L'ombra de les llums

El Teatre Tívoli acull fins el 12 de juny aquest espectacle dedicat a la memòria del poeta andalús Federico García Lorca i més concretament al seu llibre de poemes Romancero Gitano.
L'obra és una successió de balls i poemes cantats en flamenc entre els quals destaquen "Romance de la luna, luna", "Preciosa y el aire", "Prendimiento y muerte de Antoñito el Camborio" i molts altres...
Vaig tenir la oportunitat d'anar-lo a veure el passat divendres i em va encantar. Més que res vaig embogir amb els balls i la música. Vaig trobar que dels tres "cantaores" només me'n va agradar un. Eren dos nois i una noia. Ella semblava que cantés com qui no vol la cosa, traient importància, emocionant-se només en els punts on semblava que li havien dit "emociona't!", desafiant tota l'estona al públic amb la mirada, no hi havia tensió, no hi havia passió, només semblava haver-hi una gran descàrrega de retrets que no em va acabar de convèncer gaire. El primer dels "cantaors" tenia una veu espectacular però personalment la trobava molt violenta, molt agressiva, massa potser pels poemes que estava interpretant, més tranquils, més nostàlgics... a més, no se l'entenia gaire i donava la sensació que estigués patint amb desmesura. El tercer "cantaor" em va enamorar. Era l'equilibri perfecte entre dolçor i passió, el joc de la veu, el to de les cançons, la pau que transmetia... perfecte, sublim.
Els ballarins també recitaven algun vers... no em va agradar. No em va agradar la manera de fer-ho, retòrica forçada, tot amb la mateixa intensitat, amb la mateixa cadència, amb les mateixes presses per acabar i amb les mateixes ganes per fer-ho sonar solemne... trobo que el "Romancero gitano" s'ha de recitar d'una manera visceral, s'ha de sentir dins de les venes, i projectar-ho, assaborir-lo... no s'ha de fer automàticament, per costum... perd tota la seva màgia.
Pel que fa als balls, les actuacions de José Maya i David Paniagua en els papers d'Antoñito el Camborio i Gitano de Reyerta respectivament, em van semblar impressionants. Força i passió. El primer era més dur que el segon, més fort, més apassionat; David Paniagua era l'equilibri perfecte entre elegància i subtilesa.
La pell de gallina.
És un espectacle digne d'anar a veure pels amants de la dansa flamenca perquè realment és perciós i les danses transmeten tot allò que volen, realment un és capaç d'imaginar-se l'escena i de sentir el poema a flor de pell. Quan em relaxava sempre hi havia algun pas, alguna mirada, algun acord que em feia vibrar. Perfecte la interpretació de les cançons a càrrec de dues guitarres, un piano i una bateria... brutal...
M'agradaria transcriure, ja per acabar, una frase que vaig llegir al programa i que em va encantar. També es pot relacionar amb el poema de Jorge Luis Borges que hi ha penjat al racó poètic d'aquest mateix blog. La frase és de Francisco Suárez i diu així:

"Por eso, de vez en cuando, es conveiniente tener en cuenta lo que puede hacernos mejores, aunque sea por un solo instante, aunque sea para olvidarlo enseguida."

