts, llegim el poema i el reconeguem útil, a l'hora d'actuar ens deixarem portar per la nostra intuïció, i evidentment basarem les nostres decisions en la nostra pròpia experiència... potser 'después de un tiempo' ens n'adonarem que, en el fons, coincidim... però que maco haurà estat equivocar-se.

Aprender

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma, y uno
aprende que el amor no significa acostarse, y una
compañía no significa seguridad, y uno empieza a
aprender...

Que los besos no son contratos y los regalos no son
promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la
cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a
construir todos sus caminos en el hoy, porque el
terreno de mañana es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

Después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.
Asi que uno planta su propio jardín y decora su
propia alma, en lugar de esperar a que alguien le
traiga flores.

Uno aprende que realmente puede aguantar, que uno
realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno
aprende y aprende...y con cada día aprendes que estar
con alguien porque te ofrece un buen futuro significa
que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado
de esa persona sólo por acompañar tu soledad,
irremediablemente acabarás no deseando volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son
contados, y que el que no lucha por ellos tarde o
temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un
momento de ira pueden seguir lastimando a quien
heriste, durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculparse cualquiera lo
hace, pero perdonar es sólo de almas grandes.
Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo
duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz con
tus amigos, algún día llorarás por aquellos que
dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta que cada experiencia
vivida con cada persona es irrepetible.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o
forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean como
esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo
mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo
en ese instante.

Con el tiempo verás que, aunque seas feliz con los
que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban
contigo y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o
pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que
necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba, ya no tiene
ningún sentido.
Pero desafortunadamente, solo con el tiempo......
aprendemos.

Jorge Luis Borges

Si voleu consultar bibliografia sobre Borges:
CLIQUEU AQUÍ! : Aquesta web a part de donar-te força informació sobre la seva vida també ofereix links als seus principals poemes i articles.

CLIQUEU AQUÍ! : És una pàgina molt més complerta que la primera però potser no hi ha la facilitat dels links, tot i que també hi ha força escrits.

Puc ser jo

Ja havia sentit a parlar dels Whisky'ns, però és un grup al qual he anat coneixent molt a poc a poc i sempre per interès dels altres en que escoltés cançons seves. La primera que vaig escoltar va ser 'Lila' gràcies a un regal ke em va fer molta il.lusió: un cd de música al complir jo 15 anys... La cançó 'Puc ser jo' me la va presentar un amic molt especial i al que respecto moltíssim. El primer cop que la vaig escoltar va ser com si em bufetegessin la cara, vaig haver de posar-me-la uns quants cops per poder assaborir-la del tot. La vaig trobar preciosa. No només per la melodia, està clar, la lletra em va entendrir. Lletra escrita per algú que ha estat esperant, en l'ombra, que sempre hi ha estat i que algú no ha estat capaç de reconèixer, algú que ja en té prou de ser qui consola i vol ser qui mima, qui besa, qui cuida, qui estima i és correspost d'una manera semblant... és una crida contra la soledat.
L'altre dia ho comentava amb una amiga prenent un cafè: Realment, molts cops ens agrada allò que nosaltres no oferim a aquells que ens interessen. M'explico. Personalment en una persona, en un noi, busco aquell punt de misteri que no acaba de cansar i que tampoc acaba de treure la set, aquell punt d'ocultis-me que genera vici i adicció, aquell punt també una mica de fredor i de capacitat de fer-me emmalaltir de desig...d'acord. Quan a mi m'agrada algú, mai dóno això, sinó que em torno transparent esperant a que l'altre valori la meva confiança com una prova d'amor i que em reconegui i li agradi tal i com sóc... Quants cops hem ignorat a aquella persona que realment ens hagués pogut fer feliços si ens haguéssim fixat en ella potser d'una altra manera... Com sempre, l'estímul i la passió, el bullir la sang i el pensar el menys possible imperen en les relacions amoroses. Confesso que torno a ser immune, que sí, que estic disposada a tornar-me a enamorar i tot el que vuglgueu, però amb calma. M'han desencisat.
Ahir tornava de l'Autònoma amb un amic en ferrocarril i ell va voler escoltar la cançó. Després de sentir-la un cop me la va passar... un parell de versos... bufff... i fora, perquè no era el lloc ni el moment, perquè aquella cançó no hi pintava res allà ni en mi... tot plegat una confusió que requeria, aleshores, d'una espècie d'aïllament emocional, d'una confirmació de que les coses sí que poden ser com canta la cançó, o que realment hi ha gent capaç de cantar-te cançons així, però de moment, no ens hem creuat.
Un petit apunt... bestial com està funcionant la providència últimament. Procurem conservar-nos oberts a qualsevol petit detall que pugui valorar-se i esdevenir un somriure.