Gràcies a tots

Actualment, per bé o per mal, internet està a l'abast de tothom. Estan a l'abast les seves ofertes, els seus continguts i els seus serveis. Entre aquests, des de fa un temps, destaca la possibilitat de poder-se crear la pròpia pàgina web: un blog personal. En aquest blog, hom hi pot penjar el que vulgui, opinar el que vulgui, parlar del que vulgui, no hi ha barreres, no hi ha restriccions i només ho consulta aquell qui vol.
Ara bé, què passa quan les visites a un d'aquests blogs es massifiquen, sigui per la raó que sigui? Què passa quan les opinions escrites en un blog tenen més credibilitat que les oferides en els mitjans de comunicació convencionals? Actulament la gent recel·la molt dels diaris, recel·la dels informatius i recel·la dels mitjans en general perquè òbviament se n'adona del fet que, aquests, cada cop estan més esclavitzats a les decisions dels grans grups que els controlen, que cada cop són menys i més grans. La gent busca rotunditat en les afirmacions, buscar arguments que es puguin entendre i passions desfermades que ratifiquin l'aspecte humà dels aconteixements que els rodegen. Els blogs dónen això.
La pregunta a plantejar ara és si realment això és positiu. Evidentment, no ho és. Pot portar a confusions i a extremismes, pot dur a concepcions equivocades o a visions parcials de la realitat... ostres, és curiós que els mitjans de comunicació de masses condueixin irremeiablement al mateix, no? Es critica el periodisme de blogs, sí, però, en realitat, què és el periodisme de premsa? què és el periodisme d'informatius televisius? Qui afirma la veracitat de les fonts i qui corrobora quina és l'opinió i l'enfocament acertats? L'únic que diferència el periodisme de blogs del periodisme de masses és l'excusa de la professionalitat.
També podria plantejar-se el fet que el periodisme de blogs és, per dir-ho d'alguna manera, el tercer esglaó d'aquesta escala: el primer és la realitat, el segon és la realitat vista i transmesa pels mitjans de comunicació de masses, el tercer és la realitat vista i transmesa pels mitjans de comunicació de masses i interpretada pel "poble baix", per tant és molt menys fiable el terreny dels blogs que el dels mitjans. D'acord. Això seria així si els mitjans de comunicació de masses es limitessin a informar, donar totes les claus que ells bonament han aconseguit, oferir tots els punts de vista i deixar a la població la llibertat de decidir. Malauradament això no és així. Per res. Per tant, trobo que el periodisme de blogs és una reacció justificada i comprensible al fenomen mediàtic actual.
Que poden arribar a confondre? Sí, però, què no?
Els blogs, ara per ara, són l'alternativa als mitjans convencionals i és lògic que l'alternativa sempre resulti atraient quan allò establert no acaba de convèncer.

Tots els que em coneixeu sabeu de la meva predilecció per la cultura, la llengua i la nació gallega (sobretot després d'haver conviscut dos mesos rodejada de gallecs interessantíssims).Confio en què aquesta gent gallega no em menteixi i realment entri a la meva pàgina web, per aquesta raó aquest article l'escriuré en castellà, així ells també ho poden entendre.
CARLOS!!! Jastas pista ou queres tralla? jajajajajajaja!!!! Va por ti, niño! y por todos los demás, está claro!!! (Jorge, gracias por la información, muuuuuuuuuaks!!!! -of course, of course...jajajajaja-)

Dia das letras

Hoy, 17 de mayo, es festivo en Galicia con motivo del día Das letras; desde hace ya más de veinte años este día se lo dedican a un autor galego. Este año le toca a Lorenzo Varela. La fiesta se celebra poco: en las escuelas se hace alguna actividad que otra un día antes, los periódicos regalan libros del autor del año y en algún rincón de la nación se hacen concierto. El único problema que ven algunos galegos es que los autores poco a poco se van acabando. Yo también quiero celebrar este día porque aunque no sea gallega, Galicia me vuelve loca. Qué mejor manera que escribiendo una leyenda que me gustó mucho cuando la leí y que ahora quiero compartir con todos vosotros.

La agoreira

Es una criatura inquietante y, en cierto modo, perversa. Un error, por suerte infrecuente, es la causa de su actual condición. Cuando un sacerdote bautiza a un recién nacido y en vez de signarle con los óleos de la entrada en la vida cristiana, lo hace con los destinados a los moribundos, la criatura quedará marcada para siempre. Durante la fiesta del bautizo nadie notará esa importante diferencia. Es un fatal error, nunca imputable a mala voluntad, pero error, al fin.
La criatura irá creciendo y pronto acusará alguna señal en su carácter que la hace extraña o diferente al común de los mortales. Desarrola enseguida su inteligencia, es sutil y razona un tanto sibilinamente. Sin que ella misma sepa por qué, podrá detallar el contenido de un arcón, de un armario, de cualquier recipiente cerrado y opaco, a través del cual nada se puede ver.
Así, a medida que avanza el tiempo, sus facultades adivinadoras irán intensificándose y llegan a ser espectaculares. Llegará un día en que pueda pronosticar el futuro, inmediato o lejano, sobre aquel que acuse aspectos negativos. Quienes la rodean hab´ran de aceptar que sus vaticinios se cumplen, inexorablemente.
Poco se sabe de agoreiros. Este ser tan inquietante es siempre femenino. Todos cuantos se han conocido en Galicia, y no son pocos, eran mujeres, que envejecen prematuramente, aunque luego vivan muchos, muchísimos años. Con su longevidad convive la extraña maldición de conocer todo lo malo que va a ocurrir. Su aspecto es de mendiga aseada, flaca, huesuda, de mirar perdido, que camina apoyándose en nudoso bastón con el que tantea el suelo, como si fuera ciega. Pero ve lo presente y lo que todavía no ha sucedido...pero fatalmente sucederá.

Si queréis saber más información sobre Lorenzo Varela:
AQUÍ!: Esta es una página escrita en gallego.

AQUÍ: Éste es un blog que habla sobre Lorenzo Varela exclusivamente. Está muy bien!!!!

Ningú sap qui és. Se'l van trobar vagant per una carretera de la ciutat de Sheernes al sud d'Anglaterra el passat set d'abril. Roba bona,empapada, mirada perduda i boca muda. El van ingressar en un hospital psiquiàtric on ell demostrava tenir por de tothom, on s'ocultava en les ombres i on només responia a l'estímul que li oferia el tacte gèlid de les tecles d'un piano. La seva imatge ha donat la volta al món per provar de saber qui és aquest misteriós personatge amo d'un do per la música frapant. I és que realment la gent necessita històries com aquesta. Siguem realistes. Quantes persones s'han trobat perdudes? Bastantes. De quantes n'hem sabut la història? De cap o de ben poques. Però és que, quantes han estat envoltades d'aquest ocultisme romàntic, d'aquesta por, d'aquesta història que inspira compassió i admiració a tothom qui la llegeix? La gent està assedegada de històries que en principi semblen fantàstiques o inversemblants, la gent vol creure que en aquest món encara hi ha espai per la sensibilitat. Tothom seguirà amb atenció la història d'aquest noi que mira amb ulls atemorits i posició tímida a una càmera que el sorpren mentre passeja les seves partitures sota un dia assoleiat. Tothom vol conèixer la clau del misteri ara que aquest s'ha fet de domini públic, ara que es té un petit "culebró" mundial entre les mans. Jo la primera. Però afirmo rotundament que si aquest tipus no dominés el piano, si aquest tipus no hagués destacat en això, si no hagués estat un geni, la notícia no hagués tingut la més mínima rellevància i ell hagués estat ingressat fins que recuperés la memòria o fins que el donéssin per impossible. Evidentment sense voler depreuar la figura de l'artista misteriós, deixeu-me dir que no hi ha ànimes caritatives. Tot respon a un interès o un altre...tristament. M'agradaria molt saber què en penseu.