Puc ser jo

Els ulls delaten que et fa figa el cor
que ets al fons, que no pots.
Algú ha obert la ferida un altre cop,
que el dolor,
va calant més fons a poc a poc.
Que t'han pansit la il·lusió,
però no has de tenir cap por,
que jo sóc aquí si ho vols.

Puc passar les nits en vetlla si no dorms,
puc provar d'espantar tots els teus malsons,
dir unes quantes bestieses si amb això
rius de nou,
i si no
puc cantar-te a cau d'orella una cançó.

Sempre pacient a l'ombra del teu cor,
t'he esperat sense cap condició.

I avui que ens necessitem tots dos,
saps molt bé que aquí em tens,
que no em moc, com sempre sóc a prop.
Si no et queda cap racó
d'esperança, puc ser jo
qui et tregui d'aquí, i si ho vols...

Puc passar les nits en vetlla si no dorms.
Puc provar d'espantar tots els teus mal sons.
Dir unes quantes bestieses si amb això rius de nou,
i si no, puc cantar-te a cau d'orella una cançó.

Whiskyn's (J. Masdéu)

De la nit al dia (DiscMedi 1999)

El síndrome d'Stendhal

Algun cop us havieu plantejat si la bellesa pot ser nociva? I no en el camp de la passió obsessiva, del trauma del desig, sinó nociva pel cos, nociva pels nervis... nociva en sobredosi. La veritat és que no sabia en quin tema penjar aquest article, així que ho he penjat en el tema de la causa. El per què d'aquest "mal de bellesa":
diuen que Stendhal al viatjar a Florència i mentre admirava la capella de la Santa Croce es va començar a trobar malament, li van venir atacs de vertigen, sentia l'angoixa abraçant-li el pit i el cap li donava voltes, la sang circulava caòtica per dins les venes i les mans li tremolaven. La suor freda li ennuvolava la vista i tot es va fer negre. El metge, després d'observar-lo dictaminà que patia una sobredosi de bellesa.
Es diu que la situació físico-anímica es produeix, normalment, al observar obres de bellesa impressionant, fonamentalment en un curt espai de temps i acumulades en una sola ciutat... jo afegiria a aquesta frase que no només es produeix "al observar obres de bellesa" sinó "al reconèixer i degustar obres de bellesa". És una qüestió de sensibilitats que cal controlar perquè és perjudicial. És curiós com fins i tot allò bell, que en teoria hauria de provocar-nos cert plaer, es torna contra nosaltres quan sobrepassem els límits d'allò que podem concebre, d'allò que podem entendre.
Per què publico l'article? Fa pocs dies el meu pare em va tornar a recordar què era aquest síndrome, que personalment, encara no he sentit mai: Es veu que l'empresa d'automòbils "Audi" ha llençat una campanya publicitària on es parla d'aquest tema. Imatges en blanc i negre, diferents plànols del cotxe i una veu dolça, suau i melosa que va explicant la història del síndrome... tot per acabar amb un "A veces, hasta un exceso de belleza puede ser perjudicial", i la marca del cotxe. Sublim.
Personalment opino que l'art s'ha d'administrar en petites dosis i que, si això no és possible perquè només comptes amb un petit període de temps per voltar-te una bellíssima ciutat com és Florència, el que s'ha de fer és provar de controlar-se, provar de mantenir fermes les mans que subjecten les regnes de les passions i no deixar-se portar. Al cap i a la fi el millor gaudi es troba sempre en l'equilibri, l'abandó total als extrems, ja siguin o no sensibles, ja siguin o no romàntics, ja siguin o no poètics, condueix a un desdibuixar la realitat, a un difuminar-la i deformar-la que tampoc ens és útil i que molts cops acaba per esdevenir desagradable. S'ha de poder contemplar l'art des de l'admiració pura, no des de l'emoció desenfrenada.
La pregunta del milió ara és... i com es fa això sense traïcionar el que realment pots arribar a sentir? Quan et marques les barreres si el que pretens és interioritzar com més millor allò que la història, zelosament, ha reservat pel gaudi dels teus ulls?