El Palau Sant Jordi s’erigeix magestuós enmig de la nit fresca del 23 d’Abril. Hi ha moltíssima gent aplegada per veure el concert de la diada. En Carles Bosch és a Barcelona des de les tres del migdia, ha passejat per les Rambles i s’ha fos entre la molta gent que també ho feia. Mai havia vist tantes parades de roses seguides. En el seu poble, Pineda de Mar, els venedors es concentren a la Plaça del Centre i solen ser nens que proven de treure diners per poder viatjar a final de curs. Durant tot el matí en Carles no ha vist cap senyera penjada del balcó i en vàries ocasions li ha comentat al seu amic, l’Isaac, que Sant Jordi a Barcelona era un negoci que havia perdut tot el seu encant.
Durant la tarda ha pres un cafè assegut a la terrassa del Zurich escoltant un programa de Ràdio Televisió Espanyola, que havia instal•lat un petit estudi a l’aire lliure en un cantó de la Plaça Catalunya. El programa tractava d’anècdotes tan curioses en aquell dia de Sant Jordi com el descobriment d’una dona que carregava amb cinc roses pel carrer, o d’un noi que duia tres llibres sota el braç. Al voltant de les set en Carles i l’Isaac s’han aixecat i han agafat el metro fins la Plaça Espanya. L’aire era fresc i la font estava encesa. Motivats per la presència massiva de gent han enfilat les escales que duien al Palau Sant Jordi.
Deu minuts de cua els han separat de l’interior de la sala, atapeïda mitja hora abans que comencés el concert, innaccessible deu minuts després. Entre senyeres, estelades i banderes republicanes, entre empentes, crits i himnes aconsegueixen arribar fins més o menys el centre de la pista. La calor comença a ser agobiant.
El concert comença un quart d’hora abans del que s’esperava i entre aplaudiments, xiulets i crits de “Visca Catalunya” els manresans “Dept” s’encarreguen d’iniciar la festa. La crítica els titlla de l’”alternativa” del rock català. Les seves composicions enèrgiques, pròximes al rock independent i amb certs trets d’electrònic ajuden a trencar el gel en un ambient que cada cop s’escalfa més.
En Carles veu com una hora després, entre el fum, la olor a marihuana i les ganes de passar-s’ho bé, s’enfila a l’escenari Quimi Portet, excomponent de “El Último de la Fila” que posa com sempre el seu toc d’originalitat i humor a l’esdeveniment interpretant cançons com la seva versió de “The rivers of Babylon”.
Morts de set en Carles i l’Isaac proven de fer-se espai entre la gent i el “Cant de la senyera” que entona un Lluís Llach tan entregat com sempre al seu art acompanyat d’un cantautor que, diuen, podria ser el seu successor: Feliu Ventura. En Carles i l’Isaac arriben assedegats i suats a la barra, on troben una mica excessiu el preu de la beguda (3 euros per un got petit de cervesa, sis euros per mig litre) però alhora ho troben normal. Al cap i a la fi, pensen, només han pagat 14 euros per veure tocar més de set grups catalans.
Tornen corrent després d’haver estat xerrant amb el noi de la barra sobre el futur de Catalunya –conversa de la que no n’han tret cap conclusió pràctica- just a temps per fondre’s amb la massa que, embogida, aplaudeix els Lax’n Busto i es queda afònica entonant cançons tan mítiques com “Llença’t” i “Fam de tu”. Els 20 anys de trajectòria del grup han servit per crear-se un nom i un reconeixement important dins el panorama de la música catalana.
Aproximadament una hora després arriba el torn de Mesclat, i després “Obrint Pas” el grup d’ska reivindicatiu provoca un caòtic embogiment en el públic que es posa a ballar fos dins els ritmes de reggae i hardcore de l’eclèctic grup.
Finalment el concert s’acaba amb el grup de música folk de “La Carrau”, més de vuit hores separen aquest tranquil final del principi del concert, la gent comença a sortir acalorada del Palau i tothom xiula i tarareja les cançons que recorda.
En Carles pregunta el per què d’aquell concert i ningú li ho sap respondre, sembla que no importi el fi si aquest assegura una bona nit de festa i música. Abans de marxar, l’Isaac i en Carles s’acosten de nou a la barra i saluden el seu amic que els diu que el concert era per reivindicar un lloc on poder interpretar música rock catalana i que aquesta es considerés un gènere més dins la música: “Una espècie de demostració que realment existeix el rock català i que és capaç de mobilitzar a molta gent, i per tant, ser rentable”.
Més de 18000 persones abandonen el palau Sant Jordi i les estelades onegen lligades a l’esquena. En Carles va repetint dins el seu cap una frase que li ha cridat l’atenció i que han dit durant el concert: “Podran convertir en negoci les nostres tradicions, però mai la nostra identitat, mai la nostra música”. Se sigui o no se sigui independentista, se sigui o no se sigui catalanista, la música és un vehicle d’unió i de descripció d’una nació, un vehicle de gaudi.
Al tornar a casa seva en Carles comprova com al poble les senyeres continuen penjant dels balcons i somriu conscient de que no tot el que l’envolta és frivolitat mercantilista i que encara queda esperança per la puresa de les tradicions.

Atenció amb el poema que ve a continuació perquè està farcit d'aquell cert desencant que sembla atorgar l'experiència a la gent gran. Un desencant, no resignat, simplement, madur. És una declaració de les veritats fonamentals que aquest home creu que ens poden ser útils. Li ho agraeixo plenament. Hi ha coses tan certes i és tan explícit... des d'aquí agraïr-li a l'Elma l'haver-me'l enviat. Nets guapíssima! M'ha obert una mica més els ulls. No puc dir res més. Confio en que en surtin comentaris interessants. Només destacar la consciència de l'autor de que per molt que nosaltres, joves inexperts, llegim el poema i el reconeguem útil, a l'hora d'actuar ens deixarem portar per la nostra intuïció, i evidentment basarem les nostres decisions en la nostra pròpia experiència... potser 'después de un tiempo' ens n'adonarem que, en el fons, coincidim... però que maco haurà estat equivocar-se.

Aprender

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma, y uno
aprende que el amor no significa acostarse, y una
compañía no significa seguridad, y uno empieza a
aprender...

Que los besos no son contratos y los regalos no son
promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la
cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a
construir todos sus caminos en el hoy, porque el
terreno de mañana es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

Después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.
Asi que uno planta su propio jardín y decora su
propia alma, en lugar de esperar a que alguien le
traiga flores.

Uno aprende que realmente puede aguantar, que uno
realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno
aprende y aprende...y con cada día aprendes que estar
con alguien porque te ofrece un buen futuro significa
que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado
de esa persona sólo por acompañar tu soledad,
irremediablemente acabarás no deseando volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son
contados, y que el que no lucha por ellos tarde o
temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un
momento de ira pueden seguir lastimando a quien
heriste, durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculparse cualquiera lo
hace, pero perdonar es sólo de almas grandes.
Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo
duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz con
tus amigos, algún día llorarás por aquellos que
dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta que cada experiencia
vivida con cada persona es irrepetible.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o
forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean como
esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo
mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo
en ese instante.

Con el tiempo verás que, aunque seas feliz con los
que están a tu lado, añorarás terriblemente a los que ayer estaban
contigo y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o
pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas, decir que
necesitas, decir que quieres ser amigo, ante una tumba, ya no tiene
ningún sentido.
Pero desafortunadamente, solo con el tiempo......
aprendemos.

Jorge Luis Borges

Si voleu consultar bibliografia sobre Borges:
CLIQUEU AQUÍ! : Aquesta web a part de donar-te força informació sobre la seva vida també ofereix links als seus principals poemes i articles.

CLIQUEU AQUÍ! : És una pàgina molt més complerta que la primera però potser no hi ha la facilitat dels links, tot i que també hi ha força escrits.