Poema del renunciamiento

És de nit i tornen els fantasmes... tinc el cap en aquella espècie de limb dens on se't clava quan tens son i no logres dormir. Avui ha estat un vespre interessant. Després de sopar m'he posat a remenar un armari on hi vaig col·locar tots els apunts, escrits i llibres de la meva escola, el Col·legi Vedruna de Malgrat de Mar. Ha estat molt estrany retrobar-me amb mi mateixa esculpida en aquells papers. Amb mi mateixa i amb tot el que em passava aleshores... sembla mentida com el temps ajuda a difuminar els problemes... com tot es torna tristament relatiu. Haurien de prohibir les sobrecàrregues de nostàlgia. No són sanes... però, vist fredament, són útils.
El poema d'aquesta nit és el Poema del renunciamiento de Jose Angel Buesa. He de dir que he estat testimoni d'un dels recitals de poesia més macos i més interessants que s'hagin pogut fer sobre la terra. Música, dansa i poesia foses, fusionades, enteses, compenetrades... perfectes, sublims. La veu del rapsoda encara ara circula per les meves venes, i el ritme dels ballarins encara em fa bullir la sang, i els poemes... els poemes, que ara puc assaborir una vegada i una altra em calmen la set i el pit i la gola, i em mullen els llavis i el somriure.
Aquest el canta algú que ja no seguirà lluitant per aquella persona a qui estima, el canta algú que s'ha donat per vençut i que es quedarà per sempre vivint dins la calma resignada del dubte, dins aquella espècie de malèvola confiança que es té quan se sap posseïdor d'un secret que no coneixerà mai ningú. També el canta, alhora, aquella persona desesperada que ja no té res a fer, que s'abandona per sempre al cuidar dolç de l'altre, a aquell que es llança als braços d'una fantasia feta fum perquè és l'única que l'escolta, perquè és l'única a qui ha parlat. La por a la confessió, la por al rebuig... no hi ha certeses suposades. Miquel Martí i Pol va escriure un cop "Només viu qui pregunta". Tard o d'hora, si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de cedir a sortir de les ombres, hem de deixar les màscares i despullar-nos i confirmar-nos dèbils i saber-nos-ho i cridar-ho. Dependècia, esclat, vida. Tot i així, aquest poema és per tots aquells que, ara per ara, no ens atrevim a confessar el que sentim per l'altre, i que seguim gestant aquell cuc que tendrament ens devora les entranyes... Perseus enamorats de l'àliga...

Poema del renunciamiento
Pasaras por mi vida
sin saber que pasaste.
Pasaras en silencio
por mi amor,
y al pasar,
fingiré una sonrisa,
como un dulce contraste
del dolor de quererte...
y jamás lo sabrás.

Soñaré con el nacar
virginal de tu frente,
soñaré con tus ojos
de esmeraldas de mar;
soñaré con tus labios desesperadamente,
soñaré con tus besos...
y jamás lo sabrás.

Quizás pases con otro
que te diga al oído
esas frases que nadie
como yo te dirá;
y, ahogando para siempre
mi amor inadvertido,
te amaré más que nunca...
y jamás lo sabrás.

Yo te amaré ens ilencio
como algo innaccesible,
como un sueño
que nunca llegaré a realizar,
y el lejano perfume
de mi amor imposible
rozará tus cabellos...
y jamás lo sabrás.

Y si un día
una lágrima denuncia mi tormento
- el tormento infinito
que te debo ocultar-
te diré sonriente:
"No es nada...
ha sido el viento"
me enjugaré la lágrima...
¡y jamás lo sabrás!

Jose Angel Buesa, "Oasis" 1977

Secreto

Aquest escrit és meu. El vaig escriure després de passar una nit -la única nit- amb un noi al que estimava i que crec que m'ha ensenyat moltes coses. Emocionalment gràcies a ell em considero... no més madura, perquè, ja veus, però sí més curtida. Probablement ara em prendria les coses amb més calma, potser amb més tendresa, amb més dolçor, buscant més la carícia que no pas el descontrol, però tant li fa. Aquella nit vam ser ell, jo i la circumstància. Ell ha estat una de les meves grans ferides, la més difícil de tancar -entre altres coses perquè jo no volia que es tanqués- i la més llarga de superar. Ara, un cop viscuda, analitzada, i fins i tot m'atreviria a dir que assaborida, allò que era un secret pel negre dels meus records pot convertir-se en una de les llums que em fa somriure. A la fi, tot es resumeix al mateix.

Secreto

Llegamos a mi casa, todo estaba a oscuras, sentía su espíritu comiéndome el alma y me excitaba, me mordía su mirada y yo me dejaba devorar, le desgarraba... primero con las manos, después con los labios.
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de calores... abrazos, botones, sonrisas y colores, amores...
Le acariciaba el pecho, suspiros, se lo besaba, se lo desnudaba, lamiéndolo, rasgándolo, quemándolo con mi aliento en llamas, llamándolo con un gemido... sus manos resbalando por la espalda en esférica caricia, los dedos hábiles desabrochándome la camisa, el cuello, sacrificado y sometido a torturas placenteras.
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones que se va perdiendo, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de colores que se desdibujan dentro del éxtasis... abrazos, botones que ya no impiden, sonrisas y calores, amores, vocecillas interiores: ignoradas, ignorantes, ingnorado todo lo que no sea nosotros, perfecciones, relaciones, estaciones y vidas, corazones bebedores, usurpadores de realidad, ebriedad de sueños...
Nos estirábamos, nos enlazábamos, nos fusionábamos, nos confundíamos, nos intercambiábamos y completábamos, nos temblábamos, nos sentíamos, desnudos, desnudos mudos, incitaciones, invitaciones, inclinaciones, interjecciones, incondiciones, implicaciones...
Silencios, dolores, gemidos, amores, caricias, susurros cada vez más altos, secretos contados temblores, contracciones, convulsiones sin control de pasiones, mordiscos desgarradores, arañazos inclementes, sangre y sudores, incolores, abrazos fuertes, sonrisas que se muerden la parte inferior del labio, deseo, lujuria, hambre, grito, perfección...
Paz y ternura, flacidez, relajación... colores reencontrados...
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de calores... abrazos, botones, sonrisas y colores, amores...

AOE

Orfeu i Eurídice

Orfeu, la música, el romanticisme, la sensibilitat, l'amor incondicional -fins al punt de ser capaç de descendir als Hades a buscar la dona que estima-, el dubte, la desesperació, la desconfiança... la humanitat?
Eurídice, l'ideal de romanticisme, la fragilitat, el vapor, l'alè, el gust... la utopia?
La llegenda d'Orfeu i Eurídice em va aparèixer quan anava a primer d'E.S.O. Recordo que vam haver de canviar de classe perquè ens van envaïr i que vam haver d'anar a la classe dels de tercer. Tocava començar tema i la lectura tractava d'aquest mite. Em va encantar. Siguem o no siguem creients, descriu tan bé la realitat humana, descriu tan bé la impaciència, el neguit, l'angoixa, la desconfiança... i les seves conseqüències. Ja sigui el designi d'un déu o no, Orfeu, en girar-se veu com amb l'ànima d'Eurídice es fonen totes les seves esperances, veu com ho podria haver recuperat tot i com per un dubte tot s'esfuma, com per curiositat tot se'n va.
Tot i això, vist fredament, la llegenda d'Orfeu proposa una fe cega en les divinitats, és a dir en les forces superiors. Si t'ordenen que no et giris fins que no travessis les portes dels inferns, no ho facis, si ho fas, tot volarà. És un bon exemple perquè la gent no es plantegi si el que està fent realment li convé.
D'altra banda, l'amor que senten Orfeu i Eurídice és l'amor al què aspiro. Qui de vosaltres seria capaç de baixar als inferns per retrobar un amor? Quants desafarieu la fatalitat del destí? I encara més, realment ho farieu, provarieu de canviar el vostre passat, la vostra providència, per allò que realment desitgeu? Desafiarieu els "déus"?