Indignació. Suposo que aquest és el sentiment que s'escau millor a allò que hem sentit tots els que hem llegit la contraportada de 'El País' aquest matí, o hem sintonitzat qualsevol emissora de ràdio... Enric Marco, president de l'Associació Amical de Mauthausen, ha declarat que realment mai va ser un deportat, que en realitat, mai va estar al camp de concentració, tal i com porta més de trenta anys afirmant en programes de televisió, de ràdio, en conferències a escoles, en articles, en entrevistes, fins i tot en un llibre de memòries...Un heroi ben col·locat en el nostre rànquing d'admiració. Algú que havia desafiat als grans, algú que havia sobreviscut a les hienes, algú que, avui, és un ídol caigut.
Parlant amb uns companys de classe, però, hem arribat a la conclusió que, realment, allò que defensava i la manera en que ho defensava sí que era per treure's el barret. Amb les seves conferències, Enric Marco aconseguia transmetre per via quasi intravenosa els valors contra l'holocaust, ell era el dolor de la repressió fet realitat, ell algú a qui quasi bé venerar... i ara reconeix que s'ho havia inventat... tot i l'ajuda a la lluita contra l'oblit... realment és ètic el mentir sobre una cosa tan traumàticament seriosa com la deportació?
"La deportació està molt per sobre de l'engany d'una persona, però és evident que el mal que pot fer és enorme. Això és carnada pels negacionistes" afirma, Jesús Ruiz, tresorer de l'associació i fins ara amic de Marco. I és que, com s'han de sentir totes aquelles víctimes que tenien aquella amistat còmplice amb ell? I encara que no tinguessin amistat... un deportat real, com s'ha de sentir? Com ens hem sentit tots els que l'haviem escoltat parlar i l'haviem admirat parlant, i li haviem parlat amb aquell idealisme tatuat als ulls... el fet que hi hagi una mentida implicada ja trenca tota la màgia, ja ha trencat el mite... realment calia mentir? Suposo que ningú se l'hagués escoltat com ho ha fet la gent si no hagués afirmat ser un testimoni presencial, però... mentir sobre això... sobre un dels traumes de la humanitat? Calia realment afirmar-se víctima? Quina dosi de mesquinesa... o de cinisme es necessita per estar mentint durant 30 anys sobre... això?? "La bola se m'havia anat fent gran, i al final, ja no sabia com sortir-hi" ha confessat Enric Marco.... ¬¬'.... uffff.... com tornar a mirar als ulls a tots aquells que l'havien cregut...

Realment, en aquest cas, la fi justifica els mitjans? Cal mentir sobre una suposada deportació perquè la gent escolti la defensa d'uns valors totalment admirables? Què en penseu? Ho trobeu una falta de respecte? O un mitjà per apropar-se a la gent, si no justificable, sí que comprensible?

Podeu llegir més opinions sobre el tema en els blogs de la següent gent clicant sobre el nom:
JORDI ALTESA
LAIA PERNAUS
IRENE SANTAMARIA

Si voleu més informació sobre Mauthausen, les següents pàgines són força complertes:
www.mauthausen-memorial.at
plànol de Mauthausen
arxiu fotogràfic

Ja havia sentit a parlar dels Whisky'ns, però és un grup al qual he anat coneixent molt a poc a poc i sempre per interès dels altres en que escoltés cançons seves. La primera que vaig escoltar va ser 'Lila' gràcies a un regal ke em va fer molta il.lusió: un cd de música al complir jo 15 anys... La cançó 'Puc ser jo' me la va presentar un amic molt especial i al que respecto moltíssim. El primer cop que la vaig escoltar va ser com si em bufetegessin la cara, vaig haver de posar-me-la uns quants cops per poder assaborir-la del tot. La vaig trobar preciosa. No només per la melodia, està clar, la lletra em va entendrir. Lletra escrita per algú que ha estat esperant, en l'ombra, que sempre hi ha estat i que algú no ha estat capaç de reconèixer, algú que ja en té prou de ser qui consola i vol ser qui mima, qui besa, qui cuida, qui estima i és correspost d'una manera semblant... és una crida contra la soledat.
L'altre dia ho comentava amb una amiga prenent un cafè: Realment, molts cops ens agrada allò que nosaltres no oferim a aquells que ens interessen. M'explico. Personalment en una persona, en un noi, busco aquell punt de misteri que no acaba de cansar i que tampoc acaba de treure la set, aquell punt d'ocultis-me que genera vici i adicció, aquell punt també una mica de fredor i de capacitat de fer-me emmalaltir de desig...d'acord. Quan a mi m'agrada algú, mai dóno això, sinó que em torno transparent esperant a que l'altre valori la meva confiança com una prova d'amor i que em reconegui i li agradi tal i com sóc... Quants cops hem ignorat a aquella persona que realment ens hagués pogut fer feliços si ens haguéssim fixat en ella potser d'una altra manera... Com sempre, l'estímul i la passió, el bullir la sang i el pensar el menys possible imperen en les relacions amoroses. Confesso que torno a ser immune, que sí, que estic disposada a tornar-me a enamorar i tot el que vuglgueu, però amb calma. M'han desencisat.
Ahir tornava de l'Autònoma amb un amic en ferrocarril i ell va voler escoltar la cançó. Després de sentir-la un cop me la va passar... un parell de versos... bufff... i fora, perquè no era el lloc ni el moment, perquè aquella cançó no hi pintava res allà ni en mi... tot plegat una confusió que requeria, aleshores, d'una espècie d'aïllament emocional, d'una confirmació de que les coses sí que poden ser com canta la cançó, o que realment hi ha gent capaç de cantar-te cançons així, però de moment, no ens hem creuat.
Un petit apunt... bestial com està funcionant la providència últimament. Procurem conservar-nos oberts a qualsevol petit detall que pugui valorar-se i esdevenir un somriure.