Si us agrada l'òpera, us recomano la "Dansa dels Esperits" o "Orfeo ed Euridice" de Gluck.

Orfeu i Eurídice

Orfeu és fill del rei Traci Ègar. El més freqüent és atribuïr la seva maternitat a Calíope, una de les Muses, encara que també es cita a Polimnia i Urània. També ell va ser rei de Tràcia, i va ser el músic i poeta més famós. Tocava la Lira, regal d'Apol·lo i va ser l'inventor de la cítara o, almenys, qui li va afegir, en honor a les Muses, dues cordes més a les set que ja tenia.
Amb els seus dolços cants calmava les feres i feia que els arbres i les roques s'inclinéssin davant seu, fins i tot dolcificava el caràcter dels homes.
Al tornar d'un viatge amb els Argonautes, calmar tempestes, provocar el suïcidi de les Sirenes perquè els cants d'ell éren més sensuals, i salvant la tripulació de diferents agressions, Orfeu es casà amb Eurídice. El dia del casament Aristeu va provar de raptar-la. Mentre fugia, a ella li va picar una serp que la va matar. Desesperat, Orfeu va decidir baixar als Inferns encantant amb la seva lira a Caront, al ca Cèrber, als Tres Jutges i fins i tot als déus infernals. Conten els poetes que fins i tot va aconseguir paralitzar durant un moment la tortura dels condemnats.
Hades, impressionat, accedí a concedir-li el que anhelava amb una condició: que Orfeu no es girés per veure com Eurídice el seguia, que no la mirés fins que no arribéssin els dos a ser tocats per la llum del dia, que no comprovés que la tenia darrera mentre seguien la llum. Orfeu va acceptar. Però, no podent resistir la temptació, inquiet per si havia esta víctima de l'engany del déu, Orfeu es va girar, tenint temps de veure només com un baf de fum estenia els braços cap a ell i s'allunyava per sempre.

Al voltant de la figura d'Orfeu s'ha teixit la teologia òrfica, afavorida per l'abundant literatura de ric contingut atribuïda a Orfeu. Se suposa que aquest, al tornar dels Inferns, hauria aconsellat sobre la millor manera que té l'ànima de sortejar les dificultats després de la mort del cos. Les creences òrfiques van tenir una gran vigència. Fins i tot van influenciar en les creences primitives cristianes éssent fins i tot testimoniada la baixada d'Orfeu als Inferns per la iconografia cristiana. Si en el fons tot va relacionat... la humanitat és la mateixa.

és l'aniversari del meu petitó

Avui és dia 2 de maig... el meu petitó compleix21 ANYS!!!!!!!!. Des d'aquí m'agradaria felicitar-lo i que tothom ho llegís. Mai m'he sentit sola estant al seu costat i tenint les seves carícies sota les meves mans m'ha estat més fàcil somriure. Deixa'm recordar-te un dia qualsevol, sota la llum d'un fanal mig fos, rere una església. Una rebelació, un secret, una sorpresa, una cançó... hi va haver un abans i un després d'aquella nit en nosaltres, un abans i un després d'aquella església, un abans i un després d'una anada a Sant Pol, un abans i un després d'un llegir en un banc del castell de Malgrat, un abans i un després d'atravessar tants miralls junts, i de tants cops llençar-nos junts al buit, un abans i un després d'ahir, un abans i un després d'ara. Cada moment amb tu és per mi una frontera entre el que he estat i el que seguiré éssent, perquè tu em renoves i em salves. Un cop et vaig dir ke seria la teva companya d'armes. Ho seguiré éssent, procuraré sempre deixar-te prou espai com perquè puguis estendre les ales mentre et faig un petó. Ets una de les poques coses que em fan tornar al passat, una de les poques coses que aconsegueixen que el revisqui sense nostàlgia. Gràcies. Per tu aquest recordar, per tu aquest agraïr.... "Agárrate de mi mano... que tengo miedo del futuro... y detrás de cada huida estabas tú, estabas tú..."...no des la luz....