Puc ser jo

Els ulls delaten que et fa figa el cor
que ets al fons, que no pots.
Algú ha obert la ferida un altre cop,
que el dolor,
va calant més fons a poc a poc.
Que t'han pansit la il·lusió,
però no has de tenir cap por,
que jo sóc aquí si ho vols.

Puc passar les nits en vetlla si no dorms,
puc provar d'espantar tots els teus malsons,
dir unes quantes bestieses si amb això
rius de nou,
i si no
puc cantar-te a cau d'orella una cançó.

Sempre pacient a l'ombra del teu cor,
t'he esperat sense cap condició.

I avui que ens necessitem tots dos,
saps molt bé que aquí em tens,
que no em moc, com sempre sóc a prop.
Si no et queda cap racó
d'esperança, puc ser jo
qui et tregui d'aquí, i si ho vols...

Puc passar les nits en vetlla si no dorms.
Puc provar d'espantar tots els teus mal sons.
Dir unes quantes bestieses si amb això rius de nou,
i si no, puc cantar-te a cau d'orella una cançó.

Whiskyn's (J. Masdéu)

De la nit al dia (DiscMedi 1999)

Algun cop us havieu plantejat si la bellesa pot ser nociva? I no en el camp de la passió obsessiva, del trauma del desig, sinó nociva pel cos, nociva pels nervis... nociva en sobredosi. La veritat és que no sabia en quin tema penjar aquest article, així que ho he penjat en el tema de la causa. El per què d'aquest "mal de bellesa":
diuen que Stendhal al viatjar a Florència i mentre admirava la capella de la Santa Croce es va començar a trobar malament, li van venir atacs de vertigen, sentia l'angoixa abraçant-li el pit i el cap li donava voltes, la sang circulava caòtica per dins les venes i les mans li tremolaven. La suor freda li ennuvolava la vista i tot es va fer negre. El metge, després d'observar-lo dictaminà que patia una sobredosi de bellesa.
Es diu que la situació físico-anímica es produeix, normalment, al observar obres de bellesa impressionant, fonamentalment en un curt espai de temps i acumulades en una sola ciutat... jo afegiria a aquesta frase que no només es produeix "al observar obres de bellesa" sinó "al reconèixer i degustar obres de bellesa". És una qüestió de sensibilitats que cal controlar perquè és perjudicial. És curiós com fins i tot allò bell, que en teoria hauria de provocar-nos cert plaer, es torna contra nosaltres quan sobrepassem els límits d'allò que podem concebre, d'allò que podem entendre.
Per què publico l'article? Fa pocs dies el meu pare em va tornar a recordar què era aquest síndrome, que personalment, encara no he sentit mai: Es veu que l'empresa d'automòbils "Audi" ha llençat una campanya publicitària on es parla d'aquest tema. Imatges en blanc i negre, diferents plànols del cotxe i una veu dolça, suau i melosa que va explicant la història del síndrome... tot per acabar amb un "A veces, hasta un exceso de belleza puede ser perjudicial", i la marca del cotxe. Sublim.
Personalment opino que l'art s'ha d'administrar en petites dosis i que, si això no és possible perquè només comptes amb un petit període de temps per voltar-te una bellíssima ciutat com és Florència, el que s'ha de fer és provar de controlar-se, provar de mantenir fermes les mans que subjecten les regnes de les passions i no deixar-se portar. Al cap i a la fi el millor gaudi es troba sempre en l'equilibri, l'abandó total als extrems, ja siguin o no sensibles, ja siguin o no romàntics, ja siguin o no poètics, condueix a un desdibuixar la realitat, a un difuminar-la i deformar-la que tampoc ens és útil i que molts cops acaba per esdevenir desagradable. S'ha de poder contemplar l'art des de l'admiració pura, no des de l'emoció desenfrenada.
La pregunta del milió ara és... i com es fa això sense traïcionar el que realment pots arribar a sentir? Quan et marques les barreres si el que pretens és interioritzar com més millor allò que la història, zelosament, ha reservat pel gaudi dels teus ulls?