Si Peter Pan viniera

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul
que me sorprenda a oscuras, por favor, que no de la luz
no vaya a descubrir que suelo mentir
cuando juro ser aún ese niño,
quién le va a contar que la gran ciudad
no dejo ninguno,
ni uno vivo...

Estrella fugaces mi más breve instante
respiran el humo,
escuchan el mudo rumor que nace en sus vientres,
fueron arrojados al acantilado de al cruel favela,
huyen de las hienas de escuadrones de la muerte.

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul
que se extingan los soles dónde diablos te esconderás tú
Mowgly coserá botas en Ceilán
no escuchará rugir de noche a Bagheera,
Tom Sawyer reirá tras el humo del crack
si en esta redada logra salvar la vida.

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul,
que nos sorprenda a oscuras, por favor, apaga la luz,
si quieres evitar que en la tempestad
le queme la fiebre de niños ancianos,
quien le hará entender que al amanecer
cierran con grilletes sus ojos cansados.

Niños que perdí, a los que mentí
gritan a lo lejos
arañan el hielo de la luz de la mañana.
Niños con espinas con cuencas vacías
que te lanzan piedras,
tiñen las sirenas de todas las ambulancias.

Ismael Serrano

T'stim

Espero curarme de ti

Aquest té un motiu pel qual encara se m'esquinça el cor a estones, quan es fa fosc, quan tothom calla. El trobo desencisadament realista, és l'encant que tenen els vençuts, que tenim els vençuts. Els que ens hem sentit dèbils i ens ho hem confirmat, els que ens hem sentit dependents i ens ho hem repetit una i una altra vegada, ignorant totes les recomanacions de no fer cas de l'autocompassió, als que no ens ha importat precipitar-nos al buit corrent el risc de que ens tallessin les ales... l'hòstia ha estat brutal i suposo que és a nosaltres a qui mira aquest poema, i somriu. Perquè realment tota importància és relativa. Ara, un cop passat tot, un cop superada la meva adicció, el llegeixo i crec que seria perfectament capaç de tornar a passar pel mateix. Lluny de tot el que m'ha costat entendre que realment m'ha servit d'alguna cosa, el fet d'haver estat bojament enamorada i de veure'm capaç de tornar-ho a estar, és una cosa que, veritablement, em consola.

Espero curarme de ti
Espero curarme de ti en unos días.
Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte.
Es posible.
Siguiendo las prescripciones de la moral en turno.
Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana?
No es mucho, ni poco, es bastante.
En una semana se pueden reunir todas las palabras de amor
que se han pronunciado sobre la tierra
y se les puede prender fuego.
Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado.
Y también el silencio.
Porque las mejores palabras de amor
estan entre dos gentes que no se dicen nada.
Hay que quemar también
ese otro lenguaje lateral y subversivo
del que ama.
(Tú sabes como te digo que te quiero cuando digo:
"Que calor hace", "Dame agua", "¿Sabes manejar?", "Se te hizo de noche"...
Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías,
te he dicho "ya es tarde"
y tú sabías que decía "te quiero").

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo.
Para dártelo. Para que hagas con él lo que tú quieras:
guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura.
No sirve, es cierto.
Sólo quiero una semana para entender las cosas.
Porque esto es muy parecido
a estar saliendo de un manicomio
para entrar a un panteón.

Jaime Sabines

Straight Jacket

A Beverly Knight me la va descobrir el meu pare regalant-me el seu 3r cd, "Who I am" una barreja de soul-funky modern. Em va encantar. L'estiu passat vaig viatjar a Anglaterra i caminant pel carrer principal d'aquell poble, Torquay, vaig veure a l'aparador d'una casa Virgin el nou LP: Affirmation, a més estava d'oferta! Total, aquell LP , més concretament, la seva cançó número 4, "Straight Jacket" es va convertir en la meva cançó de l'estiu. Encara ara quan l'escolto em sembla recordar la vista del port ke es veia des del meu llit, o l'olor que feia el Backpackers on vivia, la gent a ki vaig conèixer -la majoria de la qual, he perdut de vista, exeptuant un gallec, una basca i una sevillana- i aquella sensació de llibertat que es fon amb el descontrol i que tan agrada, i de la que tan difícil és desprendre's un cop tornes a la normalitat. Beverly Knight s'ha convertit en una de les meves cantants preferides, i m'agradaria compartir, almenys la lletra, amb vosaltres. Si voleu escoltar la cançó i no teniu ganes de baixar-vos-la, encantada de deixar-vos el cd.

Sobre Beverly Knight

Ella se sent orgullosa de ser negra, dona, Britànica i de provenir d’un suburbi de Londres on hi regnen el soul i el gospel i que ella estima i adora. Però reconeix que va creixent i canviant, que de les seves arrels neixen noves branques que la van elevant cada cop més amunt, que la fan més gran... Beverly Knight aconseguí l’any 2002 el seu 3r àlbum de platí amb el disc “Who I am”. L’any 2003 Tyrone, el seu millor amic morí de Pneumonia. Era portador del VIH. Per ell ha escrit i publicat aquest passat any l’album “Affirmation” d’on surt aquesta crítica a les relacions que ofeguen, no cal que siguin relacions de parella, també poden ser relacions paterno-filials, o d'amistat. Aquesta cançó, és una crítica a totes aquelles persones que es creuen que encara ens posseeixen quan ja no ens hi lliga res...

Straight Jacket
Why, why can't you be happy for me?
Now that I've found someone who'll put up with me?
I'm no little girle, I'm the woman you raised
I need some answers, you got me fazed
with your prejudice
was there something I missed, when you told me that you love me?

CHORUS
You want me in your straight jacket
you won't accept me without it though
you know it's the one I'v out grown.
You want me in your straight jacket
you'll never close me in your brackets
don't
you realise you're out on your own?

Please, please understand my choice
Why you trying to stifle my voice?
I sympathise with the way that you feel
but times stops for no one
and you're standing still.
And nothing grows under a shadow
I'm sorry -it's not my story

CHORUS

I'm sorry that my life, didn't turn out as you meant
nothing is an accident,
it's all just in the script
it's something to accept,
I know you won't admit
you only hurt yourself,
I can't do this by myself.

Cause we've been banging our heads
on the same place, of the same wall,
at the same time, for far too long now.
And nothing lasts forever
so what else is new?
You held us all together
We're all waiting for you.

CHORUS

Pàgina web oficial de Beverly Knight? CLICA AQUÍ!!