Aquest escrit és meu. El vaig escriure després de passar una nit -la única nit- amb un noi al que estimava i que crec que m'ha ensenyat moltes coses. Emocionalment gràcies a ell em considero... no més madura, perquè, ja veus, però sí més curtida. Probablement ara em prendria les coses amb més calma, potser amb més tendresa, amb més dolçor, buscant més la carícia que no pas el descontrol, però tant li fa. Aquella nit vam ser ell, jo i la circumstància. Ell ha estat una de les meves grans ferides, la més difícil de tancar -entre altres coses perquè jo no volia que es tanqués- i la més llarga de superar. Ara, un cop viscuda, analitzada, i fins i tot m'atreviria a dir que assaborida, allò que era un secret pel negre dels meus records pot convertir-se en una de les llums que em fa somriure. A la fi, tot es resumeix al mateix.

Secreto

Llegamos a mi casa, todo estaba a oscuras, sentía su espíritu comiéndome el alma y me excitaba, me mordía su mirada y yo me dejaba devorar, le desgarraba... primero con las manos, después con los labios.
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de calores... abrazos, botones, sonrisas y colores, amores...
Le acariciaba el pecho, suspiros, se lo besaba, se lo desnudaba, lamiéndolo, rasgándolo, quemándolo con mi aliento en llamas, llamándolo con un gemido... sus manos resbalando por la espalda en esférica caricia, los dedos hábiles desabrochándome la camisa, el cuello, sacrificado y sometido a torturas placenteras.
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones que se va perdiendo, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de colores que se desdibujan dentro del éxtasis... abrazos, botones que ya no impiden, sonrisas y calores, amores, vocecillas interiores: ignoradas, ignorantes, ingnorado todo lo que no sea nosotros, perfecciones, relaciones, estaciones y vidas, corazones bebedores, usurpadores de realidad, ebriedad de sueños...
Nos estirábamos, nos enlazábamos, nos fusionábamos, nos confundíamos, nos intercambiábamos y completábamos, nos temblábamos, nos sentíamos, desnudos, desnudos mudos, incitaciones, invitaciones, inclinaciones, interjecciones, incondiciones, implicaciones...
Silencios, dolores, gemidos, amores, caricias, susurros cada vez más altos, secretos contados temblores, contracciones, convulsiones sin control de pasiones, mordiscos desgarradores, arañazos inclementes, sangre y sudores, incolores, abrazos fuertes, sonrisas que se muerden la parte inferior del labio, deseo, lujuria, hambre, grito, perfección...
Paz y ternura, flacidez, relajación... colores reencontrados...
Caricias, susurros, secretos y temblores, control de pasiones, de mordiscos, de arañazos, de sudores, de calores... abrazos, botones, sonrisas y colores, amores...

AOE