Ofèlia

Em vaig començar a interessar per Ofèlia després d'una classe de literatura catalana amb un professor que sempre admiraré. Després, Ofèlia s'ha convertit en el meu nom per una relació bonica que hagués pogut existir però que es va fondre per culpa de la meva follia i del meu desequilibri... suposo que a mi, aquest cop, em tocaria ser Hamlet.
La imatge és el quadre de Millais, "Ofèlia", i mostra com aquesta s'abandona sense resistència a la seva mort, amb elegància, fins i tot amb certa expressió de satisfacció dissimulada als llavis, mirant un cel que mai se li havia presentat tan a prop, mai tan a l'abast, mai tan proper.
En la novel·la "Hamlet" de William Shakespeare Ofèlia és un personatge discret que amaga una gran força. Ofèlia és sensibilitat, és vapor, és llum. Ofèlia és un somriure càlid perseguit per una llàgrima muda, Ofèlia és un bocí de cor ennegrit i un pit ple d'angoixes, Ofèlia és una cançó entonada a xiuxiuejos, un deixar-se portar per tot allò que tem però que alhora admira.
En Ofèlia tot sembla senzill, innocent, potser irrellevant... Ofèlia circula espectral entre tots els personatges de l'obra i ningú la té massa en compte, ningú l'estudia, ningú la mira, però tothom queda impregnat del seu perfum. Ofèlia és una boca muda que gesta un crit i un abandó.
Ofèlia i el seu primer amor. Ofèlia i el seu únic amor. Ofèlia, massa viva com per caure en sarcasmes i frivolitats, massa romàntica com per caure en el desencís, prou valenta com per no recular mai. Fins al final. Fins la fi.
Ofèlia és la personificació del sentiment impout, Ofèlia traspua sinceritat i exhala emoció. Per Ofèlia no hi ha res més que el que sent i li fan sentir, res més important, res que valgui més la pena. Ofèlia viu en un món on els ideals franquegen unes muralles en principi inexpugnables per una realitat que a ella se li presenta massa dura. Un cop el monstre del mirall passa a l'altra banda i envaeix la puresa onírica on Ofèlia ha instal·lat la seva existència, un cop Ofèlia descobreix les perfídies, les venjances, les traïcions, les pors i els cinismes humans, s'ensorra sota el castell de cartes. Un ideal no pot continuar viu dins una realitat podrida: és massa pur per ésser violat i corromput. Tal i com vaig llegir certa afortunada vegada: "Ofelia era un corazón de cristal: en vez de someterlo a la dulce temperatura del amor, lo sometieron a la presión de las pasiones. Y estalló".
Ofèlia se suïcida a arrel de la follia de Hamlet i de la crueltat que d'aquesta se'n desprèn. Hamlet fa partícep de la seva tortura a una nina de porcellana incapaç de concebre que l'odi pugui ser passatger. Per Ofèlia no hi ha lapsus. Al ser ella tan sincera, els desequilibris emocionals dels qui la rodegen no se li manifesten com a trànsits sinó com a certeses.
Ofèlia se suïcida de la mateixa manera que va viure: dolçament, calladament. La seva mort és tràgica pels altres -l'ideal ha sucumbit al patetisme real-, no per ella.
Ofèlia surt a collir flors i sent com el riu la crida, com el riu li assegura que ell és l'únic que pot salvar-la de la infelicitat que la fueteja. Ni tan sols fa esforços per empassar aigua ni perquè se li neguin més ràpidament els pulmons... deixa que el riu l'abraci i l'empapi... i és arrosegada al fons -que per ella és l'edèn- pel pes dels seus vestits, no pel pes dels seus pecats.
Innocent.
Dolça.
Ideal.

El monstre de les galetes, a règim ¬¬

Segons una interessantíssima notícia que vaig sentir fa pocs dies a la televisió, al Monstre de les galetes del Barri Sèsam (que malament queda en català...) se'l sotmetrà a règim. Pel que es veu podia ser una influència pels nens que només fes que menjar galetes, això podia conduïr a futurs trastorns alimentàris i a conflictes familiars de desobediència a taula.... bé.... A veure, personalment penso que està molt bé que hagin adoptat aquesta mesura, al cap i a la fi, la influència que el Barri Sèsam té avui en dia en els nens és frapant, tothom mira Barri Sèsam, per tant, per què canviar abans les programacions infantils eliminant els programes amb cert contingut de violència o de mala educació? Hi ha problemes molt més seriosos. Com per exemple... que el monstre de les galetes s'empatxi a menjar galetes!!! Videojocs bèl·lics...? Què són en comparació a la dieta innutritiva del monstre de les galetes? És molt més important que aquest mengi verduretes en comptes de galetes que no que els nens es viciin a Game Boy Soccer's i coses d'aquestes, no?
Ja era hora que la televisió comencés a responsabilitzar-se sobre els seus continguts.... un monstre de les galetes que no menja verdura... on s'és vist....